Dylan i els dies

Hi ha moltes maneres de comptar els dies. El poeta Gabriel Ferrater, per exemple, els col·locava al costat de les dones en el seu famós recopilatori Les dones i els dies. El que sembla que hi devia ser pertinent, en el seu còmput, eren els dies viscuts en l'experiència moral –ell ho hauria dit així– amorosa. Hi ha més sovint qui els departeix entre feiners i festius, els marcats en blau i en roig en els calendaris a l'ús. Per al productivisme triomfant dels nostres dies (i ací dies és la socorreguda metonímia de temps o època o qualsevol altra imprecisa manera de referir-nos-hi), en especial aquell que s'expressa per boca de la política, ser digne d'atenció o tingut en compte significa guanyar-se un lloc en l'agenda, l'espai on els dies s'organitzen rigorosament i s'omplin de cites, de projectes a la vista, de telèfons i adreces. Una qüestió que no figure en l'agenda (ara falta saber en l'agenda de qui) està condemnada a viure en els llimbs, a ser ajornada sine die, és a dir, sense data fixa, sense dia assenyalat que la vulga contestar. La febril recerca proustiana del temps perdut, que al seu torn és una batalla perduda de bestreta, va aconseguir la victòria final, gràcies a la persistència de la memòria i la perícia de la construcció verbal, que és la narració esplendorosa d'alguns dies salvats de les flames de l'oblit. La paciència i l'esperança dels homes, dues cares de la mateixa moneda, s'enforteixen en l'adagi que assegura que qui dia passa any empeny. L'extensió universal del mòbil, que permet captar les instantànies de coses que encara no han passat, ens porta l'enyor d'aquells dies retratats amb tota cura i que s'esgrogueïen en el marc de la foto o entre la tauleta de braser o l'aparador i el vidre que els protegia. A l'hiperbòlic, i per això dubtós, "todos los días" del castellà oposa la nostra llengua un "cada dia" més modest i immediat, amb els peus a terra atents a la maltempsada o l'imprevist. La memòria, tan selectiva, emmagatzema dies de dejú, dies de moltes nits ("Dies i nits recorrent camins" deia una cançó de Jordi Botella), festes de guardar, d'obligat compliment (de la Raça, de la Hispanitat o Nacional, que els ho diguen als de Badalona), amb cabra o sense, per molt que en contrapartida no són pocs els qui prefereixen quedar-se al llit, fora del ramat ("pues la música militar nunca me supo levantar", Ibáñez-Brassens). Dies de roses i vi, dies de glòria, nits qualssevol en què pot sortir el sol, nits eternes sota el brunzir dels avions i la terrible fosforescència de les bombes. Fins i tot dies psiquedèlics que en nombre de vuit s'encabeixen màgicament en una sols setmana (Eight days a week). Hi ha també dies que duraran anys (Ovidi) però aquests encara estan per arribar i veure.  L'actor subratlla amb tinta especial els dies d'estrena, l'escriptor xifra la seua raó de ser (i el seu sou) en els dies que conta sobre un paper, els dies que compten. Aquesta modesta contribució a la tipografia, moderna i universal, que és la columna setmanal fa temps que em compta els dies de set en set, que passen, no cal dir-ho, en una exhalació atemporal. La proximitat més que merament fònica entre contar i comptar sempre m'ha semblat molt suggestiva. Potser la vida són quatre dies mal comptats, però els que per a mi més compten són els dies contats (o escrits). I també els que se'n van anar i encara vénen escoltant Bob Dylan, travessant com un llamp la mar de fons dels dies: "In the darkness of my night, / In the bright of my day". El dia del Nobel al trobador més gran dels nostres dies, que ja havien premiat milions de persones arreu del món cada dia, l'elèctric, l'acústic, l'immortal Dylan.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 d'octubre de 2016.]