Hi va haver un temps tan feliç com efímer, després de la mort de Franco, en què els espectadors xiulàvem a les sales de cinema la propaganda comercial que es projectava abans de la pel·lícula. Era, fou, un gest tan inútil com carregat de dignitat, i ja només per això va valer la pena. Pensàvem que havent pagat una entrada teníem dret a protestar pel que consideràvem un abús que aprofitava la nostra condició d'espectadors passius que seuen còmodament a la butaca, cara a la pantalla, amb l'escalfor justa en temps de fred i l'agradable refrigeració dels dies xafogosos. El NO-DO franquista va desaparèixer un bon dia i en el seu lloc van començar a subministrar-nos el narcòtic dels anuncis a mansalva. La propaganda franquista, això rai, era fàcil d'esquivar de tan ridícula i encarcarada com va arribar a ser, i feia riure més que altra cosa. Però el nou narcòtic, amb la seua sofisticació tècnica, no va fer sinó augmentar una toxicitat altament addictiva que en la immensa majoria dels casos fixava en la retina desarmada de l'espectador tot de substàncies nocives per a la salut. Mirant-ho retrospectivament, al capdavall les xiulades a penes van aconseguir la interrupció dels anuncis alguna vegada, de manera que l'oposició a la moda fou, com tot, minoritària, aïllada i finalment doblegada, fins que la naturalització de la propaganda va convertir-la en tan normal i tan imprescindible com l'aire que respirem. Qui avui s'hi enfrontaria? Empesa pel motor productiu la publicitat ja és el cor que més batega en la nostra vida social, un negoci que mou milions i milions, efectiva fins al mínim detall, sovint tècnicament impecable, autèntiques obres mestres de la narració fílmica de pocs minuts. Un encís irresistible que trau a passejar els nostres fantasmes més íntims, les vergonyes més alienants, un erotisme desbordant i inabastable, el luxe temptador i inaccessible, el desig inesgotable atrapat en el cercle viciós de la insatisfacció. La propaganda ho ha envaït i emmerdat tot. No hi ha esdeveniment col·lectiu que en puga prescindir d'una manera o altra. Hi caiem de peus cada vegada que ens lliurem a la relaxació del sofà de casa o a la butaca del cinema, quan naveguem per internet, en la lectura del periòdic, en les mil i una ocasions de la vida quotidiana. Blade Runner ja fa temps que és ací, amb les seues pantalles gegants parpellejant en les façanes d'immensos gratacels, entre els vapors i la humitat que puja de les clavegueres, caient amb la pluja àcida i les llums tenebroses que projecten en una nit perpètua miríades de llums, multituds que es mouen i alenen com exèrcits d'obedients ombres.
La sensació d'indefensió s'acreix quan vas al cinema i has d'empassar-te l'estridència estúpida dels anuncis comercials durant ben bé mitja hora abans d'accedir a l'art, més o menys reeixit, pel qual has abonat la teua entrada. La propaganda és el peatge d'accés a qualsevol activitat. Ara ve Nadal i matarem el gall i els anuncis tamborinaran sense misericòrdia les nostres temples nues i ens ho empassarem resignadament, calladament, com un destí indefugible, com a cosa pròpia de la condició humana. Sospitàvem que la vida acabaria sent un immens espai per a la publicitat i així ha sigut. Resistir-s'hi ja només és cosa de quatre romàntics, potser els mateixos que durant la projecció d'El gran dictador picàvem de mans i peus i xiulàvem per estalviar-nos la propaganda infame que pretenia tan descaradament domesticar-nos. I en canvi sabem que hi ha espai lluny d'aquest paradís d'ombres, sabem que amb una mica de disciplina podem preservar un lloc on no arriba aquesta gasòfia amb què pretenen que compres gat per llebre. Contra el miratge de la propaganda i el seu soroll mediàtic cal alçar una mirada el més neta possible, immune a la resignació i esclavitud de l'espectador que s'empassa sense remei la propaganda abans de la pel·lícula. Cal arribar-hi amb el temps just per gaudir d'un món que comença amb els títols de crèdit, o una música, una imatge, la història oberta d'una pel·lícula situada a les antípodes dels destins prescrits pels déus de la publicitat.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de desembre de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada