La matraca que no para

Fixe's vostè bé i veurà com la immensa majoria dels casos de censura que patim al País Valencià, si no de tots, es relacionen amb la qüestió identitària, què som i què no som els valencians. És la vella matraca que van començar a moure a finals del franquisme i que continua provocant tot el soroll del món perquè, enmig de la confusió, acabem estabornits i acceptant que un burro vola. En aquest cas el burro és una espanyolitat «de tota la vida», naturalment acceptada, que provoca l'adhesió entusiasta i unànime i que és sense cap dubte beneficiosa per al nostre poble. A tal fi la matraca gira sense descans, moguda per la mà interessada de les elits extractives i les seues sucursals valencianes. La matraca té arrels històriques, és clar. Hi ha un anticatalanisme vell i carrincló però que fins temps recents no passà de l'acudit fàcil, les habituals tírries al veí i certa literatura costumista. Les suspicàcies (diguem-ho així) anticatalanes se circumscrivien en tot cas a les classes pudents de la capital valenciana i comarques limítrofs amb una estranya mescla d'admiració i enveja pels «cosins germans» del nord. L'adscripció quasi unànime d'aquelles classes al bàndol vencedor de la guerra, unida al desarrelament cultural a què van ser sotmeses les classes populars, trobà un terreny fèrtil per al feixisme autòcton, que sota el blau de la senyera es cobria les esquenes i assegurava els seus negocis en la nova etapa, no gaire democràtica, promocionat sense complexos per la raó d'estat principal d'Espanya: impedir el retrobament dels països catalans.

La matraca no para. Forma part essencial de les maneres i estratègies de l'espanyolisme. De tan burda com és la trampa, sembla increïble que haja trobat espai social per prosperar. Negar la catalanitat fundacional i històrica dels valencians, ben mirat, és una mena d'excusatio non petita accusatio manifesta. A ningú se li acudiria, per exemple, dir «els valencians no som gallecs», o, què sé jo, txecs, irlandesos o sud-africans. En quines semblances amb «els catalans» es pretenen fonamentar les pròpies diferències? No accidentals, de matís, sinó d'essència, per dir-ho d'una manera una mica altisonant. O allò que il·lustra la senyera de la ciutat que ha acabat identificant tota la Comunitat: la franja blava arriba a fer invisibles les quatre barres comunes. Que algú li ho faça saber a aquest xicot de Foios, Ferran Torres, que deu tenir la boca encesa de tant besar-se l'escut que no li paga i el cap confús de lluir aquella gorra d'inspiració trumpista!

La matraca continuava ahir amb el frustrat decret que volia impedir l'estudi d'autors catalans a les aules, tan inútil i inviable com la farsa de la «lliure» elecció de la llengua vehicular. Perquè cada derrota del projecte espanyolista al País Valencià és contestada, impasible el ademán, amb més soroll de matraca. Els més recents atacs de censura responen a l'exemplar vaga dels ensenyants dels darrers temps: les retallades a l'AVL, la subvenció a entitats fantasmes que es dediquen apassionadament a ofrenar noves glòries a Espanya però sense pegar un brot, l'exclusió de l'idioma propi en festivals i commemoracions i un llarguíssim llistat de greuges i burrades.

Ara és el torn d'Isabel-Clara Simó, escriptora alcoiana independentista que va escriure un fum de llibres i contribuir de manera extraordinària al foment de la llengua i la cultura dels valencians i que dona nom a l'institut de l'Alcúdia de Crespins. No són prou mèrits a parer del seu alcalde del PP (detall que exposem només perquè el lector no es pense que és de Vox), Francisco Javier Sicluna Lletget, «perquè l’institut duga el seu nom. La seua defensa dels anomenats Països Catalans divideix els nostres veïns i ni la seua obra literària ni com a veïna té vinculació amb el nostre poble». Cap vinculació, no: ni per llengua, ni pels temes universals dels seus relats, ni per la tasca infatigable en defensa del valencià i del país. Ni tan sols per proximitat geogràfica! Ah, clar, la defensa dels Països Catalans, el gran tabú, el pecat, el crim de dissentir, el dimoni amb banyes contra el dogma de la unitat d'Espanya! Difícil ho té el senyor Sicluna Lletget per trobar algun nom que no «dividesca» la gent del seu poble. Com en el franquisme, quan se suscitava entre els contertulis algun tema vagament polític sempre hi havia qui deia: «Parlem de bous!». Això, més li valdria dedicar-se a la tauromàquia que no a la política, que sempre divideix, i deixar en pau la cultura i l'educació i el nom de l'institut del seu poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de juliol de 2026.]

 

 

 

Tornar a Escòcia

Aprofitant la relativa calma o parèntesi estival he tornat a un d'aquells projectes acariciats des de fa molts anys i sempre, per unes raons o altres, postergats en favor d'altres de més peremptoris. Al capdavall la vida no deixa de ser una agenda més o menys detallada i extensa, amb les seues anotacions, els seus dies festius marcats en roig i en negre o blau els feiners, les cites i propòsits realitzats, els pendents i els que potser no complirem mai. O els que, passat el temps i les agendes, reprenem en circumstàncies més favorables. Com el que ara m'entreté alguns moments dels dies caniculars.  

Tinc el volum de l'obra poètica de Norman MacCaig que va publicar l'editorial edimburguesa Polygon a cura del seu fill Ewen MacCaig en 2005 i que el Cap d'Any de 2010 em va regalar el meu cunyat Chris Larsen, escocès de cognom danès. Durant molts anys Escòcia va ser destinació predilecta dels nostres viatges almenys un parell de vegades l'any, pels volts d'Any Nou i algunes setmanes a l'estiu. The Auld Byre, la casa d'Angus dels nostres germans, entre Forfar i Montrose, a la vora de la Mar del Nord, escrit així, en la forma antiga, significa El Vell Estable i era més que un refugi, una mena de paradís voltat de jardí i espais oberts a la mirada i propici per això, en el seu silenci tranquil de dies lluminosos i molt llargs, a la contemplació, la lectura i els llargs passejos. I per recórrer de dalt a baix tot el país. Com que sempre hi tenia algun article per enviar, el tema escocès es va convertir amb els anys en motiu recurrent. Norman MacCaig, de qui ja vaig traduir un grapat de poemes que es van publicar ací i allà, i altres poetes escocesos de postguerra i actuals, és un dels llegats d'aquelles estades d'Angus, que em van estimular també l'esforçat estudi de l'anglès fet, sobretot, a base de lectures i diccionari. La severa sordera que m'afecta des que vaig fer poc més o menys els quaranta i que a penes si pal·lien els audiòfons segons els casos, m'impedeix un domini mínimament solvent d'aquesta llengua en els seus registres orals, de manera que he de conformar-me a sentir la seua música de portes endins i a través bàsicament dels ulls. Com que l'edició de l'obra completa de MacCaig està integrada pels 792 poemes que l'autor va escollir d'una producció molt més extensa, ordenats cronològicament i sense distingir-hi els llibres en què van veure la llum per primera vegada, he necessitat treballar els seus Collected Poems de 1985, que ell mateix va preparar per a Chatto & Windus · The Hogarth Press, per seleccionar el llibre que finalment m'he decidit a traslladar sencer al català. 

És en el llibre A Man In My Position, de 1969, on he pogut rellegir l'extraordinari i llarg poema (els de MacCaig solen ser més aviat breus) titulat «A man in Assynt». En aquesta regió nord-occidental de les Highlands es troben alguns dels paisatges més emblemàtics d'Escòcia i és el lloc on el poeta acostumava de passar els seus estius. Després de contemplar-los i viure'ls durant molts anys, MacCaig fa en aquest poema un cant d'estima a la terra i una revindicació del país –xifrat en el binomi terra-gent que resumeix el seu concepte de paisatge–, oblidat pel poder llunyà i injust de Londres, i es pregunta: «A qui pertany aquest paisatge? – / Al milionari que l'ha comprat o / al caçador furtiu que bamboleja muntanya avall de bon matí / amb un cérvol carregat a l'esquena? // Qui posseeix aquest paisatge? – / L'home que el va comprar o / jo que soc posseït per ell?». 

Els bons poetes són universals en la mesura que les seues preguntes afecten qualssevol èpoques i persones. Alguns d'ells, a més, són capaços de veure-les venir molt abans que les coses esdevinguen plaga i destrucció i això fa més útil l'actualització del seu treball en altres àmbits i cultures, que és el que busca la traducció literària. Contestar les preguntes de MacCaig és reflexionar sobre els vincles entre les persones i la terra, el binomi principal que defineix un país, i sobre el poder destructor d'aquests vincles ancestrals que la indústria turística (continuació de la guerra capitalista per altres mitjans) s'entossudeix a escometre tan irresponsablement com el sistema que l'alimenta. És un símptoma d'un mal més profund aquesta desnaturalització programada i boja dels pobles i els seus paisatges que els valencians, ai!, coneixem tan bé. La pervivència de les paraules sàvies dels poetes també és una forma de resistència a la barbàrie. Tornar a MacCaig és una manera singular i molt amable de tornar a Escòcia i d'aprendre a mirar i defensar el propi paisatge.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juliol de 2026.] 

 

 

L'estiu, el net i el vell

Heus-nos ací de nou, al Segària, davant la mar de Dénia, que de xicotets adscrivíem invariablement al Verger. Potser llavors la casa i la platja pertanyien a aquest poble perquè així ho fèiem constar en l'adreça postal per a la tramesa, escassa però infal·lible, de cartes, o és que tal vegada el creixement turístic que la comarca i en especial la capital van experimentar a partir dels anys seixanta va suposar que Dénia reprengués el control i gestió de totes les platges del seu entorn històric. El canvi de propietaris nominals de la platja, si efectivament n'hi va haver, es reflecteix en el negoci de recaptació d'impostos i en la prestació, difícil i no gaire efectiva, de serveis municipals per part de l'ajuntament de Dénia, però afecta al capdavall ben poc els veïns més antics del que tossudament continuem anomenant l'Almadrava, ja molt escassos i dissolts en l'amalgama confusa de nous estiuejants vinguts majoritàriament de l'altiplà espanyol. La retolació oficial –ignore amb quina finalitat i, sobretot, a partir de quines constatacions documentals– ha rebatejat aquest tros com pertanyent a les Platges dels Molins, denominació que als vells de la contrada ens fa més fred que calor, per la qual cosa continuem agafant-nos a la sonoritat i olors de mar oberta i saladura de l'Almadrava.

"Ací em pariren i ací estic", el vers amb què comença el millor llibre d'Estellés, es podria aplicar quasi literalment al meu cas. No m'hi van fer nàixer, certament, però van treballar –vull creure que àrduament i amb plaer– en la meua fabricació, és a dir, em van engendrar a l'Almadrava, a quatre passes des d'on ara escric aquest article, a Vil·la Àngela (en rigor Villa Angela), el nom de la propietària alcoiana que ens llogava cada any del 15 d'agost al 15 de setembre aquella caseta. Temps després, en 1973, els pares es van fer alçar la seua pròpia casa, el Segària, nom de la petita serra que tanca pel nord la vall del riu Girona. Ací em van engendrar, doncs, i ací tornem puntualment com un ritual que ens reconcilia amb el temps, els quatre punts cardinals de la pròpia identitat i els vents d'una memòria personal que sovint fa de salvavides enmig de les diverses turbulències. Ací eixamplem una mirada que constrenyen massa les línies rectes de la ciutat i el parpelleig insomne de les pantalles i la propaganda i la refresquem amb els vells horitzons celestes i marins, la cura de l'humil i esforçat jardí interior i el testimoniatge viu del creixement dels nets. Pau, el menut, s'hi està uns dies, al Segària. Al març va fer nou anys i acumula tota l'energia i màgica disponibilitat de la infantesa. Impenitent company del joc i la pilota en totes les seues formes –les de la platja, les del ping-pong i, sobretot, totes les aptes per a les acrobàcies del futbol–, és un goig i una font de saviesa acompanyar-lo en el seu creixement, transmetre-li algunes de les poques coses que un ha anat aprenent en la vida, sobretot l'estima per les coses que més substància i llum donen al paisatge viscut que som i al que ens envolta i compartir la seua alegria i la seua lluita a tota ultrança contra qualsevol de les formes que pot adoptar l'avorriment i la fadesa. La vellesa, almenys la que temporalment ens manté estalvis de les pitjors xacres de l'edat i es pot exercir gràcies a l'ofici d'avi, és, tòpics a banda, un mena de joventut recobrada, una treva sagrada que vetla per una continuïtat que òbviament arribarà el dia que se'ns escaparà de les mans. La sentència clàssica que agermana llibre, arbre i fill com les grans construccions indispensables d'una vida val sobretot en el seu sentit metafòric, general. Forçats a haver de veure-ho tot amb els prismàtics de les finituds i els propis límits biològics, l'aprenentatge de l'avior ens posa davant la lliçó frugal però indispensable de la persistència de la vida en aquells que ens sobreviuran, en els camins que haurem encetat i que d'altres potser seguiran, en el petit món que continuarà girant i girant i on en alguns estius del temps vam ser alguna cosa així com passatgers d'una plenitud verament humana.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de juliol de 2026.] 

 

La fam i les ganes de menjar

El sistema de finançament que patim els valencians ha estat durant molts anys el convidat de pedra de les nostres aspiracions col·lectives. De fet no se n'ha parlat obertament i amb dades concretes damunt la taula sinó d'uns pocs anys ençà des dels diversos àmbits de la societat valenciana, sobretot l'acadèmic i el civil i en menor mesura, i quasi sempre amb la boca xicoteta, el polític. Es mire com es mire, però, la necessitat de gestionar els propis recursos o, com se sol dir, de disposar de les claus de la caixa i avançar en termes de sobirania fiscal no és un tema qualsevol més a afegir a la llarga llista de greuges històrics que els valencians arrosseguem, sinó el tema per excel·lència, perquè d'ell depenen el present i el futur de la nostra existència com a poble, política i institucional.

Però refresquem les dades de l'espoli (espoliar és, segons el diccionari, desposseir algú d'alguna cosa que li pertany) fiscal del País Valencià, és a dir, la diferència entre el que paguem a l'estat i el que en rebem i que en 2023, amb dades del Ministeri d'Hisenda, fou de 8.922 milions d'euros, un 6,4 % del nostre producte interior brut (PIB), xifrat aquell any en 139.420 milions d'euros. Amb elogiable insistència i rigor ens han anat donant detalls d'aquest tracte injust que el País Valencià rep de l'Estat espanyol persones com Vicent Cucarella Tormo, Antoni Infante, Ricard Chulià, Moisès Vizcaíno, Vicent Maurí o Manel Giron, entre d'altres.

Si a l'espoli sumàvem el fet que entre 1900 i 2012, segons un estudi de la Fundació BBVA i l'IVIE (Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques), les inversions de l'estat al País Valencià van ser un 19% per davall la mitjana i que l'infrafinançament crònic ens obliga a recórrer al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), organisme estatal que es cobra bons interessos pels seus crèdits, per cobrir les despeses que generen les competències en educació, sanitat i altres serveis públics, entendrem que el deute del País Valencià siga en aquests moments de 63.934 milions d'euros. Bon pessic del pressupost global valencià se'n va en el pagament d'un deute que no fa més que créixer. Sorneguera i amarga realitat: cada valencià deu al mateix estat que el condemna a l'infrafinançament, el maltracta per falta d'inversions i l'espolia 11.579 €. Amb raó la Crida pel Finançament, el principal grup valencià que apunta el nord d'un finançament just i de sobirania fiscal per al país, exigeix la condonació d'aquest deute il·legítim, fruit d'una injustícia històrica i d'una situació de fet de caràcter colonial.

La fam i les ganes de menjar se'ns han tornat a ajuntar als valencians. L'anomenada transició democràtica ens agafà amb el peu canviat per molts dèficits i en el repartiment (o transacció) del pastís vam ser cruelment menystinguts. No val la pena carregar les culpes sinó en la falta d'embranzida col·lectiva i la maror arterosament provocada a compte de la confusió identitària, la manca flagrant d'una política autocentrada i la popular constatació (ben poc conseqüent per altra banda) que qui no plora no mama. En comptes d'això, i desviats a la zona subsidiària d'un estatut de segona per obra i gràcia dels obscurs poders fàctics de sempre, vam trobar un fals consol en la paròdia altisonant d'oferir noves glòries a Espanya. I ens ho vam arribar a creure de tant com ens aplaudien els mateixos que ens espoliaven.

Les urgències demanaven armar la pròpia resistència al voltant de la llengua i la cultura, de l'organització civil, i postergar per a temps més favorables el model de finançament, un projecte econòmic sostenible i productiu per al país o unes estructures de poder que ens fessen avançar en termes de sobirania cap a una societat més democràtica i més justa. Però la festassa que s'organitzaren àvidament Zaplana i Camps, sobretot, i els que els van venir després, Mazón i Pérez Llorca, les tebieses dels Botànics capitanejats per un PSPV cada vegada més subsumit al poder central, la caiguda del cavall de la crisi de 2008 i, més recentment, els estralls naturals i de pèssima gestió de la dana, van reblar el clau de la necessitat peremptòria de revisió del model de finançament i la conquista de les claus de la pròpia caixa.

Compreníem finalment –i ara cal que la consciència social sobre el problema i la seua solució siga més i més extensa cada vegada– que sense autocontrol de l'economia no hi havia possibilitat de país ni de pal·liar les moltes injustícies socials, i que sense una llengua i una cultura enfortides que cohesionassen una societat complexa i majoritàriament alienada mai no seríem capaços d'aspirar a majors quotes de sobirania. El peix es mossegava la cua, la fam i les ganes de menjar sumaven. Ho hem vist clar com l'aigua amb les exemplars vagues dels ensenyants valencians i catalans. L'objectiu d'una escola pública en valencià i de qualitat no només topa contra l'obcecació d'unes dretes que viuen d'esquenes als interessos col·lectius, envalentides en precàries majories de vots i poders ombrívols, que prioritzen els àmbits privats i els propis negocis, sinó també contra una manca injusta i evident de recursos. L'alternativa a un País Valencià empobrit, endeutat, trampejant amb el formigó i el turisme i que se'ns cau a trossos ho serà en tots els àmbits (el lingüístic i cultural, l'educatiu i sanitari, l'ecològic i econòmic…) o no ho serà. I per això caldrà molt especialment guanyar-se les claus de la caixa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de juliol de 2026.]