Girar full

El ministre més televisiu de la pandèmia, Salvador Illa, s'ha passat la campanya electoral repetint com un lloro allò de girar full. Sempre tan content d'haver-se conegut, amb la seua clenxa ieié, el tint caoba fosc d'alta perruqueria –se'n recorden, d'aquells dubtes d'inici de pandèmia de si convenia tancar o no aquests establiments?– i aquella manera d'arrufar el nas que tenen alguns miops de naixement, el seu eslògan pretenia passar gat per llebre, una manera tramposa de recomanar l'oblit. L'enèsim. De fet l'oblit com a fórmula necessària perquè individus com ell, el seu pare polític Iceta que ara balla la ienca a Madrid o l'emèrita Eva Granados de llengua viperina i pinta de col·legiala i tota la pesca de l'Espanya monàrquica continuen tallant el bacallà i tapiant amb el mur de la Constitució cada avinguda on es pot obrir l'horitzó de la llibertat. I molt a desgrat d'ells, sí, l'electorat de Catalunya majoritàriament ha decidit girar full, perquè altrament la història no avançaria o no es mouria, però en direcció contrària a la que pretenia Salvador Illa i tota l'operació d'estat activada per fer el difícil cim de la Generalitat. N'ha girat un altre per ratificar una majoria absoluta republicana independentista en escons més que suficient i superar per primera volta el llistó simbòlic del 50% dels vots emesos. Ni la pandèmia, ni les eleccions convocades a toc de maça de jutge, ni tots els altaveus mediàtics del règim venent a l'uníson la pell de l'os abans de caçar-lo, han doblegat un electorat àvid de girar full, sí, un altre full en el viatge cap a la República Catalana. Que el PSC, com en l'anterior contesa C's, haja estat el partit més votat no dissipa la boira amarga de la derrota de l'operació Illa i fins insufla un nou alè a l'independentisme, ara obligat, sota el comandament d'ERC, a recompondre forces, esvair dubtes, cosir la unitat estratègica i sumar tots els esforços a l'entorn dels grans objectius urgents i immediats. Com s'ha apressat a recordar Pere Aragonés, l'amnistia i l'autodeterminació. És l'hora d'afermar ponts amb la societat civil, els exiliats i les lluites que aguanten al carrer i d'abandonar l'esterilitat partidista que burxa contradiccions entre el que més aviat és complementari: l'ampliació de la base independentista i la confrontació conseqüent amb l'Estat. I de reorientar conjuntament l'estratègia a Madrid. En el bàndol espanyolista, i amb el fum de la victòria estèril d'Illa, que és el que roman després de les ínfules de l'obligat autobombo, el panorama queda fet un sant Llàtzer, amb Ciutadans i PP pràcticament reduïts a cendra i onze feixistes de Vox que volen girar full a pit obert cap a les tenebres del franquisme, que encara escampen fosca, i que a tal fi faran mans i mànegues per rebentar el Parlament des de dins i marcar paquet mediàtic. Poc ha tardat la reacció espanyolista a tornar a les pàgines més sinistres de la venjança i la repressió amb l'amenaça de retirada del tercer grau als presos i preses independentistes –que és de fet la vulneració arbitrària d'un dret– i l'empresonament del raper Pablo Hasél, que ja escandalitza mig Espanya i mig món. Ha arribat un moment en què és impossible caminar sobre la corda fluixa de l'equidistància, cada colp més esfilagarsada i perillosa, com pretenen els Comuns: o es gira full cap a la involució autoritària o es gira avant cap a les repúbliques i nous processos democratitzadors. Amb el raper empresonat per una cançó està revifant arreu la flama de la solidaritat, mig apagada des de la sentència contra els líders catalans. La violència injustificada dels del garrot exhibida el dimarts passat pels carrers de València, sota les ordres de Gloria Calero, és un símptoma de la por mal dissimulada que els privilegiats del règim tenen que la flama s'estenga en incendi fins al Palau Reial i els llocs on es custodien les essències d'un règim corcat a punt per a la solsida. L'esquerra espanyola i les seues franquícies perifèriques, doncs, haurà de decidir en quin sentit vol girar full i al costat de qui, si dels de dalt o els de baix. O si prefereix que ens acabem ofegant totes unides en aquest merda i en tota la que encara ens ha de caure al damunt si no hi posem remei a temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de febrer de 2021.]