Vespres
de l'11 de setembre, Alberto Fabra afirmava que els valencians no
teníem res a celebrar en tan memorable data. No és que l'encara
president hagués estat víctima d'un sobtat atac d'amnèsia, ni que
exhibís sense pudor la ignorància més flagrant en temes
d'història, ni tan sols que mostrés els símptomes del típic pet
de poder que afecta alguns animals polítics, en especial els de les
incertes latituds que van del Sénia al Segura. La demagògia
anticatalanista, ja més vella que la picor i més rovellada que
l'armadura del Tirant, és la manifestació més exacta d'una
absoluta manca d'idees, i ja no sé a qui pot convèncer quan el
deute ascendeix a 30.000 milions d'euros. El va precedir en el
despropòsit el vicepresident, Ciscar, proferint amenaces contra els
ciutadans que hi volíem participar indignes del seu càrrec i
radicalment contràries a un dels principis bàsics de tota
democràcia: la llibertat d'expressió. I el qui faltava per al duro
era l'Esteban González Pons, que acompleix a la perfecció (qui paga
mana) el seu paper d'escuder i portaveu de les altes instàncies de
Madrid. Cap novetat per ací si no és la propaganda extra que de la
Via Catalana van fer amb els seus exabruptes (ens resistim a
considerar declaracions aquestes impertinències) entre els
valencians, generalment tan desinformats i immunes a qualsevol
projecte col·lectiu, festes de guardar a banda. El cas és que, si
no a la majoria silenciosa, que només és invocada quan no assisteix
a convocatòries difícils de pair com la de l'11 de setembre i no
quan és part d'eixe 70 % de la població que no ha votat el PP, la
Diada de Catalunya interessava, i molt, a qualificades minories
valencianes. Perquè entre els apocalíptics incorregibles que des
del camp independentista veuen el procés de sobirania del Principat
com una cosa negativa per al conjunt del país (de Salses a
Guardamar, etcètera, per aclarir-nos), com els més o menys
integrats, assentats en càlculs igualment il·lusoris i que no
convocaren la ciutadania a enllaçar Vinaròs i Alcanar perquè era
dia feiner (quin dia no és feiner en la lluita política?), se situa
la minoria que un dia tindrà la clau del govern del País Valencià
si troba l'expressió política on abocar les seues energies. La
mateixa minoria que de manera tan natural i democràtica es deixa
inundar per la gran onada d'il·lusió i revolta que ve del nord.
Esperem que no tarde a fer efecte el contagi que pronostica l'amic
Vicent Partal.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de setembre de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada