diumenge, 11 de desembre de 2022

Jugar amb Espanya és perdre

 

Atès que el futbol és el mètode contemporani per excel·lència d'estimulació dels àcids gastrointestinals del nacionalisme, comprendrà el lector que l'eliminació de la selecció espanyola del mundial de la vergonya m'haja resultat especialment agradable. Del nacionalisme banal, barat i fàcil. El de l'exclusió i l'uniformisme, repartit a tot arreu com els fulls parroquials d'antany, i de caràcter imperial (amb quin plaer molts locutors espanyols usen precisament l'adjectiu imperial com el màxim elogi que es pot fer a un jugador que excel·leix, que ridícul). El dels efluvis patriòtics que es desborden amb els colors, els crits, l'infantilisme desvergonyit, els càntics sovint ofensius, el masclisme i la xenofòbia indissimulats, en fi, aquestes passions que malament compensen tanta misèria personal i social que els magnats del gran negoci del futbol controlen i manipulen a la perfecció. Vestida de roig o de blau o de seda, la selecció espanyola de futbol no és Espanya, per molt que s'escarrassen a forçar aquesta metonímia identitària, per la senzilla raó, i amb el permís de les identificacions també banals del senyor M. Rajoy, que una cosa és un equip de futbol i una altra de ben diferent i complexa un estat que vol ser nació.

Així doncs, que haja perdut la selecció espanyola, que no Espanya, hauria de ser una bona notícia fins per als qui sí són i se senten plenament espanyols, perquè ara podran dedicar més temps i energies a treballar i millorar el seu país, si els deixen. La pluja de realisme que imposa l'enèsima derrota esportiva i que marca bé el lloc que la seua pàtria ocupa en el planeta Terra sobre la base del binomi guanyar/perdre, no pot reportar-los més que avantatges, atès que amb les ínfules del seu patriotisme reaccionari i imperial, bel·licós i antipàtic, que és com la bufa del bou, ja veuen que no poden guanyar ni un adversari de la talla de l'equip de Marroc. De les herències franquistes que la democràcia espanyola va preservar intactes hi ha aquesta concepció unflada i falsa de la Roja, que no pot ser i a més a més és impossible, que diria un altre patriota addicte a les redundàncies buides com M. Rajoy, que són d'origen dogmàtic. Que el dia de la Constitució que beneïa en forma de llei suprema algunes altres herències franquistes que encara hem de patir quaranta-quatre anys després, la selecció espanyola caigués derrotada davant la marroquina, hauria de fer-los reflexionar a tots plegats, si això és possible. Però no hi tinc gens de confiança, atès que el nacionalisme gastrointestinal que defensen viu precisament en el bucle tan nacionalcatòlic del pecat i l'expiació, del vèncer sense poder convèncer, del per collons i tota la parafernàlia, incapaç d'acostar-se al moll de l'os dels problemes reals, infatuat i capbaix, acomplexat i tossut. Comprendrà així el lector que un nacionalista de la civilitat i la radicalitat democràtica, independentista de nació oprimida com jo, s'alegre amb cada derrota de la selecció per antonomàsia i imposició. També se'n va alegrar Morad, el meu barber amazig d'Argèlia, com centenars de milers d'altres magrebins i per similars raons a les suara exposades. Ell, però, va posar especial èmfasi en els deliris de grandesa que afecten l'equip espanyol i l'estat que representa com a causa de la seua derrota. Davant hi havia un equip més modest però realista, pràctic, conscient de les pròpies limitacions, infatigable i amb els peus i el cap ben assentats en el terreny de joc. Si una cosa ha rebentat la victòria marroquina és, fet i fet, la idea de l'Espanya única destinada a la universalitat, vigia d'occident i martell d'heretges.

Al capdavall, Espanya serà mora o no serà, acceptarà i reconeixerà les altres nacions o viurà perpètuament embadalida, mirant-se el melic, despoblant-se, espoliant les seues colònies orientals fins a l'extenuació final, excitant els seus sucs gàstrics de derrota en derrota futbolística, rifant putes en les casernes militars el dia de la Puríssima patrona, alimentant la xenofòbia dels seus croats més exaltats, els mateixos que deixen porcs senglars morts a les portes d'alguna mesquita, estirant-se les barbes barroques o el bigoti tots els rajoys, tots els abascals, tots els lambans de torn. I conste que em sap greu, en el fons, per Luis Enrique, per Torres, per Soler o Gaià i tota la resta. Jugar amb Espanya, ja ho sabem, és perdre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de febrer de 2022.]


 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada