Un altre desastre a Pego que cal impedir

Ignore com funciona això, com tramen en l'ombra els grans negocis especulatius, quines són les primeres passes dels megaprojectes que ja han destruït gran part del país i que en la seua voracitat insaciable amenacen d'acabar d'emmerdar-lo de dalt a baix. Sort tenim del periodisme que investiga i desentranya el que s'amaga darrere la promesa de xauxa turística, sort de les novel·les negres que indaguen en els aspectes més foscos d'una realitat que, pel que hem vist, sempre supera la ficció. No sé com aconsegueixen vendre allò que no sols s'ha demostrat innecessari sinó rematadament perniciós per a la terra i les persones que l'habiten. Però no costa gens d'imaginar-ho a poc que pensem quina és la lògica perversa del capital i com controla els fils que mouen la maquinària del poder, allà on s'elaboren les lleis, s'estableixen prioritats, s'aproven projectes i pressupostos, es compren voluntats. "L'elogi dels diners", el famós poema que el mallorquí Anselm Turmeda va escriure a finals del segle XIV, és d'una actualitat exultant: "Diners de tort fan veritat".

D'acord, sí, els diners tenen molt de poder, són el poder. Però després de dècades d'apostar per la massificació turística, després de comprovar amb números a la mà que la gallina dels ous turística ni era gallina ni ponia ous d'or i si en ponia eren destinats a omplir les butxaques dels qui ja tenien molts diners mentre els altres ens quedàvem amb un pam de nas, els camps desertitzats, el desarrelament fet massa inerme, la indústria desmantellada, la castellanització imparable, el treball precari, l'escassesa i els preus escandalosos de l'habitatge… Després del pas triomfal del PP de Zaplana, Camps, Fabra i companyia i les seues terres mítiques, els seus camps de golf i circuits de fórmula errònia… Després d'haver vist i comprovat que la majoria dels casos de corrupció eixits a la llum tenien a veure amb l'especulació urbanística… Després que els estudis demostrassen que el turisme de masses només produïa més misèria: fins a un 35,5 % dels habitants de la Marina Alta en risc de pobresa i un 26,2 % en el conjunt del País Valencià segons dades de maig de l'Institut Valencià d'Estadística… Després de tot això, doncs, ¿com encara es poden ni tan sols plantejar nous desastres urbanístics de les dimensions del que el PAI Pego Golf, juntament amb el PAI Penya Roja, aturat des de 2008 a mig construir per fallida de l'empresa constructora, pretén dur a cap amb l'aquiescència de l'Ajuntament socialista del poble? Perquè els números no canten, bramen: una macrourbanització de més de 2.500 xalets, hotels, camp de golf i una hípica que ocuparia 160 hectàrees de terra fèrtil i horts prop de la marjal. ¿Com poden ni plantejar-se encara aquestes barbaritats tenint davant dels ulls l'il·legal Monte (Monstre) Pego estès com un malson per la falda nord del Segària en un homenatge sinistre a la lletjor i la voracitat? El desastre anunciat suposaria una estesa d'urbanitzacions que enllaçarien amb les del Verger, un poble ja molt proper a la saturació, embotit entre autopista i carreteres i amb l'ànima segrestada. Com continuem acceptant aquests torts per veritats?

Primer, pels despropòsits de les lleis urbanístiques aprovades per la Generalitat Valenciana en 1995 i 2005 en plena bombolla immobiliària, que ja sabem com va petar, i que encara fan possibles i legals els diversos abusos i descontrols dels PAIs, que ara exploten el PP i Vox (la rabosa en el galliner i el piròman en el cos de bombers). Segon, per la falta d'una política valenciana pròpia capaç de mirar pels interessos col·lectius del país i de superar l'inveterat complex de subordinació que ens fa acceptar resignadament ser la platja de Madrid, sobretot de Madrid, i el geriàtric de mig Europa. En temps del bombo mediambiental i els discursets melosos fets per amagar una voracitat que no s'atura és fàcil caure en el mateix parany que ja està fent de la ciutat de València un lloc irrespirable. Recordeu aquella broma convertida en profecia d'un constructor dels temps gloriosos de la rajola: "Quan ja no quede terreny edificable, construirem dins de la mar". Recordeu també els deliris de Trump sobre un futur urbanístic per a la Gaza devastada després del genocidi. És ací on hi ha el problema: la voracitat d'un capital que veu un terreny on nosaltres vivim un país que volem més amable, conciliat amb el medi natural i cultural, arrelat en la seua història i obert al futur. Atents amb les profecies i els deliris que avui ens semblen bromes de mal gust perquè demà poden ser realitats sinistres i sense marxa arrere. Pego i tota la Marina, el País Valencià necessita redefinir el seu present i el seu futur, el seu model econòmic, cultural, polític i social. Ara més que mai, hem de ser amb la gent de Pego i contra tota barbàrie, per molt vestida d'urbanisme amb què ens la vulguen vendre. Recordem-los-ho: aquest país no està en venda!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de juny de 2025.]

 

[Imatge de la capçalera de la manifestació a Pego per la retirada del PAI Pego Golf el passat 14 de juny. Foto: Diari La Veu del País Valencià.]

 

 

La pilota basca

Llig en la premsa un interessant article sobre pilota basca, més exactament sobre l'enèsim escàndol que part de la premsa espanyola ha muntat a compte del partit que va enfrontar recentment les seleccions d'Espanya i… Euskadi. La cosa probablement hauria passat sense pena ni glòria si l'esmentat partit no hagués tingut un caràcter internacional, oficial i classificatori per al mundial d'aquesta modalitat esportiva i, per descomptat, amb uns altres protagonistes fent rebotar la pilota sobre la incommovible paret del frontó de Gernika. Els custodis de l'antiga i duríssima paret hispana es deuen pensar que el mínim reconeixement de les identitats nacionals altres que la pròpia, central, única i imperial obrirà uns badalls en el mur que provocaran la solsida inevitable de tota la fortalesa. El que ells consideren una simple part i el tot en què aquesta part s'encabeix per gust o a la força no poden competir entre ells per una simple raó de principis, tan simple com tots els principis, acceptats per la inèrcia del costum, la fatalitat, la mà inquisidora de déu o ves a saber, que s'han d'imposar a colps de martell: la d'un poder que no ha de retre comptes ni donar raons més que a ell i per a ell mateix. La muralla que sembla inexpugnable es revela com un castell de naips quan gestos com el de les seleccions nacionals són capaços d'alçar la tòxica i inveterada pols de la indignació castellanoespanyola. Però el fet és que la coexistència de seleccions esportives és només l'indicador de la coexistència nacional en termes de drets i igualtat al si d'un estat que brega amb totes les seues armes per negar-los. O més aviat de la impossibilitat de coexistència sota un mateix sostre, vista l'obsessiva persistència amb què l'estat combat les nacions i identitats que mai no ha reconegut ni assumirà com a pròpies. Si ha de cedir a la creació de seleccions com la basca o la catalana, que són les de més sòlida resistència a la reducció a l'absurd del tot espanyol, ho farà estimulant-ne la creació per a extremenys, riojans o andalusos, posem per cas, és a dir, fent servir la fórmula del cafè per a tots i aigualir l'abast simbòlic i el perill de la seua eficiència en termes de reconeixement identitari i impuls nacional. O imposant-los uns límits: no podran lluir les seues samarretes a nivell internacional i oficial de competicions, que és un sí però no, el coitus interruptus permanent (i passeu-me l'oxímoron) de la política espanyola. Hi preval, en aquest com en tants d'altres casos, el model polític obsolet de les autonomies: mantenir la unitat i la mateixa viabilitat com a estat sobre la base d'una política extractiva, espoliadora i fiscalment deficitària per als Països Catalans i fomentar alhora l'anticatalanisme més rabiós com a narcòtic i estimulant identitari del prietas las filas. Encara que aquesta vegada els haja tocat als bascos i al seu esport ancestral, no debades conegut com a pilota basca, i amb els quals podríem establir tot de sucoses comparacions amb la pilota valenciana en termes esportius i identitaris. A fi de comptes, i entrenats per adversitats i circumstàncies històriques a desenvolupar un agut sentit del pragmatisme, la gestió de l'especificitat i l'aprofitament de badalls i oportunitats diverses quan cauen les anous de l'anouer, els bascos disposen a través del concert amb l'estat de les claus de la pròpia caixa. A Catalunya li han fet promeses de tímida reforma de l'actual sistema de finançament per pal·liar un dèficit crònic amb una singularitat que de moment és fum de canyot que no s'albira en cap horitzó. Al País Valencià, sempre a la cua per la manca d'una política i d'uns polítics propis, ni jardins ni flors: massificació turística i menyspreu fins en la pitjor catàstrofe de què tenim memòria, la de la dana. Per esquivar aquests i d'altres urgents debats i amagar tanta roba bruta com s'acumula a la bugaderia monàrquica, el braç mediàtic de l'estat és molt hàbil encenent l'escàndol i la indignació de l'espanyolada amb anècdotes com la de la referida partida Euskadi-Espanya. A tal fi mou la brama de l'elecció imposada als pelotaris de la selecció basca. No importa que es tracte d'una simple mentida, que d'això viu en bona part aquesta, ehem, premsa, ni que al final s'imposés un conjunt espanyol femení integrat per Erika Mugartegi i Arai Lejardi sobre una selecció basca formada per Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea per 15-5 i 15-7. Ni que tots dos equips, de verd el basc i de blau l'espanyol, lluïssen sengles samarretes amb la inscripció "Euskadi Bask Country". I no crec que fos per falta de pressupost. Alguns pensaran que al final tot queda en la casa espanyola. Les pistes escampades pel Jai Alai de Gernika, però, em fan veure-ho d'una altra manera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de juny de 2025.] 

 

L'endemà de la vaga

Escric aquesta columna, en contra del meu costum, en dimecres, vespra de la vaga general que Intersindical Valenciana, CGT, CNT i Cos han convocat al País Valencià amb el suport d'un ampli ventall d'organitzacions i entitats socials i alguns partits. Ho faig avui perquè he decidit sumar-m'hi i assistir a les diverses mobilitzacions que marcaran (han marcat, des de la perspectiva temporal del lector del diari) la jornada. Algú pensarà que aturar la producció d'un escriptor té un valor merament simbòlic i no gosaré contradir-lo. Però quants gestos valen només pel que representen, quants vents humils sumats no poden convertir-se en huracà! No escriuré aquest dijous encara que a ningú li importe, i tampoc no compraré ni agafaré cap transport públic, ni consumiré més que el mínim indispensable. Lògicament no puc saber quina incidència tindrà la vaga, si afectarà molt o poc la rutina domèstica i la mecànica laboral, si la vida dels meus conciutadans, en els seus irreductibles aspectes, s'hi veurà poc o molt alterada. Que és, comptat i debatut, del que es tracta quan hom fa una vaga, i més quan la vaga té un abast general, que ens afecte. Hi afegirem: que afecte positivament el conjunt de la població, tant si l'haurà secundada com si no, pels beneficis immediats que un acte de protesta, d'insubmissió, implica (el sentiment d'unitat, l'espenta de la solidaritat entre iguals, la força de la il·lusió, la consciència del poder de la gent, l'empoderament de la ciutadania) i que moleste aquells qui sempre trauen bon rèdit dels patiments aliens. Ja sabem que els grans sindicats, peces indispensables perquè la maquinària continue funcionant, encara que siga a espentes i redolons, xerricant i plena de descosits, no s'hi han sumat. Era previsible. Potser algun dia la força del corrent social tindrà prou força per emportar-se les inèrcies i comoditats dels buròcrates i els càlculs fets amb la mà de la por i els interessos. Perquè si no era ara, ahir, quan a la desastrosa gestió de polítics infumables com els que gallegen a la colònia valenciana s'hi sumen els efectes de la dana agreujats per la negligència i la supèrbia d'uns incompetents, quan havia de dir ja n'hi ha prou el poble valencià? Si no era ahir, ara, quan l'aliança de la ultradreta autòctona d'arrel espanyola, autoritària i supremacista ha plantejat una guerra a mort contra la llengua i la cultura dels valencians i els principis democràtics i extrema les precarietats laborals i socials, quan i per què ens havíem de plantar? Es mire com es mire, la vaga general ja ha tingut, té, uns efectes extraordinaris en la salut i dignitat del País Valencià. És la primera volta que una vaga general va molt més enllà de les concretes reivindicacions dels treballadors, la primera volta que una vaga general convocada per sindicats i forces socials té un marcat caràcter polític, d'intervenció directa en la vida política del país, contra un president i un govern d'ineptes declaradament antivalencians. Precisament els partidaris de l'apoliticisme que viuen de la política però practiquen l'antipolítica de saló i negoci privat l'acusaran de política per desacreditar-la. Que es desfoguen si així es queden més tranquils. Però que no ens enganyen: quina vaga, quina protesta, quina rebel·lió no té una arrel i uns objectius polítics? Aquest pas qualitatiu en la mobilització popular marca a més un abans i un després en la història particular del País Valencià, encara que no aconseguesca a la curta els fins que busca, que és més que probable. Entre altres coses la vaga valenciana mostra la irrupció d'un subjecte de transformació col·lectiva de caràcter més transversal. A les legítimes demandes del treball s'hi sumen factors igualment determinants per a la salut social com el dret a l'habitatge o la implementació d'uns mecanismes de reconstrucció urbana i territorial favorables als interessos col·lectius i fets sobre la base de la prevenció dels efectes del canvi climàtic, la sostenibilitat mediambiental i la preservació del patrimoni natural i cultural. I no oblidem que la vaga és convocada per primera vegada per al conjunt del País Valencià, independentment d'interessos i estratègies aliens. Potser assistim a la majoria d'edat del poble valencià en termes de consciència política, responsabilitat i empoderament. Hi ha qui afirma, com el científic i activista Fernando Valladares (vegeu la informació que signa avui Joan Canela en aquest diari), que la de dijous serà la primera vaga del món per l'emergència climàtica. En tot cas hi tindran un gran protagonisme els afectats per una barrancada directament relacionada amb l'escalfament global i serà sostinguda per una alta sensibilitat mediambiental. Davant uns polítics i uns grups de poder que només pensen en la democàcia (si és que hi pensen!) en termes de guanys propis i exclusius, davant unes elits dirigents enrocades i sordes al clamor popular que es manté des de fa set mesos (avui el diari informava que 8 de cada 10 valencians pensa que Mazón hauria de dimitir), la vaga de demà tindrà la virtut d'encetar un nou cicle polític per als valencians. Segurament els responsables polítics i els grups que els donen suport continuaran mirant cap a un altre lloc, com si sentissen ploure, i minimitzaran els efectes de la vaga. I faran mal fet. Però l'èxit, com alguns afirmen, és segur a un mitjà i llarg termini. No passarem, sens dubte, del no res al tot d'un bot ni els valencians ens despertarem avui emancipats de tanta ignomínia. Hi ha l'endemà, avui mateix que llegiu açò, i l'endemà de l'endemà. No malbaratem la força acumulada i mirem decididament cap avant.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de maig de 2025]

 

[Imatge de la capçalera de la manifestació del matí del 29 de maig, jornada de vaga general, carrer de Xàtiva, València.]