La culpa (no) és de Madrid

Al capdavall, a condició de no perdre la determinació, més val prendre-s'ho amb bon humor. No, la culpa no és del txa-txa-txa que tu em vas ensenyar a ballar, ni, en la peculiar versió alcoianofestiva, del plis-plai que tu em vas ensenyar a xamar. Ni tampoc, com alguns es pensen, de Madrid. Perquè les ciutats, amb els seus habitants, els seus jardins (que allà n'hi ha molts), els seus museus (que allà n'hi ha per a tots els gustos), els seus congressos dels diputats (que allà només n'hi ha un, el de sempre), els seus apartaments i hotels de luxe (ehem), les seues empreses i oligopolis (tots els que són, hi són), els seus teatres (a cabassos), els seus ministeris (tots, cada vegada distints i sempre idèntics) i, en fi, tota la rècua, inclòs el Palau Reial (que ara no caic quants n'hi ha), no són culpables de res. Perquè són abstraccions, símbols si voleu, topònims, última estació per arribar al cel i enyorar-se'n mirant-lo (perquè Madrid, quines paradoxes, és una ciutat en masculí, no com, què direm, València, Barcelona o Palma) per un forat. I llavors, de qui o de què és la culpa que el País Valencià continue des del temps del xotis (o la tarara, o la jota o del ball de Torrent), arrossegant infrafinançament, patint espoli, carregant amb un deute històric que a penes el deixa moure's?

Però l'antimadriditis històrica del nostre poble sempre va creure que, efectivament, la culpa era de Madrid. Com un refredat que torna una vegada i una altra, com una llei de les forces gravitacionals, com un (amb perdó de taula) virus d'origen desconegut i conseqüències fatals. La culpa sempre era de Madrid. Del Madrid abstracte, de la Villa y Corte on tot era luxe, festarra i vida regalada, mentre a la terreta ens esllomàvem amb l'aixada o fèiem més hores que un rellotge al taller o a la fàbrica, sempre buscant-nos la vida per pagar el beure, la contribució, els impostos i fent-nos perdonar el poc i molt pintoresc castellà que gastàvem. Perquè aquella "antimadriditis" de ramificacions futboleres amagava i amaga el veritable abast i origen del problema, la submissió del país a un poder allunyat, estrany, injust i inepte, a un projecte nacional alçat sobre la conculcació dels nostres drets, aquella antimadriditis desdibuixava la nostra condició de colònia que, malgrat tot, s'entossudia a ofrenar "noves glòries" a la metròpoli, que no és una megalòpolis situada en el centre d'un altiplà, sinó una trama d'interessos, una corona corrupta, un exèrcit, una conferència episcopal, un boe com una boa constrictor, unes elits parasitàries, una partitocràcia que s'ha halat la democràcia, un règim que continua negant-nos el pa i la sal. No, la culpa no era ni és de Madrid, sinó essencialment nostra.

L'aforisme de Fuster, tan higiènic, tan senzill i lúcid i gràfic, tan citat com poc aplicat a la pràctica, per antimadriditis, per menfotisme, per un sucursalisme que només beneficiava els quatre pinxos que remenaven les cireres, sempre a mà: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". I ara que a poc a poc ens hi hem decidit, tímidament, a fer política, a gestionar les molles que amb penes i treballs ens cauen en forma de més deute, a mirar d'esprémer la taronja exhausta de l'autonomia; ara que tenim a la vista el llibre de comptes i podem estudiar el deure i l'haver; ara que tenim gent honesta i amb trellat com Joan Baldoví, que enviem a Madrid a defensar els nostres drets i interessos, i allà demana educadament, polidament, el que ens pertoca, i contribueix a la governança tapant-se el nas per votar segons quines coses a canvi de… A canvi de què? De la manca reiterada de respecte, de l'exabrupte, de l'actitud atàvica i altiva dels perdonavides arrapats com caparres al poder de tota la vida. Ara que comencem a fer política, aquest insult de la ministra de torn a la nostra dignitat i la nostra paciència: que ens inventem problemes, diu, on no n'hi ha. I ho diu ella, que és ministra i es diu Montero però es podria dir Montoro, perquè qui té el poder real pot jugar amb la bola de la veritat i fer trampes amb les xifres i la retòrica. Ara que tenim un president com Ximo Puig que gosa marcar perfil propi enmig de la crisi i la pandèmia, per responsabilitat, per interès, pel que siga, ara que ens decidim a fer política i reclamem transversalment un finançament just per al País Valencià, o gestionar el nostre desconfinament, ens cau el garrot del menyspreu d'un govern de presumpta esquerra, que fa més pupa encara.

Però la culpa no és de Madrid, cal insistir, ni de l'absència de política o de polítics a Madrid. Tal vegada és que hem d'espentar amb més força, tal vegada és que hem de canviar de política i estratègies, que hem de tirar ja pel dret, que hem de construir sobiranies i decidir. Tal vegada és que hem de ser més forts i fer-nos respectar, tal vegada és que hem de mirar menys d'esquitllentes Madrid i mirar més de cara el País Valencià i els propis nords. Tal vegada és que ens cal una altra política per guanyar-nos el nostre dret a viure, a continuar sent per poder fer un país més bo per a tots, ara més que mai enmig de totes les crisis que vindran i de les que ja hi són. Ara més que mai.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 de maig de 2020.]