Viatge a través de la llum

Teoria dels crepuscles, Manuel Pérez Saldanya. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia número 8, Almussafes, maig de 2004.

· · ·

Rigor en la rica diversitat formal i en els tons i motius del poemes, aquesta Teoria dels crepuscles aconsegueix conjugar la profunditat i la lleugeresa i proporciona el sojorn en unes illes a través d’una mar que mou la reflexió i la memòria, el trànsit i la permanència. Un regal als sentits i la intel·ligència.

 · · ·

En una lectura del present treball feta la tardor de 2002 al cafè Sant Jaume de València, l’autor va apuntar unes idees, òbvies i senzilles, que dissortadament molta gent tendeix a oblidar. La primera és que l’escriptor emmudeix quan no té res a dir o quan no vol dir res, enunciat que es transforma fàcilment en imperiosa exigència de l’ofici. La segona, que qualsevol que s’ho propose pot esdevenir escriptor, idea amarada d’ironia que vincularia aquesta condició a la mera insistència repetitiva, a un acte de voluntarisme que no en garanteix l’excel·lència ni el talent. Totes dues proposicions, fetes per explicar el propi silenci poètic de més de vint anys (des d’aquell La ruta de l’heura de 1983), denunciarien de retruc alguns dels vicis que l’activitat literària arrossega al país, per rutina, per desgana intel·lectual, per “exigències” de mercat, pel prestigi de cel·lofana que envolta l’ofici. I per a desesperació dels bons lectors i dels qui confien més en la qualitat que en la quantitat dels productes literaris com a fonament de la construcció cultural d’un país.
Dit això, no podem sinó celebrar el retorn poètic de Manuel Pérez Saldanya amb aquest petit i intens recull de vint-i-dos poemes. De la llarga travessia de l’autor pels viaranys dels seus silencis escripturals té ara el lector la possibilitat de paladejar-ne uns textos que ens parlen de la llum crepuscular, d’aquells moments d’intensa fragilitat que conformen el bo i millor de cada existència. Els poemes són tan volta això: lenta destil·lació en les paraules d’allò que ja no podem oblidar.
Ens trobem davant un llibre, tot i la seua brevetat, d’una gran varietat formal i temàtica, de textos escrits en èpoques distants de la peripècia vital de l’autor. L’organització del material, però, perfectament calculada i coherent, dissipa la sensació de dispersió i ens ofereix, amb l’estímul de la diversitat de tons i temes, una mena de summa poètica ben suggerent. Introduït per una “Endreça”, on l’autor fa un cluc d’ull irònic al lector de poesia avisant-lo de la perillositat dels poetes, el llibre es divideix en altres cinc parts. En el primer dels “Poemes èpics” Pérez Saldanya reinventa un final per a Ulisses lluny d’Ítaca i, en el que podríem considerar un dels moments crucials del poemari, ens parla del mar i del temps, del que va “poder ser i no fou, / entre els plecs de la mar i els plecs de la memòria”, en impecables alexandrins. Continua el viatge amb set “Poemes èmics” en versos lliures que ens situen davant situacions més íntimes, la casa familiar, el tracte amb les paraules, l’evocació d’un setembre que fou “tristament feixuc i viu / alhora” i l’elegia a un amic. En els “Poemes ètics”, breus i esmolats per la mola d’una fina ironia, hi trobem paràfrasis d’Estellés (en “Demagog”) i el Valéry de J’écris ton nom. En “Poemes ebris” el poeta es contempla, estrany i lúdic, a l’espill de la ressaca, despulla l’engolada pretensiositat dels poetes, ironitza sobre les cabòries d’un catedràtic de lingüística que abandona la sintaxi per una bona borratxera amb l’amic o parafraseja l’Alberti amb un cant de taverna. Clou el conjunt un “Poema bíblic” de decebuda apocalipsi.
Esperem que els silencis que pauten la poesia de Saldanya no siguen tan entercs i que els lectors puguem disposar de noves fonts on beure a pleret.

Publicat a Saó núm. 306, maig de 2006.