Camacho

Com una penèlope moderna, Josefina Samper, la companya de Marcelino Camacho des dels anys d'exili a Algèria, teixia per al seu home aquells suèters de coll alt i cremallera, quasi sempre jaspiats, que es van convertir en una de les icones més suggestives de la lluita per les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors. Al costat de la boina del Che i el puny tancat d'Angela Davis, el passamuntanyes del Comandant Marcos o el somriure de Mandela hi ha els cèlebres marcel·lins de llana amb què el veterà comunista que ens acaba de deixar va resistir el dur hivern de les presons franquistes i els freds que amb més o menys intensitat han continuat assotant després. A diferència de l'heroi homèric Camacho no fou rei de cap Ítaca, sinó obrer ferroviari, ni la seua dona teixia a fi d'aplacar l'ansietat amb què els pretendents es disputaven el llit i la hisenda de l'absent. A Camacho, i els homes i dones que amb ell van preservar el caliu mig colgat entre les cendres de la derrota del sindicalisme ibèric i el somni republicà, li va correspondre liderar una odissea que potser no té encara la pàtina de la gran literatura però sí la profunditat moral dels exemples destinats a perdurar en els plecs més resistents de la memòria col·lectiva. La integritat humana que representen la fidelitat a uns ideals i la senzillesa d'una vida austera simbolitzades en els suèters de coll alt i cremallera casen malament amb allò en què va convertint-se la seua herència sindicalista, sovint presa en els tentacles de l'excés burocràtic i pentinada amb el glamour de la despolitització i els arreglets a mida. Recordant-lo vestit amb aquella peça amb què combatia els freds, en els temps d'ara tan mancats de lírica, un no deixa de sorprendre's davant la idea que el poderós moviment social que Camacho va liderar s'alcés des de l'esfera íntima del conciliàbul al voltant d'una humil taula de braser o en la penombra humida d'una cel·la de Carabanchel. Hi ha molt més, és clar: en primer lloc la paraula, en el castellà eixut i precís de Sòria, la mirada plena de tendresa i el perfil d'uns llavis fins. I les mans suaus, que no semblen d'obrer, una fermesa que desdiria l'aparent fragilitat d'un cos que, malgrat tot, ha estat 92 anys dempeus. I un gran buit des d'on l'esquerres han de reiventar-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'octubre de 2010.

Puny en alt

En una de les manifestacions de protesta contra les reformes de Sarkozy que des de fa setmanes sacsegen França, l'ull esparpellat d'una d'aquelles càmeres capaces de convertir el detall en representació de tot el quadre va immortalitzar una bellíssima jove que, encamallada als muscles d'un company, alça el braç dret amb el puny tancat. No ha faltat qui relacionés l'anònima amazona amb la portaestendard de la pintura d'Eugène Delacroix, les sines despullades de la qual tindrien el mateix valor de confiança i resolució que la boca oberta en crit, la mirada nítida i la cabellera harmònicament despentinada de la nostra heroïna d'ara. Més evident és el fil que uneix la nova icona de la revolta francesa amb la jove, també rossa, que, vestida amb aires de Janes Joplin, i asseguda d'idèntica manera, alça el mateix puny dret un dia de maig de 1968. O, més remotament, amb el xiquet que en la ja pleistocènica i soi-disant transició espanyola porten al muscle amb un fons de pancartes i càntics. Al costat de les dues guerreres que separen quaranta-dos anys d'història, però, el nostre infant sembla congelat en el seu estat d'innocència, com una fruita que mai no madura, per molt que el gest del seu braç amb el puny tancat tinga el mateix aire maldestre que exhibeixen no poques fotografies de tants homes i dones de la República i la guerra. Més que no pas per les instantànies, les comparacions entre les dues ciutadanies veïnes són possibles, i desalentadores per als d'aquest costat dels Pirineus, a partir de la lectura dels peus de les fotos. Ofegada la memòria republicana, i sense una pobra liberté, egalité i fraternité que tirar-nos a la boca, la incultura de l'apoliticisme tan sàviament cultivada per la dreta i l'esquerreta ha envaït el país dels nous rics esdevinguts de sobte més pobres que mai, sobretot d'esperit. Déu meu, estudiants de secundària que fan assemblees cada dia a la porta de l'institut per decidir si continuen la vaga! Però si ací no saben qui fou Franco i encara juguen a la play station! El puny tancat és resistència, amenaça, combat i esperança. Ignore quan es convertí en símbol, però un poble que no sap tancar el puny i obrir la boca, com el valencià, només pot aspirar a pujar a cims més alts de misèria.

Publicat a Levante-EMV, el dissabte 23 d'octubre de 2010.

Si t'arriba el dematí

En el disc d'Ovidi Montllor De manars i garrotades, de l'any 1977, hi ha una de les cançons més papassetianes de l'autor alcoià, la titulada "Als companys". En aquesta peça i en d'altres de semblants l'Ovidi començava a veure les orelles al llop que s'amagava sota la pell d'ovella de la democràcia. Eren els primers símptomes d'un desencís que s'expressava amb ràbia però buscava raons per mantenir intacta l'esperança: “Temps de por i patiments / Temps tan llargs que hi ha qui es cansa / Temps batejat amb colors vermells / De sang, de sol i esperança”. Trenta-tres anys després  la banda alcoiana Arthur Caravan, els integrants de la qual devien nàixer per aquelles dates, han titulat “Si t'arriba el dematí” el seu darrer espectacle. L'encert de l'actual proposta no rau només, des del punt de vista argumental, en la claredat amb què se subratllen els paral·lelismes entre la situació sociopolítica de 1977 i la d'ara (“i sempre és el mateix dia”) i l'explicitud dels deutes culturals i musicals d'aquests joves amb els qui els van precedir en l'ofici (i és molt d'agrair trobar-se gent tan agraïda), sinó també i molt especialment en el que té d'aposta antològica i de recreació d'algunes de les cançons que formen la banda sonora que va de Raimon a Hugo Mas, posem per cas, i que és part irrenunciable de la nostra educació cívica i sentimental. Es tracta, doncs, d'un homenatge a un dels col·lectius, el dels músics en valencià, que més s'han afanyat a denunciar la vigent marea negra d'incultura. La invisibilitat a què els mandarins del negociat autonòmic han relegat el més viu de la societat i la cultura té la seua correspondència en els mètodes d'insonorització que apliquen sobre veus i guitarres, precisament en un moment d'efervescència musical que resulta tan paradoxal com encoratjadora. Arthur Caravan és avui la mostra més audible d'un moviment que creix en amplitud i altura i ens dóna sòlides raons per mantenir la confiança en aquest país. Amb ple domini dels diversos registres sonors, amb versions fetes amb exquisit respecte a l'original i marcades alhora  per l'inconfusible segell del grup, intensos i delicats, els d'Arthur Caravan, comandats per la rialla transparent de Pau Miquel, alliberen un torrent d'energia que vivifica i ens dóna forces per esperar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'octubre de 2010.

Un país en negatiu

Pregunta Camps que a quin país es refereix Morera quan parla del 9 d'Octubre com la diada nacional. I ho fa, aprofitant que el Serpis no passa per València, després de les llargues vacances parlamentàries, a la casa que alberga “la sacrosanta paraula dels valencians” (sic). Aquest home ha perdut els papers, no sap si se'ls ha deixats a l'església, al Parlament o a ca la farmacèutica, i juga amb la terminologia i la retòrica per marejar la perdiu. En fi, que aprofitant que el Xúquer tampoc no passa per València, el preguntat en sessió de control, tediós mecanisme de les democràcies que no li para tan bé com la roba de Milano o les devotes polseretes, es transforma en preguntaire. Els pitjors alumnes de secundària tenen més imaginació que l'encara president quan inventen excuses per fer fugina. Amb tanta beateria impostada, estem condemnats que el Sant Tornem-hi del “regionalismo bien entendido” escampe fum d'encenser cada vegada que la fetor corrupta pol·luciona l'aire des de les clavegueres del poder. Per molt que li somriguen les enquestes, tan previsibles, Camps carrega l'escopeta amb pólvora mullada i llança el plom de la retòrica inflat de la fatxenderia perdonavides pròpia de la seua classe. Ignore els reflexos dialèctics del portaveu de Compromís, perquè les cròniques parlamentàries són tan pobres com les paraules de la sacrosanta casa, embotides en la monodia de la majoria absoluta. Però una pregunta tan deliberadament cínica, exhibida per a la pròpia parròquia, hauria merescut una contestació salpebrada amb aquella intel·ligència pràctica que de vegades l'estupidesa ens posa en safata de plata. Mentre ens entreteníem a traçar la utopia i elaborar en positiu, amb les eines de la raó, a voltes rovellades pel marasme identitari, un altre país per als valencians, Camps i la seua parentela i alguns il·lustres precedecessors en els càrrecs, han revelat en negatiu la imatge del que no és ni serà país. Encara que siga de rebot, hem aconseguit entendre què diem quan diem País Valencià: exactament el contrari d'allò que aquests individus diuen i fan, per activa o per passiva, el racó indeleble d'una certa esperança de futur. Impagable Camps i les seues polseretes: l'Ave Maria, Sant Pasqual i el rosari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'octubre de 2010.

El viatge de l'anamnesi

Tono Fornes, Dones que caminen de pressa i altres poemes. 15è Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2009. Editorial Aguaclara, Col·lecció l'Aiguader núm. 24, Alacant, abril de 2010.

Ara fa just quatre anys publicàvem en aquestes pàgines, per al número 308 de Saó, una nota sobre el llibre de Tono Fornes (Tetuan, 1955) Vestigis, filogènies i desficis, editat per Tres i Quatre. De llavors ençà, Tono Fornes, que viu i fa classes de biologia a Dénia des de fa més de trenta anys, ha persistit en cos i ànima en els seus quefers, trenats com una xarxa a través del fil perdurable de la poesia i la mar. Fruit d'aquesta experiència de navegant infatigable (a través del mar de la poesia o de la poesia del mar: és inútil ordenar els factors de tan bella suma) fou De mar estant, llibre tramat en col·laboració amb Juan Gargallo que recorre el país dels valencians de nord a sud en una extraordinària singladura plena de reflexos, reflexions i apunts de bon connaisseur (el poema “En mar” del present volum hi remet de manera nítida). Si anotem aquestes coordenades vitals de Tono Fornes no és per cap voluntat d'aproximació biogràfica sinó perquè en la poesia del nostre poeta l'experiència marina, enriquida per la mirada del biòleg, n'és centre motriu sempre. Lluny de l'exaltació de la pura aventura, el poeta hi troba el correlat moral que busca i dóna sentit a la vida: les barques com el cos que envelleix, el port com el recer de l'amor, la singladura com la vida, els misteris de l'evolució com lliçons pràctiques per a la lluita quotidiana. No hi ha, en tota la geografia poètica catalana, un autor que més bé estiga resolent l'equació poeta = navegant com alguna cosa més que la brillant metàfora pescada en les profunditats de la tradició literària. Ni qui contribuesca més bé a la divulgació de les ciències naturals amb la subtilesa a què només pot aspirar la bona poesia: “Tectònica de plaques”, “Deriva continental”, “Burgess Shale”, “Dimorfisme mineral”, “Pelagia noctiluca”, “Euplectella aspergillus”, “Nucleogènesi”, “Phylum cordata: classe mamífera”, etc.
No pense, però, el desvagat lector d'aquestes ratlles que aquests poemes i d'altres del present volum tenen cap vel·leïtat alliçonadora o vocació de manual científic: tot en la poesia de Fornes (tractant-se de poesia, podia ser altrament?) té un propòsit moral, d'ensenyament (per a un mateix, per als altres) de vida. Perquè Fornes sempre camina damunt la corda que tan sàviament va tibar el seu admirat i homenatjat Gabriel Ferrater, i tots dos conceben el poema com un mecanisme capaç d'expressar amb nitidesa –a través de les diverses formes dialògiques– les experiències que la vida escriu en carn viva.
Malgrat la divisió en parts Dones que caminen de pressa i altres poemes se sosté sobre una base homogènia. En aquest sentit, el títol que representa el conjunt podria donar una falsa impressió d'aplec crescut vegetativament, simple acumulació de material feta a colps de temps (i òbviament no hi hauria res a objectar a aquesta manera de lligar poemes). Fins i tot gosaria dir que en l'elecció del títol, la primera part del qual ho és també d'un poema i de la segona secció del llibre, hi ha pesat més l'explicitud de l'agraïment a Ferrater (Les dones i els dies) i la voluntat de situar cada poema en un mateix nivell d'importància tot renunciant a la jerarquització de sentit que atorga la destil·lació d'un títol “independent” que altres possibles consideracions. Per altra banda, ja que de dones que caminen de pressa suposadament es tracta, no és aquest el llibre on més predomine, en el conjunt de l'obra de Fornes, la temàtica amorosa. És, doncs, tan representatiu com qualsevol del poemari, per molt que acabe amb una forma sentenciosa molt estimada pel poeta en els versos que posa en boca de la pitonissa de Dénia i Delfos: “Ara i per sempre ignoraràs, / versaire, dues coses: / el dia de la teua mort / i el vell misteri de les dones / que caminen de pressa”. No hi falta, doncs, l'humor (del bo), ni les connexions ferraterianes es limiten a aquest poema (llegiu la bella paràfrasi de “A l'inrevés” del poeta de Reus en el poema “Direm” de Fornes). Obert per la secció Quirat, dos impecables sonets al garrofer, el llibre traça la deriva per dues mars més extenses, Dones que caminen de pressa i Versos del capità (una altra paràfrasi, aquest colp nerudiada), per desembocar en les Dues elegies, al pare i a una amiga, i Barry a l'illa o retorn d'un amnèsic Ulisses a l'illa. És del poema “La resta”, de Dones que caminen de pressa, d'on hem extret el títol per a la present ressenya. Com en tots els poemes del llibre, il·lumina aquests versos una contorbadora bellesa : “La resta són els noms. La resta és tot / allò que ja està escrit i haurem, / dipositaris del desfici –orfes / d'aquella terra alta que visita / sense avisar la deessa esquiva–, / de rescriure i explorar, afònics / d'incerteses, enamorats encara, / en el viatge esquerp de l'anamnesi”. No cal dir que subscrivim tan sàvia declaració de principis.

Publicat a Saó núm. 352, setembre de 2010.

L'endemà

Com a colofó a la vaga general, una multitud (que governs, sindicats i mitjans de comunicació especulen amb els seus càlculs) va envair el centre de València. Veure tanta gent dissipava la sensació de normalitat, si per tal s'entén la rutina diària, que havíem tingut al llarg de la jornada. Una vaga general, em dic, no s'improvisa, ni tan sols amb mesos d'escalfament previ: forma part d'una cultura de la solidaritat que a penes il·lumina ja algun racó de la memòria col·lectiva. Ignore si la resposta dels treballadors fou un èxit o un fracàs ni si aconseguirà posar fre a una reforma laboral que, com sol passar en temps de crisi governats per la socialdemocràcia, lesiona greument els seus drets i blinda els interessos del gran capital. Els sindicats, amb les honroses excepcions que convinga, fa temps que llauren fora dels camps del combat ideològic i polític, més atents als beneficis gremials i la satisfacció dels propis afiliats que a l'elaboració d'alternatives globals contra el desordre capitalista, que hauria de ser la raó última de la seua existència. Engreixar la maquinària burocràtica en què la majoria d'ells s'ha convertit només es pot fer, a compte de generoses subvencions ara retallades, quan es renuncia a la perspectiva política (fins i tot antipolítica) de la lluita sindical i es deixa el camp franc perquè la dreta hi sembre la llavor que un colp germinada s'estén com la mala brossa: el ciutadà-treballador empeltat en simple consumidor. Per això en un dia de vaga general, i en nom de la llibertat que a l'ordre convé, és tan normal anar de botigues o fer unes cerveses, pujar en metro o comprar la premsa. Excepte entre els irredempts cenetistes, la marxa dels treballadors era tan inòcua com ho són les manifestacions a casa nostra, sense veus ni consignes, com si amb tot el que el PP ha estafat no s'haguessen pogut crear milers de treballs, com si la febre de la rajola no s'hagués engolit tanta mà d'obra (precària i barata, d'això no fou culpable Zapatero), com si la destrucció de la xarxa productiva del país no anés amb la classe treballadora. La manifestació, per Sant Vicent, va passar davant d'una sabateria que lluïa el següent rètol: “Zapatería contra la crisis”. No va ser l'única ironia del dia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'octubre de 2010.