Deu
ser que avui és 1 de setembre que tinc l'estranya sensació d'estar
tornant a la realitat, siga quina siga i com siga aquesta realitat,
que no sé molt bé. Com si estigués tancant un parèntesi, el de
l'agost segurament, vaja, a dins el qual hi havia (amb quina
enyorança escric aquest temps verbal!) una frase, menor i
subsidiària d'un discurs més ample potser, però dotada de prou
autonomia de sentit dins els propis límits, els del parèntesi.
Reconec que aquest signe arrossega una certa mala reputació com a
cosa d'excèntrics, evasius, perepunyetes del matís subliminar, però
això ho diuen els partidaris de la realitat, siga quina siga, que
deuen creure que és unívoca i lineal i no té temps per a
insidioses desviacions. Perquè de fet un parèntesi no és sinó
l'espai de l'excepció a la regla, de la idea nova que per modèstia
es resigna a viure dins el seus límits i renuncia a ocupar la
realitat sencera. El que passa és que de vegades una frase
col·locada entre parèntesis té tanta força que es desborda i
multiplica fins a esdevenir, què sé jo, una novel·la, una teoria
científica, una escola de filosofia. En el fons, però, això no són
sinó convencions que acceptem per no haver-nos de calfar més el
cap, i la majoria de vegades no sabem molt bé què hi ha a dins i a
fora del parèntesi, o a dins i a fora de la realitat, i aquest és
el problema. Perquè, és clar, els parèntesis són més rotunds,
més primitius, més clars, però es comporten de manera molt similar
a les comes o els guionets, signes contra els quals ningú no sembla
carregar les tintes. Però al que anàvem, avui és 1 de setembre i
és com si estigués eixint d'un parèntesi (o entrant-ne en un
altre, vés a saber). I m'adone que coses que velaven els parèntesis,
com ara la independència, es desborden i comencen a ocupar l'espai
que fins ara es trobava en mans de les Olimpíades, la prima de risc,
la crisi i tot això. ¿Recorden la famosa cacera d'elefants i els
escàndols del gendre del Rei, que s'havien quedat al marge de la
realitat enmig d'un silenciós parèntesi? Doncs ara isc del meu
parèntesi estival i què em trobe? El Rei que li fot una galtada al
seu xofer perquè no li agrada on ha aparcat i un tal Alamán Castro,
coronel de l'Exèrcit espanyol, que amenaça de traure els tancs al
carrer una altra vegada si Catalunya s'entossudeix d'abandonar el
parèntesi de submissió i incompetència i aspira a convertir-se
ella mateixa en el seu propi text, amb els parèntesis aclaridors que
calga a dins d'ell. Ja no sé a quin costat del parèntesi o de la
realitat em trobe, i això no ha fet més que començar. O
recomençar.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 de setembre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada