Salvatge!

 

Dimecres passat al Centre Octubre, organitzat per la llibreria Fan Set, vam assistir a un d'aquells rituals en què un llibre és presentat en públic. L'ocasió, malgrat que s'hi van seguir fil per randa els passos concertats d'aquest tipus de cerimònies, era especial, gosaria dir que excepcional, ja que es tractava de Salvatge!, la poesia completa (1974-2024) de Joan Navarro, un esdeveniment llargament esperat i molt ben resolt al final per l'editor, Vicent Berenguer, per a la col·lecció Poesia-Obres Completes de la Institució Alfons el Magnànim i ben emmarcat pel pròleg de Pere Císcar i l'epíleg de Jordi Marrugat. Dic excepcional i no m'erre: Navarro és el vaixell insígnia d'aquella generació de poetes que a principis dels anys setanta del segle passat van posar la proa cap a l'Ítaca de l'alta cultura perquè això, el lent destil·lat de l'excel·lència literària, deixés de ser una excepció i entrés en el port de la normalitat. I que ho fes amb plena i conseqüent consciència de l'àmbit cultural propi: els Països Catalans com a realitat tangible i com a projecte nacional des d'un País Valencià que començava a espolsar-se segles de subordinació, complexos i silenci. Cinquanta anys més tard de l'inici d'aquella aventura, contra vent i marea, els setze llibres que s'apleguen en el present volum (tres dels quals correspondències poètiques amb les pintures de Pere Salinas, un amb aquest artista i la poeta argentina Lila Zemborain i un altre amb la poeta brasilera Veronika Paulics), inclòs el dels artefactes –com l'autor els anomena– de Llindar de turbulència & Co., vint-i-cinc composicions inspirades en sengles llibres d'altres poetes, són la millor prova que també des d'una situació d'anormalitat, des dels marges d'una llengua i una cultura amenaçades tothora, es pot fer i s'ha de fer una obra extraordinària, destinada a perdurar més enllà de les circumstàncies i els vaivens històrics. Acostumats a la mirada curta de les urgències, enfangats en el combat diari per la supervivència com a poble, oblidem sovint que el país que construïm amb esforç també necessita els fonaments indispensables de l'alta cultura, de l'excel·lència exemplar, del rigor màxim, d'allò que escapa a la rutina, les obvietats i les convencions per obrir paisatges socials a la sensibilitat, la bellesa i la intel·ligència. Que al costat i en fecund diàleg amb les diverses expressions de la cultura popular hi ha d'haver també el producte estilitzat de l'alta cultura i la voluntat que aquesta arribe a un nombre cada vegada més gran de gent i fertilitze les terres sovint ermes de la inèrcia i el conformisme més o menys cofoi. Tal és el destí d'obres com la de Joan Navarro, feta sovint a contracorrent de modes, capelles i hegemonies poc o molt justificables, enmig d'un silenci opac o la indiferència dels qui volen estalviar-se el treball de l'exigència, que significa l'esforç d'aprendre i créixer sempre. La victòria final (la humil victòria del treball ben fet i reconegut al capdavall) de l'autor és també un guany col·lectiu, perquè tota obra té necessàriament una dimensió política, ètica. Nulla aesthetica sine ethica, en efecte. I això inclou, com bé observa Jordi Marrugat, l'obra tota de Navarro, des d'aquell Grills esmolen ganivets a trenc de por del primer Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre: la inquietant sublevació que es preparava al fons de la llarga nit franquista, una pulsió a través de la paraula que naixia de les arrels més fondes de la persona i la llengua, al ritme de la respiració i d'un batec que el temps va convertir en una música ja indispensable. Salvatge! és el títol finalment triat per representar una obra immensa i alhora el del llibre homònim de l'autor de 1992. Amb íntimes connexions amb la poètica del seu company Salvador Jàfer i el seu Els caçadors salvatges, Joan Navarro sembla invertir amb ell el mite del salvatge (de silvaticus, propi del bosc) inventat pels pretesos civilitzats i fer de l'insult i el descrèdit l'orgull de l'irredempt proclamat admirativament. Amb una humilitat digna dels més grans, el poeta que ha inventat un nou llenguatge front als discursos del poder ens convida salvatgement, amb autèntica passió, a (re)integrar-nos a la natura, a obrir-nos a l'esplèndida bellesa de tot el que és viu, a acostar-nos als límits del coneixement d'una realitat inabastable, a repensar-nos en la infinitud de l'experiència. A ser en la plenitud de les paraules. Indestriables el poeta i el seu país, avui tots estem d'enhorabona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de maig de 2025.]