Josep Mir, Apunts del carner. EdictOràlia núm. 29, València, maig 2022.
· · ·
Josep Mir (Mislata, 1956) va aplegar en 2019 la seua obra poètica en el volum Rellent (poesia completa 1977-2019), que inclou 18 poemaris, entre opuscles, grups de poemes esparsos i llibres. Amb el seu Viure no és necessari, navegar sí l'autor encetava en 1986 l'aventura editorial de La Forest d'Arana. Llegint ara aquests Apunts del carner no costa gens recrear la màxima que Plutarc posa en boca del general romà Pompeu amb un nou binomi: escriure no és necessari, llegir sí. Que l'ofici de lector precedeix el d'escriptor, que la lectura és indispensable per al fonament de l'escriptura, que n'és conseqüència voluntariosa, són coses evidents. Però argumentar-les amb la solvència amb què Mir ho fa al llarg d'aquests escrits, és una manera eficaç de defensar l'equilibri necessari entre les dues accions en uns temps presidits per la banalització literària i cultural que provoca la preeminència abassegadora de l'escriptura convertida en xerrameca mercantil, crescuda exponencialment en absència d'una massa de lectors consistent i ben formada. La lectura és la base crítica i autocrítica necessària per corregir la deriva literària i la seua desactivació com a revulsiu social quan pretenen minimitzar-ne l'impacte crític. Apunts del carner demana i practica l'equilibri entre lectura i escriptura. De fet, la lectura com a conversa inacabable amb tot el que és o ha sigut i l'observació minuciosa de la realitat són el principal estímul d'aquest llibre. L'escriptura com a formalització d'aquest diàleg en l'espai-temps, com a recerca de la precisió literària, no té més sentit per a Josep Mir que el que dona la forma.
Què són, doncs, aquests Apunts del carner (hipomnemata)? Un material que s'esmuny com les anguiles en la llibertat del moviment per l'aigua tèrbola i fangosa de la realitat: 863 notes escrites entre agost de 2019 i novembre de 2021. Dietari impersonal caracteritzat per la circumstància que qui l'escriu és Josep Mir, literatura del no-jo contra infatuacions ridícules i alguns noms sagrats, generosa en admiracions. Assaigs que donen forma al proverbial humanus sum, humani nihil a me alienum puto, incloses construccions divinals, sempre humanes, mitologies i collons de vaques filosòfiques, per denunciar els paranys i posar els discursos alienants contra les cordes amb la paciència traçuda de l'aranya i el cinisme empedreït i pacífic del gos. Què és aquest llibre únic, lúdic i lúcid, divertit i seriós, que discorre a trenc de llàgrima i rialla? El resultat de la saviesa d'haver navegat i viscut a tota vela, de lectures infinites subratllades amb llapis de dos colors, de l'abraçada feliç de dues fílies que se sumen com en pocs casos en la nostra literatura, filosofia i filologia, fruit d'un esforç intel·lectual rigorós i tenaç. Què és aquest llibre bellíssim i necessari? La conjunció dels últims hipomnemata de Josep Mir, quaderns com els que escrivien els grecs i que Michel Foucault va estudiar, on hom cerca l'askesis, l'"entrenament d'un mateix per un mateix", i l'escriptura intenta transformar la veritat en ethos. En ells Josep Mir parla amb la humilitat dels savis i la contundència desvergonyida dels lúcids. Són l'entreteniment amb què el poeta es juga la vida, lliurat a la gimnàstica de l'escriptura, resolt el dilema en la síntesi dialèctica de la lectoescriptura. Què és, aquest llibre divertidíssim ja imprescindible? Escriptura de la passió pel coneixement, jàssena de l'edifici literari que obri les portes d'un palau on viu la mirada orba de Tirèsies, perquè el més important és ocult als ulls i només pot ser desvelat o entrevist per la llum obscura de la ment. Per això no podem enunciar causes ni perquès, només elaborar els com. Ni podem determinar què passarà perquè el temps no existeix, com no existia la formulació verbal del futur en el grec antic. Només podem saber el que hem vist i viscut amb els ulls de l'ànima. Què hi trobarà el lector? Aforismes, diàlegs, escolis i comentaris, notes de lectura, etimologies, versos, reflexions sobre el curs del riu que se'n va. En Apunts del carner hi ha la polisèmia que ens fa ballar sobre la corda fluixa de la literatura que coneixement i raó s'encarregaran de tibar a cada passa. L'au vola molt alta però el gos, que sempre calla, no se separa mai de terra, amb aquell sentit de la realitat que ni el pessimisme ni la joia del vitalista no deixen mai de mirar fit a fit. Així el vas sepulcral, el cadàver que serem, les cendres, el cementeri i el canyet, l'armari, la gerra, el piló damunt el qual el carnisser talla i esquartera. Alhora i indestriablement l'exaltació entusiasta, el vol de la poesia. L'obra de l'obrer de vila que reivindica la noblesa de l'ofici i que no només domina la tècnica sinó que l'encaixa en la teoria general, que alça rajola a rajola la paret perquè coneix el sentit de la forma, és expert en l'art de l'arquitectura i coneix el plànol i la funció específica de cada element en el conjunt. I en l'espill transparent de la lectura busca continuïtat l'aventura que s'escriu, l'entrenament que duu a la memòria commemorativa renovant-se en l'infinit.
[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 19 de novembre de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada