L'estat d'alarma

Una cosa no podem retraure al comandament central de la pandèmia, no ser escrupolosament respectuós amb l'etimologia i la semàntica. Insuperable com a metàfora de la realitat, com tantes expressions nascudes de les entranyes verbals i literals de la burocràcia que acaben colonitzant domicilis privats i ments incultes, heus ací l'estat d'alarma. Semblava un convidat d'excepció i el vam haver d'acceptar amb por i resignació, dues criatures que van de la mà, i amb la confiança que l'estrany marxaria prompte i s'emportaria amb ell la cara de prunes agres i l'aspror de BOE que es gasta. Hoste i peix menut al tercer dia put. Però l'estat d'alarma ja fa dos mesos llargs que es passeja per casa i seu a taula i encara s'hi estarà almenys quinze dies més, dependrà de la matemàtica parlamentària i de negociacions de sotamà, ciències que ignorem la majoria dels amfitrions. Al cap de tant temps de conviure-hi i extingits els primers incendis del pànic, ara caiem en el compte que potser l'estat d'alarma no era inevitable i ni tan sols necessari. Que fins i tot ha estat contraproduent (això no ho sabrem mai perquè no ens van deixar esbrinar-ho). De fet ningú del nostre entorn no va declarar cap estat d'alarma. Potser és que l'objectiu no era el virus sinó el control polític i social inspirat en la por i la desconfiança i en una manera d'entendre l'exercici del poder que combina la infantilització permanent amb l'exigència de responsabilitat i civisme. A aquestes alçades un ja no sap si Espanya està en estat d'alarma o és un estat d'alarma. Perquè la proclamació a correcuita d'una alarma de molt dubtosa legalitat (entre d'altres coses perquè liquida de colp i de facto les autonomies, un nou 155 d'estranquis) no serví per tancar Madrid, i ara també sabem que aquella decisió fou el principal motor d'extensió de la pandèmia. Un rere l'altre s'han succeït els errors en l'estat d'alarma que presumptament havia d'evitar-los, des de la compra de material defectuós fins a la nefasta política comunicativa dels comandants de l'operació. Això sí, han tret l'exèrcit al carrer en simulacres de treballs imprescindibles que ja feien sense escarafalls bombers i serveis de neteja. Un es pregunta, doncs, per a què tant d'estat d'alarma si l'important és sempre l'eficiència i honestedat dels qui remenen les cireres, coses que en la crisi actual han tornat a brillar per la seua absència. ¿No tenien prou lleis i forces armades i prou mitjans de formació de masses i prou corona i prou jutges i prou solidesa institucional i prou científics i universitats i prou autoritat moral i prou professionals sanitaris ni prou confiança en la responsabilitat i civisme de la població per poder enfrontar la crisi del coronavirus? No, rotundament. Per això van començar la casa pel terrat d'apel·lar a la unitat nacional que els feia tremolar les cames, al patriotisme esbravat de matar mosques a canonades, a l'orgull racial de tapar-se els ulls, com fan els xiquets quan tenen por i es pensen que així conjuren el perill. L'estat d'alarma no s'inspira en la voluntat d'enfrontar amb rigor i eficiència una crisi sanitària sinó de dissimular una de política que ve de lluny i que encara veurem com s'aguditza malgrat els malabarismes. L'estat d'alarma és un instrument al servei del poder, del qui l'ostenta en el paper i rere les cortines i del qui l'agita des dels escons de l'oposició de dretes fent tant de teatre com pot. L'estat d'alarma serveix per allargar l'agonia d'un estat que s'aguanta amb el garrot a la mà i la submissió, retalla llibertats i drets, aplega sota la mateixa bandera Ciutadans i Unides Podem i PSOE, més aliats que van a la seua com el PNB. Mentrestant el peixet que van donar al feixisme perquè impactés contra Catalunya ha crescut i irradia des del barri de Salamanca de Madrid una excepció consentida pel poder de l'estat d'alarma repicant cassoles amb pals de golf i embolicant-se amb la bandera feta penjoll i escarni sobre l'estàtua de García Lorca. El peixet ja és un tauró que ensenya les dents des de l'aquari profund de la Villa y Corte. De moment també serveix al ventríloc Sánchez per mantenir el mal menor com a excusa. Però el que ha vingut amb la pandèmia, amb o sense estat d'alarma, és un mal major, un hoste indesitjat, devastador i cruel i de llarga estada. I no ens el trauran de damunt ni l'estat, ni l'alarma, ni els partits monàrquics, ni menys els taurons ansiosos per escapar de l'aquari. És un treball que necessitarà moltes mans dels pobles i molts braços arromangant-se.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 de maig de 2020.]