La disponibilitat poètica

Manuel Bellver, Accions. Llibres de l’Aljamia, 9. Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol, 2005.

· · ·

Manuel Bellver (Sagunt, 1956) aplega trenta-dos textos i cinc dibuixos que remeten a accions realitzades entre 1979 i 2005. Concreció, senzillesa i  profunditat caracteritzen uns poemes que podem llegir com retalls d’un dietari en què el poeta practica l’exercici de la disponibilitat.

· · ·

La poesia és el món, la relació entre subjecte i món, punt d’intersecció i harmonia on es dóna el sentit. El poeta, en tant que ho és, intervé, amb les seues paraules i accions, o en quietud i silenci, que són també paraules i accions, i deixa inscrits els senyals del seu trànsit en l’espai/temps: l’obra artística. En acotar el ritual, l’ordena i el conforma, l’aïlla de la contínua fluència i el dota d’un sentit que abans no hi era, el fa llegible i alhora el transcendeix. La disponibilitat s’alia amb l’atzar i és acceptació, obertura de ment i sentits als estímuls naturals, a les suggerències del silenci, o bé premeditació que busca un efecte, pauta de discriminació voluntariosa. Darrere (o més bé a l’epicentre) del quefer artístic de Bellver hi ha la tradició zen i l’estima per la naturalesa, dos dels capítols de l’enciclopèdia intel·lectual i vital del nostre autor a tenir molt en compte per a la lectura d’aquestes accions.
Els poemes aplegats en el present recull –ja ho hem insinuat– descriuen accions, la majoria de les quals tenen com a escenari els espais naturals de les nostres rodalies encara no violats pels urbanicides. El joc de correspondències textos-accions presenta una doble direcció: el poema (acció verbalitzada) remet a una acció posterior (plasmada en intervenció o no) o n’és la memòria, la fixació en paraules. En qualsevol dels casos, i encara que ignoràssem l’origen circumstancial dels textos, els poemes d’Accions són independents dels referents concrets a què remeten, de l’espai natural que evoquen, s’abstrauen de la materialitat precisa i esdevenen l’universal polisèmic que permet el transvasament poètic: un riu es transforma en el riu, un esquirol, en l’esquirol. De la màxima tensió objectivista, de la precisió en el detall que tota descripció implica, s’ha alçat el poema, el nou sentit, perquè la poesia ja hi era, i la disponibilitat del poeta ha escrit amb els fragments esparsos que tenia a la vora la sintaxi del poema, el salt en el buit que recrea l’emoció de l’experiència: “Bec un got d’aigua molt lentament. Al mateix temps tinc a la ment els rius i mars que conec i no conec. Acabe pensant que m’he begut, gairebé, tota l’aigua del planeta”.
Si no la forma (d’impossible traducció a les nostres llengües; amb massa insistència se’ns vol vendre una cabra vestida de fàcil exotisme) aquests poemes contenen la filosofia del haikú i les altres composicions de la lírica oriental: el present (la presència) en la seua transitorietat, l’observació despullada de “saber”, el silenci i la quietud com a pràctiques, l’empatia amb el món, la suau malenconia d’un materialisme profund, l’espiritualitat que beu de les fonts més petites.
Aquest nou treball de Bellver no solament és la confirmació d’una veu poètica intensa i peculiar (a pesar de perifèrica i discreta, allunyada de sorolls de campanar, o precisament també per això) sinó que ens mostra les capes més profundes de la seua geologia creativa i posa llum sobre els poemaris anteriors: Oli al pedrís (L’Aljamia, núm. 11), Dies després (Ardeas poesia, 1997), Erols (Set i Mig, 1998), Una aigua (Rosablau, 1999) i Açò (solsida al passadís) (Brosquil, 2001). Unes accions que mereixen l’atenció del bon lector i que amb sort aniran desplegant-se en l’espai/temps, sempre inacabables, sempre obertes i suggerents.



Publicat a Saó núm. 307, juny 2006

                                          Manuel Bellver amb els poetes Antoni Ferrer i Antoni Defez parlant a la Glorieta d'Alcoi durant un homenatge a Ovidi Montllor en 2008.