Facen joc, senyores (i senyors)

Amb tot aquest aldarull que té com a protagonistes els togats de les punyetes (ep, en l'accepció castellana de la paraula: "encaje o vuelillo de algunos puños", com per exemple els dels magistrats), que tant de rebombori mediàtic ha provocat, no arribarà tampoc la sang al riu. La que ja diuen que és la crisi institucional més important des del colp de Tejero sembla que té més de gestualitat que de substància, més de moviment tàctic partidista que d'autèntic terratrèmol polític. És veritat que cada vegada costa més identificar una crisi de campionat en un Estat en crisi permanent que encara ranqueja, amb articulacions rovellades que li xerriquen, però pletòric en la seua proverbial mala salut de ferro. Perquè per a crisis, els innombrables casos de corrupció coneguts en els darrers decennis. O els escàndols de les guerres brutes a càrrec dels pressupostos generals. I què direm de la fuga finançada de l'encara emèrit rei? I d'aquell militar que afusellaria 26 milions d'espanyols [sic], especialment desafectes de les colònies, cal suposar, dels qui tenim la identitat marcada si us plau per força en el carnet i sovint en el cervell. Sense oblidar el punt àlgid que marca un abans i un després en les crisis sistèmiques de l'estat: les catxiporres contra urnes i votants en el referèndum de Catalunya, el judici farsa i els falsos testimonis, la repressió i l'exili que encara duren, els descosits brutals de la democràcia espanyola. Si llavors no va passar res o quasi res, si molts responsables dels desgavells han desaparegut del mapa sense fer soroll o han anat a seure el cul a la butaca d'algun consell d'administració lluïdor en pagament als serveis prestats a la pàtria, què pot passar ara que a instàncies de PP i Vox el TS ha irromput en el Congrés com si fos un elefant en una cristalleria? Se n'ha parlat fins i tot com d'un autèntic colp d'estat que liquida la divisió de poders pròpia d'una democràcia. I la mateixa esquerra que colze amb colze amb la dreta més sinistra i en nom del todo por la patria va propiciar la intervenció de l'alt tribunal en el Parlament de Catalunya per impedir-hi debats i nomenar presidents, ara es tira les mans al cap i s'escandalitza per una situació que diu que no té precedents en un exercici de simulació i cinisme que sí que en té. La seu de la sobirania popular –una expressió tan impactant com buida de sentit– és avui una donzella violada pels qui han acabat trobant gustet a moure al seu antull els fils de la política. No, tampoc per aquest nou capítol de la llarguíssima sèrie de despropòsits arribarà la sang al riu, vull dir a cap canvi substancial en la manera tan sui generis de practicar la democràcia a Espanya. L'espectacle en què fa temps es va convertir la política parlamentària, amb ses senyories més pendents de les càmeres i els titulars que de fer bé la seua feina, de la sobreactuació i l'estridència més que de l'eficàcia i el conreu de la bona retòrica, demana (a crits generalment) aquests simulacres. Al capdavall és un xoc d'interessos entre els partits del règim (PSOE i PP), la resistència numantina i emparada en la interpretació de les lleis, que és el que realment compta, dels més carrosses a perdre ni una engruna del poder en el repartiment amistós del pastís. Todo por la patria. No passarà res entre altres coses perquè la ciutadania –una altra pomposa paraula– està pendent d'afers més substanciosos i urgents. I si no s'ha despolititzat, pitjor, perquè llavors és que s'ha fanatitzat i segueix i vota cegament el que més crida i regurgita tots els gripaus que li llança la Divisió Blava mediàtica, la més poderosa amb diferència. Ho escrivia fa uns dies Salvador Cardús i amb tota la raó del món. No és que la gent haja girat l'esquena a la política, és la política la que s'ha desentès completament de la gent. Un PP que pareix mossegar cada vegada que Cuca Gamarra (els noms, definitivament, sí són fets a posta) obri la boca al Congrés, capaç de qualsevol cosa per erosionar el govern de Sánchez, amagant sota punyetes i togues les pròpies misèries, i un PSOE que tasta l'amargor de la medecina aplicada a Catalunya pel tímid intent de reforma del codi penal. Simularan que s'estossinen però la sang no arribarà al riu, perquè segons ells vivim en la millor de les Constitucions possibles, la que assegura els beneficis de què tots dos viuen. No vetlaran per la independència de la política ni la sobirania popular i la qualitat de la democràcia, però al final, com a bons germans, nomenaran els magistrats no pels mèrits acadèmics i professionals sinó per la seua submissió partidista. Negres i rojos, tots en el mateix joc, en la ruleta que gira sense descans mentre les crisis van passant i nosaltres hi som convidats de pedra cada cert temps per votar.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de desembre de 2022.]