Kafka i companyia

Per als profans no deixa de ser al·lucinant que, gràcies a l'estructura laberíntica de la burocràcia jurídica (si posar junts laberint i burocràcia no és redundar massa), la truita de la justícia puga girar-se tan fàcilment. Veja's el cas del jutge Garzón, el primer que va gosar remenar els cadàvers insepults del genocidi franquista i prendre's una mica seriosament allò de la memòria històrica i les responsabilitats a què obligava. No ha estat, per desgràcia, ni el primer ni l'últim a veure's convertit d'acusador en acusat en un tres i no res, i en conseqüència a ser apartat sine die de les seues funcions. Al portaveu socialista a les Corts Valencianes, Ángel Luna, li ha passat pam dalt pam baix el mateix. En la justa denúncia que del cas Gürtel i els altres episodis de corrupció que esquitxen el Govern Valencià va esgrimir uns informes comprometedors que l'han convertit en boc expiatori de l'enrabiada popular. Als profans en matèria legislativa ens semblaria més lògic que per desmentir les acusacions de corrupció, el PP aportés proves fefaents de la seua innocència, factures, comptes clars, contractes, documents il·luminats amb llum i taquígrafs, aquesta mena de coses, en comptes d'aprofitar els laberints de la justícia per evadir la qüestió fonamental: és veritat o no que alguns s'han enriquit a costa de l'erari públic? Amb raó el senyor Luna s'ha sentit identificat amb el protagonista d'El procés de Kafka, la tragèdia que amb més força inuagura la modernitat: l'eterna culpabilitat d'aquell que ignora de quin delicte és acusat. La diferència amb el nostre drama casolà és que l'anònim poder omnímode del malson kafkià té ací noms i cognoms ben coneguts. I també que la imputació de Luna (i la de Garzón) és, al capdavall, la plasmació de la vulnerabilitat del poder, o d'una impotència que marejant la perdiu burocràtica no fa sinó augmentar el pes que té la sospita de la culpabilitat. Avui uns quants milers de ciutadans eixirem al carrer per reclamar una mica de llum contra tanta corrupta opacitat. Potser també ens acusaran del delicte de ser ciutadans reponsables i dignes, la més gran imputació imaginable en els temps que corren.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de març de 2011.