Cotxes i ZAL

Després de tants dies tancats a casa, d'eixir l'estrictament necessari per fer les compres, quin plaer abandonar la gàbia i rodar en bicicleta. Si pedalejar per la ciutat és un goig que afavoreixen l'amable orografia de València i els carrils verds, fer-ho sense la histèria del trànsit motoritzat i enmig d'un aire més net i un silenci mig oblidats és un autèntic luxe. Que a això hem arribat, l'essencial convertit en article de luxe després que el condemnàssem en nom del progrés, com tantes coses. La pol·lució atmosfèrica, l'acústica i la lumínica (per no parlar ara d'altres contaminacions igualment pernicioses de l'esperit) són la manifestació més evident de la bogeria en què vam convertir l'existència humana, i arrossegada per ella, la del planeta sencer. Hem hagut de passar la primera pandèmia global per adonar-nos-en, i també per recuperar el gust per les coses elementals, aquelles que la velocitat supersònica cap al no-res havia deixat enrere. Hi ha qui diu que la Covid-19 ho canviarà tot, o que accelerarà els canvis que ja es dibuixaven en immediatesa i llunyania. No ho sé, som tan entercs en els nostres errors, som de mena tan oblidadissa! M'agradaria pensar, però, que la possibilitat de transformació radical d'un sistema injust, depredador i insostenible com el capitalista troba l'alçaprem de la necessitat de la immensa majoria per materialitzar-se. És una fruita, però, que no caurà sola, sinó organitzant la voluntat democràtica de les persones i els pobles, sinó empenyent colze amb colze amb l'ajut inestimable de la ciència i de les teories socials que van obrint-se pas contra les velles inèrcies. Pedalejant travesse alguns barris rics de la ciutat. El concert de cassoles hi és més ostentós i frenètic. Venint d'on ve, segur que no és eco de cap de les coses que jo anhele, més aviat al contrari. Probablement és el soroll de la nostàlgia per un concepte de llibertat que té precisament en el cotxe i les fantasmagories del PIB (Joan Martínez Alier), del creixement econòmic a major glòria de les elits, de la paròdia sobre la infinitud dels recursos, la vacuna absoluta contra el patiment del món que el poder i la riquesa administren. Els agrade o no, la pandèmia i la salut del planeta ens afecta a tots (i a uns molt més que a d'altres, no cal dir-ho), però els sobrevinguts contestataris voldran que ho paguem els de sempre. Deu ser molt dur que, tenint-ho tot, no pugues gaudir-ne més que amb comptagotes. Arriba, doncs, en mala hora l'anunci de la represa de les activitats per posar en marxa el pla del ZAL que fou anul·lat pel Tribunal Suprem en 2015. Alguns, sembla, no volen aprendre les lliçons de la pandèmia, alguns s'agafen com caparres als vells projectes depredadors, les obsoletes escaramusses que lliguen de mans els polítics amb les dubtoses cordes de l'economia que promet no sé quants llocs de treball directes i indirectes, el fum de canyot dels paradisos que ens ven la poderosa propaganda. Ara que és més clara que mai la necessitat del decreixement i la justícia socioambiental, ara que conceptes com economia ecològica o ecologia política, salut pública, agroecologia, habitatge digne, cultura, renda bàsica universal, proximitat, democràcia directa, malden per desemmascarar i substituir els vells mites del progrés i del capital global. Ara que prenem més consciència del valor de l'Horta i del país que encara ens envolta i ens dona vida, del dret al silenci i a l'aire net, tornen a brandar l'espantall de la ZAL per estimular el trànsit i el vertigen, la velocitat i les llunyanies, el consum d'energia contaminant, la plastificació i el desficaci. Ara que entenem el ple sentit de la consigna, que repetirem en les balconades alliberades contra el soroll armat dels uns i els altres: "Leave oil in the soil, leave coal in the hole". Deixeu el petroli en la terra i el carbó en el forat. Mal ZAL se'ls emporte!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de maig de 2020.]