diumenge, 28 de febrer de 2021

Hagiografia del 23F

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: "Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'hauria reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabàssem creient".

En fi, sort que aquell colp, definit invariablement com a intentona, no va triomfar. Però després de quaranta anys l'ombra d'un Elefant Blanc encara és molt allargada i fosca. Aquell nom en clau que es va fer servir llavors remetria a un famós puticlub freqüentat pel rei emèrit, que llavors només era rei i prou, per això l'elecció del susdit paquiderm, un animal que ja estava destinat a fer història. Gràcies a la llei de secrets oficials franquista encara en vigor ignorem el fons del que va passar el 23 de febrer de 1981. Les tones de paper que historiadors, periodistes i no pocs novel·listes han dedicat a traure'n l'entrellat topen sempre contra el mur d'una hagiografia construïda per elevar l'hereu de Franco a l'altar de la democràcia i espolsar dels seus muscles regis tota la caspa franquista. Ignorem, sí, el fons tenebrós de l'assumpte i el paper que el Campechano va jugar en aquella trama. El que no ignorem són els efectes que el colp que tingué el seu epicentre en el Congrés i l'escenificació més lúgubre en els carrers de València i d'Alcoi amb moviment de tropes i tancs, va aconseguir (e si non è vero, è ben trovato, es degueren dir els principals protagonistes del que ja es coneix com la Transacció espanyola): el fre al desenvolupament democràtic i la legitimació d'un règim que aconseguia desempallegar-se, en la figura del monarca i a ulls del populacho, de totes les evidències, ara ja ben tancades amb pany i clau, de continuïtat d'un règim tacat de sang i misèria. Fou en bona part gràcies al 23F que davall de les sumptuoses catifes reials i el sistema ancestral de beneficiats, xuclòcters, professionals de les portes giratòries, oligopolis, capitanies generals, canongies i franquícies autònomes descafeïnades, va poder agranar-se tota la podridura acumulada en quaranta anys de dictadura pura i dura i d'una Transacció tan breu com insegura per santificar una Constitució intocable i intocada contra la qual havien votat molts d'aquells sàtrapes. No ens han deixat veure els fils de la trama perquè d'aquell aiguat van venir molts fangars posteriors. En especial aquella LOAPA que quedava fotografiada en la reunió posterior amb el rei de totes les forces polítiques llevat de les catalanes i basques i que repartia el cafè per a tothom per ofegar l'impuls de Catalunya (sobretot de Catalunya, els valencians en pagaríem els plats trencats amb la instigació de la maniobra blavera i la reducció de les nostres aspiracions a autonomia de segona) cap a la seua emancipació. De nou el conflicte nacional al si d'un imperi en decadència se situava en el centre de l'escenari i de l'efervescència feixista, com continuaria passant amb el Campechano perfectament entronitzat, ara ja amb carta blanca per practicar els seus vicis més obstinats, herència de la nissaga: la cleptomania i la gimnàstica d'alcova. I la cacera d'elefants, blancs o grisos, que va forçar-ne l'abdicació en sincronia amb tots els escàndols que van saltar amb el plebeu Urdangarin en plena erecció i l'orgia cleptocràtica a la vista de tots. Com sabem, el va succeir en la inviolabilitat i nimbat amb la mateixa aura democràtica fomentada pel 23F el seu fill pitjor el remei que la malaltia, diríem–, que va llançar per la borda el benefici del dubte amb aquell discurs de cos de guàrdia, lleig i feixistoide, del 3 d'octubre de 2017. Entre la intervenció televisada de Joan Carles I, que tancava en fals el 23F, i la de Felip VI per beneir la brutal repressió contra el poble de Catalunya es desenvolupa tota una hagiografia d'un poder deslegitimat que administra una democràcia plena de forats, desigualtats i injustícies que la situació de pandèmia no ha fet més que extremar. El 23F va apuntalar, sí, un règim que encara cueja i que amb el temps trobaria fórmules més discretes que un Guàrdia Civil amb mostatxo, tricorni i pistola, però igualment sinistres, de perpetuar-se contra vent i marea fins a la desfeta final.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de febrer de 2021.]

 




 

 

3 comentaris: