Paul
Celan, De
llindar en llindar.
Traducció i notes d'Arnau Pons. Alabastre núm. 36, LaBreu edicions,
Barcelona, maig de 2012.
· · ·
De
mica en mica va traslladant-se al català l'obra de Paul Celan
(Czernowitz, 1920-París, 1970), poeta jueu de parla alemanya que
s'enfrontà al descomunal repte de recrear ("resemantitzar",
en diu Arnau Pons) la llengua dels genocides del seu poble des de les
interioritats del llenguatge poètic. En certa manera, la poesia de
Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, també és una resposta a la
controvertida, metafòrica i al capdavall fal·laç pregunta d'Adorno
de si podia fer-se poesia després de la Xoà. A les versions d'Atoni
Pous (1976, reeditada en 2005), la del mateix Arnau Pons Cristall
alè de 1995 i
a l'antologia en traducció de Karen Andrea Müller i Andreu Vidal
Poemes
de 2000, edició revisada en 2008 per Karen Müller i Margalida Pons,
ve a afegir-se ara aquest impressionant De
llindar en llindar (Von
Schwelle zu Schwelle),
una traducció que per rigor verbal, fidelitat poètica i amplitud
interpretativa mereix figurar entre les aportacions més
substancioses a la cultura poètica d'aquest país dels darrers
temps. Vaja per endavant, doncs, l'admiració i gratitud pel treball
desplegat en la traducció d'una obra complexa, profunda i en certa
manera hermètica com la de Celan, un dels cims indiscutibles de la
poesia del segle XX. Hi ha en primer lloc l'elecció del llibre,
publicat en 1955 i situat, cronològicament, entre Cascall
i memòria (1953)
i Reixes
de llenguatge (1959),
un treball autònom, traducció sempre preferible –i més en el cas
del poeta que ens ocupa– a l'obligada dispersió de l'antologia.
Les generoses, documentades i intel·ligents notes que acompanyen els
poemes, editats en alemany i en català, es revelen imprescindibles
per al lector no germanòfon (i en general per a qualsevol lector,
inclòs l'alemany). I no perquè la interpretació dels poemes que fa
Arnau Pons, la informació i esmenes a d'altres versions,
l'explicitud de tantes dades històriques i personals com il·luminen
de tant en tant la intacta foscor-lluïssor de la poesia de Celan,
pretenguen ni aconseguesquen cap conclusió definitiva, cap lectura
més o menys canònica o canonitzable, sinó precisament pel
contrari: perquè no entrebanquen la lectura creativa del lector
pacient sinó que li forneixen noves perspectives, les d'un bon
coneixedor de la llenga alemanya i investigador lúcid de les
circumstàncies en què la poesia de Celan va anar gestant-se. Amb
elements arrelats a la rica tradició simbolista, que Celan porta a
altures i extremituds sorprenents, i un tractament emintentment
surrealista del llenguatge, la poesia del poeta apàtrida hostatjat a
París és, com bé afirma Pons, una col·lisió entre el subjecte
líric i el subjecte històric. No pot entendre's aquesta infinitud
de llenguatge que sagna sense tenir en compte els esdeveniments
històrics que l'imanten, el fons tràgic i innomenable, si no és
amb la difícil clau al·lusiva del poema, de l'extermini nazi i el
silenci còmplice que l'acompanyà en tot de casos. És impossible
arribar (sense que això, insistim, anul·le el fulgor dels sentits
més immediats i misteriosos, tanta contorbadora bellesa, amb què
brillen els poemes de Celan) al fons històric
d'aquesta obra
sense la informació filològica que ens parle del debat que hi manté
l'autor amb Heidegger o Adorno, Ingeborg Bachman o René Char, de la
mort prematura del primer fill que tingué amb la seua esposa Gisèle
Lestrange, les al·lusions a Parmènides o l'autodefensa contra les
acusacions de plagi de Claire Goll. Celan és un poeta infinit,
inabastable, és poesia i antipoesia alhora, vibració de
l'inexpressable, gota i oceà, gra d'arena i desert, extrema precisió
i vaguetat inabordable. Potser, com diu George Steiner, Paul Celan sí
és capaç de
"comunicar l'essència d'allò inhumà". O d'allò
profundament humà, impenetrable, una crida a "un llenguatge al
nord del futur" que fa sagnar els llavis que l'articulen.
Publicat a Saó núm. 385, setembre 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada