Morir dignament hauria de ser el corol·lari d'una vida digna. Sembla
d'entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se
del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que
provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la
pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan
continuar vivint és sinònim de tortura. En pocs temes trobaríem
ara i ací un consens social tan ampli com en el de l'eutanàsia,
inclosa la que necessita l'ajuda d'altri per ser duta a terme. Però
sol passar que la societat evoluciona a un ritme que els legisladors
són incapaços de seguir. En el teatre de la política hi ha actors
que no veiem però que el condicionen tant o més que els actors
principals, dramaturgs o tramoistes. El dret a una mort digna ha
tornat aquests dies a l'actualitat gràcies a Angel Hernández,
l'home que ha ajudat a morir la seua dona, víctima d'una esclerosi
múltiple que l'ha mantinguda prostrada tres dècades. Es compleixen
també vint anys de la mort de Ramón Sampedro, el primer que va
reclamar el seu dret a morir dignament, dret que els tribunals li van
negar reiteradament, i l'aventura del qual va dur a la pantalla
Alejandro Amenábar amb Mar adentro en 2004. Però hi ha
sectors, en aquest i en altres qüestions que afecten drets socials i
llibertats, que s'agafen com caparres a una moral i unes creences que
la majoria de gent considerem obsoletes. Tal és el cas de la
jerarquia catòlica espanyola, tan àgil a assenyalar la busca en
l'ull aliè i tan desesperadament lenta a veure la biga en el propi.
Si és que mai la veu. L'obstinació amb què combat pràctiques avui
tan assumides socialment, amb la doble moral marca de la casa, té
més a veure tanmateix amb la defensa de mecanismes de poder que no
amb principis doctrinaris. La fal·làcia que Déu (el seu déu) és
principi i fi de tot i que per tant les persones no poden disposar
sobiranament de la pròpia vida seria una estupidesa si no fora una
cosa molt pitjor, una crueltat imperdonable que contravé el principi
cristià de la compassió. Només pensant quantes guerres no han
estat beneïdes pels seus jerarques, inclosa la croada franquista,
n'hi hauria prou per desmentir la sacralitat de la vida que diuen
defensar. Hi ha d'haver alguna cosa més profunda que explique un
comportament aparentment tan irracional però tan calculat, potser la
resistència a perdre el monopoli moral que es funda en
l'administració metòdica de la por entre la gent, erigint-se en
intèrprets dels designis divins, la voluntat de continuar remenant
les cireres i mantenir els guanys dels negocis oberts en educació,
sanitat o mitjans de comunicació, de fornir coartades a la dreta més
rància, de formar-ne part indestriable. Per això, conscients que la
llibertat humana de decidir, consubstancial a un concepte digne de
l'existència, és una medecina contra la por que manté el ramat en
la seua cleda, el portaveu dels bisbes espanyols, Luis Argüello,
pontifica també en el terreny del dret d'autodeterminació de
Catalunya per assegurar que «no és moralment lícit», com no deuen
ser moralment lícites altres formes d'exercir la llibertat. Ja s'ho
faran, però, els bisbes i tota la parentela cavernària, perquè
tant el dret a una mort digna com el dels pobles a decidir lliurement
el seu futur seran reconeguts també ací, com ho són en altres
societats més avançades, per l'espenta de la raó democràtica i el
trellat del poble alliberat de pors i fantasmes que creu en la
dignitat de tota vida.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'abril de 2019.]
[Angel Hernández i María José Carrasco. Foto: ara.cat]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada