Converses a l'illa

Una illa, Begonya Mezquita. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia núm. 12, Carcaixent, octubre de 2007.

· · ·

Heus ací el do de la transparència, aconseguida gràcies a una complexitat no gens aparatosa i a la construcció d'un llenguatge que reinterpreta amb destresa les formes més incontaminades de la col·loquialitat. Una illa és una festa dels sentits, la tornada d'una veu autèntica.

Malgrat que va començar a ser premiada i a publicar poemes des de ben jove, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) sembla una d'aquelles víctimes dels avatars editorials condemnades a sobreviure en la marginalitat de publicacions menors. A El perfecte somriure (Ajuntament de Mislata, 1989), recull emboscat en una edició introbable, van seguir Badalls d'estiu, publicat com a separata de la revista Abalorio en 1990, Entre la distància exacta i la nit (1991), quadern 27 de la desapareguda La Forest d'Arana, i L'any de les atzavares (1994), premi editat per la revista DISE. Només Signes de terra (1999) té la consistència física d'un volum normal de poesia; llàstima que veié la llum, efímera, de la mà de la caòtica 7 i Mig de Benicull de Xúquer, que si no ha destinat encara al reciclatge els seus llibres, en algun trist magatzem deuen estar omplint-se de pols. Tanmateix, heus ací Una illa, un aplec de quinze poemes datats entre 2001 i 2006, un tros de terra sola i ferma enmig de la mar, que irradia (fa, diria la poeta) molta llum i des d'on s'alcen tramuntanes de paraules capaces d'escampar la pols més enterca. A l'espera de l'edició que actualitze tant de material dispers, el faça accessible i situe en el seu lloc una veu poètica plena de potència, benvinguda siga de moment aquesta illa.

El primer poema de la sèrie, individualitzat per la lletra cursiva i l'absència de títol, vol ser el primer port d'un periple mar endins, “de soledats i versos, / una illa de llums”, clau de volta de tot l'edifici poètic, aquest “horitzó / en què cerques la set i els núvols, / l'alegria”. Si el llibre anterior de l'autora percaçava els “signes” d'una “terra” plena de verds i d'ocres a través d'una mirada viatgera, l'actual s'eixampla sovint en els cels blaus i oberts i pren consciència més exacta de la pròpia soledat des d'una perspectiva, però, igualment vitalista i sensual, desvergonyida (la recurrència a aquest motiu no sembla gratuïta), rebel i decidida. De fet, siga la terra transitada o l'espai d'una illa sota el firmament, els poemes de Begonya sempre es mouen en una direcció temporal on les coordenades passat-present-futur perden els seus contorns convencionals en el joc ucrònic del poema. Hi ha ací, potser, més insistència en l'evocació de la infantesa i de la primera joventut (“Cigonya del terrat”, “Pel camí més llarg”) que en el llibre anterior, malgrat la connexió evident entre ambdós treballs, d'escriptura gairebé coetània. Els motius de caràcter orogràfic, l'al·lusió a les estacions de l'any o als moments del dia, ja presents en anteriors treballs, adquireixen en Una illa un major protagonisme. No hi ha distància entre la dona que escriu i viu i tot allò que l'envolta. Les paraules sintonitzen amb els elements de la natura, fan possible la identificació del propi cos i la pròpia consciència amb la fluència del món i hi estableixen un diàleg fecund en què les veus es confonen. Sota l'aparença senzilla d'unes paraules que mantenen la frescor de la naturalitat i de les coses primigènies, hi batega la multiplicitat de sentits imprescindible en el dir poètic, una obertura en profunditat cap al magma confús de l'aventura humana. O, com volia Gottfried Benn, aquests poemes eleven sovint les coses al llenguatge d'allò incomprensible. Per això es fa necessari trencar la discursivitat (“És que no heu vist el rètol”), forçar la sintaxi, fixar la tombarella inesperada, concitar l'al·luvió d'associacions lliures (“fulla verda, dimecres, verb estimar”), emmirallar-se en la gràcia al·literativa (“Avui Venus avança, verge i esventrada”), reinterpretar el tam-tam de les paraules de la tribu (“Primavera […], fas silenci”, “la tarda que feia origen”, “fer demà”, “és temps de fer temps”). La poeta traça un camí ben clar, però amb constants el·lipsis n'esborra a consciència algunes petjades, i així ens concedeix el dret a perdre'ns i retrobar-nos pels seus viaranys. La forma essencial de l'autodiàleg ha trobat en el present poemari la manera de multiplicar-se en una encisadora polifonia. L'escenari de l'illa s'ha poblat de moltes veus. La soledat ha estat transcendida per l'impuls de les paraules. Una mà generosa ens ha fet guanyar una illa.

Publicat a Saó núm. 323, desembre de 2007.

[L'autora al Pallars Sobirà en 2011.]