Ja cauran del burro

Vespres del 18 de juliol (què deu tenir aquesta data que excita i confon de tal manera les neurones de certa genteta?) han sorgit a la llum pública un parell de manifestos signats per alguns intel·lectuals espanyols. El primer que vam conèixer és encapçalat pel nòbel Mario Vargas Llosa i assumit per Arcadi Espada, Félix de Azúa, Albert Boadella, exdirigents de CCOO i UGT i eixe gran demòcrata que respon al nom de Federico Jiménez Losantos, entre altres il·lustres perles. Que què fa una fauna tan diversa i aparentment incompatible en un lloc com aquest? Jo els ho diré: clamar contra qualsevol solució negociada a les revindicacions que avui planteja Catalunya des d'un espanyolisme hegemonista, uniformitzador i excloent. Que són, precisament, el material de la palla que aquests visionaris de calbot pretenen haver vist en l'ull del catalanisme sobiranista sense adonar-se que no és sinó el que configura la biga allotjada en el propi i que els fa cecs a una realitat que no entenen i sobre la qual projecten els seus fantasmes i prejudicis. La primera trampa amb quèpretenen engalipar el lector despistat és la del sac on van a parar, segons ells, tots els nacionalismes, excepte casualment l'espanyol, el tàcit, el pressuposat, el que més s'ha afirmat històricament contra els altres. Però és que en negar el dret democràtic de decidir d'una part de la ciutadania invocada encara espanyola cauen en la flagrant contradicció de voler conculcar un dret que no coneix fronteres estatals sense que els tremole l'unívoc, impassible i totalitari pols identitari. És com si, per exemple, volguessen privar les dones de poder decidir els assumptes que els afecten per ser dones o els veïns de Jerez de la Frontera de dirimir si accepten o no albergar una central nuclear en el seu terme municipal. Però és que unes insensateses de tals dimensions, fetes des de l'espanyolisme més tronat, només es poden verbalitzar amb una prosa pastosa incapaç d'aportar ni una engruna de lucidesa a un debat, un diàleg i unes negociacions que tardaran més o menys a imposar-se però que són inevitables per molt que el primer objectiu del manifest és precisament segar de socarrel qualsevol diàleg. Poc podem esperar de la intel·lectualitat castellanoespanyola amb aquests estirabots, a penes pal·liats pel detall federalista d'un segon manifest que va seguir al de Vargas Llosa i companyia. O no han entès res del que ha passat i passa (malament) o ho han entès a la perfecció (pitjor). No han entès que el catalanisme ja va abandonar fa temps el buc insígnia de la identitat i la cultura i el victimisme permanent per convertir-se en un moviment independentista transversal i integrador, nítidament democràtic, majoritàriament europeista i molt avançat des del punt de vista social. No han entès (o ho han entès perfectament i han decidit alinear-se amb el pitjor immobilisme reaccionari en nom de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola) que a la Catalunya d'avui s'ha posat en marxa el procés popular radical i democràtic més important d'Europa i que amb les eines indispensables d'un estat propi pot ser un model magnífic de transformació i progrés. Però aquests intel·lectuals, inspirats en les FAES d'Aznar i la verborrea joseantoniana, llancen des de vísceres antipoètiques paraules de fum i ens miren per damunt del muscle des de la seua còmoda torre d'ivori. Potser, això sí, il·lustren molt bé l'actual estat catatònic de la classe política en el poder i de bona part de la ciutadania que hi combrega. Haurem d'esperar una altra mena d'intel·lectuals que facen honor al seu nom i que estiguen a l'alçada de les circumstàncies. Aquests, ja cauran solets del burro que han muntat.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de juliol de 2014.]