Marxiana

Mal que bé també al País Valencià vivim el nostre propi procés, de dimensions modestes, certament, i, al contrari que les espectaculars festes de què tant ens vantem, quasi imperceptible, tàcit, d'una timidesa exasperant, però procés a fi de comptes. Ni que només siga per imperatiu de la física elemental i la llei de gravitació universal o els principis de la termodinàmica, ens movem, seguim o ens arrossega el nostre peculiar procés. Però d'on, des de quin punt en trànsit que semblava immòbil, cap a on? Baixem al terreny de l'explicitud: des de la llarga ressaca del franquisme pintada amb molts colorets democràtics a la recuperació de les constants vitals de l'impuls cívic i llibertari, a la revolta democràtica. Baixem-hi una mica més: des del tarquim infecte del PP i els seus adlàters a la construcció d'un autèntic poder popular, bastit sobre bases noves. Clar que no hi ha carta astral que dibuixe el destí de la gent, que el futur no està escrit enlloc amb lletres clares i que al capdavall serem el que voldrem ser. Podria passar-nos, doncs, com en la paradoxa marxiana i partint del no-res arribar als cims més alts de la misèria. Les esquerres, però, estan obligades a llaurar l'optimisme, des d'una certa confiança en la perfectibilitat de les coses. Per això no entenc que ara que tots els indicis apunten a un canvi de cicle en què el PP perd la majoria absoluta, l'oposició amb pes institucional manifeste en la seua pusil·lanimitat actual el que podria ser una por al poder i una desconfiança envers el poble, íntimament lligades. La primera s'explicaria pel desolador panorama que l'autoritarisme, la ineptitud i la mala fe ens deixen com a deute a pagar a escoti pels de sempre, però si les dificultats a la vista són enormes també ho són les possibilitats i els reptes que s'hi obrin. Tornem, inexplicablement, a l'error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l'hem d'esperar amb la boca oberta. Si els partits amb expectatives i vocació de poder es pensen que el procés consisteix en un simple intercanvi de cromos i sigles perquè tot màgicament es recomponga, és que no han entès res. Com demostraran no haver entès ni pruna si redueixen el debat, els pactes i els càlculs als cenacles de professionals i experts, si priven la gent de participar-hi amb idees i propostes, si renuncien a mobilitzar la societat i organitzar-la en llibertat, si es pensen que l'arbre pot créixer sense la força de la saba i l'arrel del poble. Amb la boca xicoteta, perpetuant antigues malfiances, treballant (si ho fan) en un secretisme que alguns anomenen prudència, la primera ventada els farà caure com un castell de naips. I llavors sí que haurem fet l'inútil viatge des del no-res per atényer les cotes més altes de la misèria. Ull viu!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de febrer de 2014.]

[Perifèric, quadre de Joan Genovés.]

Calaveres rotllades en bufandes

Havia triat el moment en què el dia s'instal·la entre dues llums i va transformant-se palpablement en nit –crepuscle, capvespre, horabaixa– per posar rumb a Alcoi, on s'inaugurava l'exposició Agorafilia. Confiava que empès pels vents, l'onada d'altes temperatures que ha bressolat el mes de febrer i la llibertària florida del ametlers, el paisatge es transformaria en espectacle viu de formes i colors. L'avanç lent de la vesprada, impulsat per la velocitat del cotxe, em va fer desembocar en la Vall del Serpis just en el moment en què la gamma de rojos i blaus muntava la seua festa jugant amb l'orografia i esclatava en l'increïble cobalt que un pinzell prodigiós havia pintat en el punt de fuga que marca la Font Roja. Bon aperitiu, em deia, al que m'esperava a la plaça o mercat de Sant Mateu rebatejat amb l'hel·lenisme àgora i que acollia l'exposició. No sé si és bon símptoma que un espai destinat a l'alegre mercadeig dels aliments s'haja transformat en sala de cultura, per molt que també ella és una forma de gastronomia imprescindible, però és almenys una resposta imaginativa a una crisi que ja sembla endèmica, una alternativa plausible a la pitjor de les seues seqüeles, el decandiment de la nostra ànima civil. En qualsevol cas, allà hi havia el lúcid pòrtic a l'exposició, Calaveres amb bufandes, de Jordi Botella, per restablir el fil que uneix l'art amb les necessitats més peremptòries, aquella tossudesa vitalista que fa de la gana motor de supervivència i que fins es permet el luxe d'inventar una delicadesa culinària amb les matèries més humils. I la riallada d'un humor que per virtut de l'agorafília (amb accent) estimba els tòtems sagrats de l'art, que sempre ballen en la corda fluixa de la gratuïtat i la insignificància quan és vassall del poder, des de dalt del Barranc del Cint. Així l'altre fil, el treball honest i rigorós del pintor Manolo Antolí, atès feliçment el jubileu escolar (no l'artístic, que sempre és jubilar), havia unit dotze artistes gràfics amb sis escriptors perquè tramassen els seus diàlegs creatius. I heus ací els primers fruits d'aquest diàleg entre les formes, una exposició humil de dimensions i honesta de pretensions i resultats, com un camí que s'enceta i no té punts d'arribada, només horitzó. El secular amor per la plaça dels alcoians va tornar a omplir el vell Mercat de Sant Mateu. Ben mirat potser només l'agorafília, amb el degut accent, ens pot traure del nostre ensopiment civil. I com les llibertàries flors de l'ametler, donar-nos la força per escampar-la arreu.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de febrer de 2014.]

Com aquest vent

Jordi Llavina, Contrada. Tres i Quatre, núm. 156 Poesia 3i4, València, 2013. Pròleg de Teresa d'Arenys, epíleg de Josep M. Esquirol, dibuixos de José Luis Paulete i fotografia d'Albert Carreras. Notes finals de l'autor.

· · ·

Hi ha qui es deixa endur pel corrent del temps a l'hora de confegir els seus poemaris, sense un pla preestablert, i hi ha qui sembla haver decidit d'antuvi, en un punt o altre del procés creatiu, l'encaix formal a què les seues paraules van sotmetent-se. Aquesta segona opció (i passeu-me l'obligat reduccionisme a extrems que no s'exclouen i permeten tot de matisos: cada llibre és un món) sembla la preferida per Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968). L'arquitectura del seu llibre anterior Vetlla (Saó núm. 371 de maig de 2012) responia a aquesta estratègia, potser per la naturalesa narrativa de la proposta, potser per influència dels seus treballs com a narrador, per tot plegat. La construcció d'aquest Contrada, però, també calculada amb molta precisió, és d'una altra mena: la que imposa el sonet. Si d'una banda això fa més autònom cada poema, en unitats de catorze versos decasíl·labs ben escandits i rimats, també permet a l'autor establir tot de connexions internes, marcar nítidament els temes centrals del llibre, conduir el lector, fet i fet, pels paisatges vitals i personals de la seua particular contrada amb indubtable eficiència, de manera que si alguna cosa no és el nou llibre de Llavina és suma passiva del material d'enderroc del temps ni fulgor dels seus astres més brillants però distants (entre ells i respecte del punt de vista del lector). El que planteja cada llibre reglat d'aquesta manera és també una cosa que interessa molt els creadors però només tangencialment el lector de poesia: encara se'n pot traure suc, d'aquest o altres formes més o menys tradicionals? No hi sentirem inevitablement una música que ja no és d'ara i ací? No cal recórrer a Foix, ni a tants altres conreadors il·lustres d'esquemes clàssics, però llegint Contrada em torna a assaltar el dubte, per molt que no només no hi ha res a objectar quant a la qualitat de la manufactura dels quaranta poemes sinó que molts d'ells produeixen l'efecte que exigim a la bona poesia: un calfred et recorre l'espinada mentre alguns versos bellíssims (i que sovint aguanten tota l'estructura del poema) es queden aletejant en l'aire uns instants com ocells de sentit.

De les dues significacions que trobem de `contrada´ és la segona la que millor s'adapta a la mirada i substància del poemari: voltants, extensió de terra pròxima a un lloc, a una persona, a una casa. Efectivament, des del primer sonet, “Casa”, emparentat amb el conegut poema papassetià “Deixaré la ciutat” només que sota la forma de l'imperatiu, se'ns obre el motiu nuclear del llibre, la recerca i gaudi de les coses essencials de la vida, la vida mateixa en la seua immediatesa, en tot allò que és a l'abast de la mirada, el tacte i el pensament. Així, en la contrada campestre que Llavina va descrivint i que no costa gens d'identificar amb el Penedès (o amb qualsevol dels penedesos escampats per la nostra geografia), es desplega el món de l'autor: el pas del temps, certs records d'infantesa, l'amor perdut i l'amor guanyat (“Marta”), la mort i la malaltia, l'amistat, els elements de la natura, especialment animalons i plantes, la soledat, els dies i les estacions, les feines del camp, la pluja, la recreació de pintures en un parell d'ocasions…

La mirada de Llavina és neta, però no pas ingènua: de la netedat del que ja ha viscut prou com per saber decantar-se cap a les coses imprescindibles i allunyar-se a temps de les futilitats i merders de la ciutat, de la massa (ramat en expressió de l'autor) i l'estupidesa i vertigen circumdants. Com Vinyoli (ara que entrem en “el seu” any), conscient d'un envelliment que no és estrictament el de l'edat i sí potser el de la saviesa, el poeta necessita realitats, no fum, ço és, fer del seu contacte amb la realitat que és la pròpia vida el motiu central del treball poètic, i fer-ho des de la nitidesa, des del que sovint més costa en poesia: la senzilla harmonia. “Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria. / De tant en tant bivaqueja en un prat: / és bo que, amb ull despert, servis memòria // del lloc de cada estrella al buit sembrat, / que notis com al cor et creix l'eufòria / d'aquella flor que es dreça a sol colgat / i que de nit coneix l'hora de glòria. // Basteix-la a prop d'un camp de blat que al juny / et faci confident del so, entre espigues, / d'una veu íntima de vent. S'esmuny / com aquest vent, la vida –home que artigues, / vinclat, el tros de temps que tens i, al puny, / comences a sentir cremor d'ortigues”. Qui es privaria d'endinsar-se en una contrada que s'obre de manera tan fulgurant?

[Article publicat a Saó núm. 389, gener 2014.]

[Foto publicada a Núvol, 23/4/2012

L'Acadèmia

Ja saben com va començar allò de l'Acadèmia (Valenciana de la Llengua), de manera que a ningú que no es xuple el dit en excés pot sorprendre la darrera, per ara, escena del drama, o estirada d'orelles dels amos del corral als acadèmics per haver publicat al Diccionari el que tothom sap, que valencià i català són el mateix. I com i per què va començar "allò"? Enmig d'una lluita fratricida per ocupar les butaques insòlitament remunerades (en institucions similars aquests càrrecs són de caràcter simbòlic i honorífic) i vitalícies amb el contrastat mètode de les quotes de partit i la llepatocràcia, mot que encara no figura al susdit diccionari. Entre els pragmàtics del més val això que una puntada als collons i els qui pensen que la llengua dels valencians té altres urgències i que una institució científica no es pot sotmetre als interessos del poder de torn, la vida de l'Acadèmia hauria passat sense pena ni glòria, aliena als problemes de la societat, inclosos els d'arrel sociolingüística, celebrant alguna efemèride asèptica, promocionant algun escriptor nostradament difunt, editant papers més o menys interessants i deixant que s'acumulassen les teranyines sobre el ric patrimoni cultural del País Valencià (amb perdó). Així hauria d'haver anat la cosa, omplint de subratllats dialectals una pax valentina sempre agitada com un sonall quan al PP li convé. Però l'anticatalanisme fundacional de la institució, per molt que se'l vulga pintar de rosa i malgrat la meritòria tasca d'alguns acadèmics, i la vigilància d'una activitat científica que justifique la maniobra lingüicida del poder, ha convertit la somniada migdiada de l'Acadèmia en un malson de barracó de fira de pim-pam-pum. Recorden, per exemple, l'amenaça del mai no prou vilipendiat Font de Mora de tancar la paradeta si l'Acadèmia no aconseguia la quadratura del cercle arrancant el valencià de les urpes glotòfagues del català. El Diccionari Normatiu Valencià, a parer d'algun especialista que ja s'ha pres la molèstia de consultar-lo en línia, arrossega molts defectes i fa més confuses les orientacions normatives del català per un excés de zel dialectalitzant. Tot això està en sintonia amb les directrius del PP. Però que s'hi reconega explícitament la unitat de la llengua catalana ha posat dels nervis Alberto Fabra, en altre temps sensat ciutadà de Castelló i avui prima donna de l'opereta antivalencianocatalana. Els actors sembla que es resisteixen tímidament a representar la pantomima, almenys mentre no els toquen els sous, però l'amo del teatre potser ha decidit ja deixar caure el teló. Siga com vulga, no s'acabarà ací un drama que té poc a veure amb superdotades acadèmies i molt amb la salut i la voluntat decidida d'un poble de recuperar la seua dignitat civil.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de febrer de 2014.]

El Tripartit

Les diverses enquestes sobre intenció de vot publicades d'uns temps ençà vaticinen la pèrdua de la majoria absoluta del PP al País Valencià, una situació inèdita en tot el que portem de segle i part de l'anterior. Ni tan sols amb la probable irrupció d'altres sectors de la dreta espanyolista com UpD, Ciutadans o la recentment creada Vox (formacions que no faran sinó arrapar vots a la gran matriu pàtria), sembla que el PP puga continuar agafant el mànec d'una paella democràtica rovellada i inservible després d'anys i panys de balafiament, ineptitud i corrupció sistemàtica en benefici de l'estricta minoria de xuplòpters que han fet de les institucions públiques l'abeurador particular del seu bestiar. Però més fiable que les enquestes és el neguit més o menys dissimulat que els reietons del PP comencen a manifestar de portes enfora, la política de terra cremada amb què pretenen esborrar els rastres de la gran estafa, el campe qui puga i, sobretot, la simptomàtica insistència amb què volen espantar la ciutadania amb el conte del llop del Tripartit. Quan encara no hem sentit cap dirigent de l'esquerra al·ludint seriosament a aquesta alternativa de govern, l'espantaocells ja viu enmig de l'erm de la societat valenciana. Per la seua banda PSPV-PSOE, Compromís i EUPV, l'hipotètic tripartit del futur, sumits en els propis càlculs electorals i hereus de les pròpies tradicions i contradiccions, es fan els desmenjats i miren cap a una altra banda. Deixant de banda els socialistes, sovint col·laboradors necessaris per activa o per passiva de l'actual estat de coses a Espanya i al País Valencià, tampoc no sembla que els altres dos hagen assumit amb totes les seues conseqüències el canvi de paradigma que la magnitud del desastre reclama, revisar-ho tot des de la base i molt especialment les relacions dels valencians amb l'Estat sobre la base del dret a decidir. Si es pensen que el que vindrà, amb tripartit o sense, serà un simple canvi de cicle i la preparació de l'etern retorn del PP i les seues maneres i continguts a uns anys vista, no hauran valgut la pena aquestes alforges. Per contra, si de veritat l'esquerra creu en la seua capacitat transformadora i confia en les seues forces per construir el País Valencià del segle XXI, ha de començar a parlar sobre el futur i ha de buscar el suport i la complicitat de la societat civil i les organitzacions populars a partir d'un projecte engrescador, obert, factible i ambiciós. Les cases fetes per durar només es poden aixecar sobre una cimentació ben sòlida. Hi som a temps?

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de febrer de 2014.]