En realitat no se n'han anat mai.
Els tímids intents per buscar una alternativa
administrativa més arrelada al propi territori des del punt de vista
geogràfic, cultural i econòmic al
País Valencià tant com a Catalunya (que hi va una mica més
avançada) o les Illes han topat sempre amb les pròpies febleses i
amb la cabuderia proverbial de l'estat a moure's ni un mil·límetre
dels seus principios fundamentales
tant si
plou,
com si neva,
com
si faça sol. Comarques,
mancomunitats, regions, comunitats autònomes, vegueries… Per molt
que es demostre la ineficàcia de certes estructures corcades
per a l'administració de la cosa pública –i en la crisi de la
pandèmia s'ha demostrat fins a l'extenuació–, la mentalitat
provinciana que imposa l'Espanya radial, amb el seu
centre, el seu ceptre i la
seua corona, és difícil de
combatre. En aquesta
més que en qualsevol altra instància
politicogeogràfica constatem com els mapes, repetits per tots els
mitjans a l'abast dels estats per al control social,
són autèntiques camises de força que modulen la visió dels
ciutadans i impedeixen qualsevol altre horitzó possible,
que és expel·lit a l'espai extraterrestre.
El mapa artificial i arbitrari inventat per influència francesa en
1833 continua sent el forat negre que absorbeix qualsevol alternativa
nacional i racional al petit imperi, cada volta més constret i
incompetent i ara en fase
perillosa de
recentralització. De fet,
com sol passar a Espanya, el que va dissenyar la dreta amb l'aznarat
però que per la força de la
resistència perifèrica o les pròpies impotències no va poder
culminar, ho ha dut a cap aprofitant la crisi el govern presumptament
més progressista de la història (amb l'aplaudiment de les forces
més reaccionàries, que dissimulen amb cassolades, esbroncades
generals i males cares perquè elles mai no en tenen prou): la
liquidació de facto de
les autonomies. El món, amigues i amics, continua dividint-se
en dues realitats irreconciliables:
Madrid i provincias.
L'automàtic autoritari i centralista de la tradició espanyola
sempre salta quan venen mal dades i en situacions de més o menys
pànic com el que vivim aquests dies interminables. És tan gran el
despropòsit d'un desconfinament "provincial", que
responsables autonòmics de divers signe i color, entre ells el
president valencià Ximo Puig (que
ha demostrat més trellat ell
sol que tot el govern en ple de
la Villa y Corte i
confecció a mesura
d'interessos elitistes), cosa
que l'honora, han llançat el
crit al cel i hi han oposat
les pròpies alternatives. Si hi ha una
cosa més nefasta que un
govern desconfiat, poregós,
dubitatiu i amb tirada autoritària és un govern que demostra
a més un desconeixement
profund, que dissimula a base
de
fatxenderia, de la realitat que pretén governar. Ja ho pots enraonar
de mil maneres, ja els pots dir que això de les províncies no
serveix ni per a nom de periòdic, que les províncies des de
l'antiga Roma eren els territoris conquerits fora d'Itàlia, que, per
exemple, Alcoi té més a veure amb Ontinyent o Albaida que amb
Alacant, que fa decennis que en aquest país s'organitza la sanitat
per àrees, comarques o
departaments, de manera que es vinculen a Sagunt pobles "de
Castelló",
i un llarg etcètera. Que no, que províncies, amb governadors i
diputacions, circumscripcions electorals, contrapoder per mantenir
ben tibades les regnes del carro estatal, que ja va pel pedregal,
confusions identitàries, estímul a segregacions
malèvoles, direccions
provincials de trànsit, burocràcia barroera, obsolescència
programada, cabuderia suïcida de més honres que
vaixells, la història trista
i eterna. Clar, que en el
fons si hi ha províncies és perquè hi ha qui es pensa i
veu com a provincià, dels de
callar i atorgar i creure's el conte dels mapes manipulats. Com
un peix que es mossega la cua, si no trenquem els croquis mentals no
eixirem mai de la província, continuarem sent uns
provincians. O uns paletos,
que és el mateix, contents de ser cornuts i pagar el beure, de rebre
els colpets de l'amo a l'esquena.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 de maig de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada