Els sense nom

No havia llegit les memòries de Joan Garcia Oliver, aquell El eco de los pasos que van fer possible la mà del famós líder anarquista i la perseverança i aguda visió de l'editor de Ruedo Ibérico José Martínez Guerricabeitia, més conegut com Pepe Martínez, valencià dels Serrans, del Villar, que les va publicar en 1978. Ho he fet ara, en l'edició traduïda al català per Emma de Porrata-Doria i de la qual ha tingut cura Xavier Díez, que l'ha titulada Nosaltres, els sense nom. Del text original l'historiador barceloní ha seleccionat els passatges més significatius o de major interès per als lectors d'avui, aquells que potser posen més llum en alguns dels racons més enfosquits per la desmemòria i les males arts de l'oblit, que com és obvi també tenen molts noms i cognoms, aquests sí. Prologades i contextualitzades per Xavier Díez amb breus introduccions als capítols en què es divideix l'obra, la lectura d'un dels testimoniatges més importants de la Guerra d'Espanya (i de la revolució a Catalunya) és una font generosa de plaer, informació i reflexió. La traducció a la llengua de l'autor també em sembla un encert. A fi de comptes el català fou sempre majoritari entre els treballadors i els anarquistes tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes Balears, tot i que amb el conegut caràcter diglòssic que mantenia la llengua en les relacions interpersonals de caràcter oral i el menystenia en els altres àmbits (premsa i actes de reunions i congressos, correspondència i propaganda, llibres i mítings…). Una de les rèmores que l'anarquisme històric arrossega és precisament aquest espanyolisme (o iberisme) a penes dissimulat sota la retòrica internacionalista. Amb la traducció l'editor estén ponts amb la sensibilitat moderna i efectua una mena de reparació històrica per reivindicar l'herència d'una revolució que impulsada per l'aixecament feixista va fer possible que Catalunya funcionés de fet com un país independent durant bona part de la guerra. Amb les limitacions pròpies d'unes institucions autònomes febles, les urgències bèl·liques que mantingueren la maquinària productiva de Catalunya al servei de la causa republicana i les pressions i ingerències de l'estat i el govern de Negrín. Les memòries de Joan Garcia Oliver construeixen un relat subjectiu i probablement tendenciós en més d'un sentit. És òbvia i manifesta la seua animadversió envers els comunistes del PSUC i del PCE, dominats en aquells temps convulsos per l'estalinisme, però en la majoria dels casos més que justificada a la llum del que avui sabem sobre la guerra i les caïnites lluites pel poder. També envers altres actors de l'anarquisme com Frederica Montseny o Abad de Santillán, als quals no estalvia àcids retrets, o envers els principals dirigents catalanistes, sobretot el president Companys. Amb tot, la vida de l'anarquista nascut a Reus en 1902 i mort a l'exili de Mèxic en 1980, és un apassionant viatge que s'inicia en una infància de treball i privacions, recorre els durs anys de la guerra armada (així la defineix sense subterfugis Xavier Díez) entre la patronal i els sindicalistes, s'estén per les activitats de Los Solidarios o Nosotros, passa totes les amargueses i tortures de les presons, enlaira les banderes triomfants de la revolució contra el colp militar a Barcelona, funda el celebrat Comitè de Milícies Antifeixistes i l'Escola Popular de Guerra, impulsa les columnes de milicians del front d'Aragó i les col·lectivitzacions, entra al govern de Largo Caballero com a ministre de Justícia, viu els anomenats fets de maig de 1938 i col·labora decididament en el cessament d'hostilitats, pateix la derrota de la revolució i de la República i el llarg exili que el durà a França i Suècia, des d'on, travessant l'URSS de banda a banda, s'embarcarà cap als Estats Units d'Amèrica i posteriorment a Mèxic. Si Durruti fou el líder militar de l'anarquisme –i el dibuix que fa del seu amic i camarada no estalvia els traços menys amables de l'home-mite–, el reusenc se'ns revela com un dirigent polític decisiu, el llegat del qual és reconegut per amics, adversaris i enemics. Inspirà, per posar-ne només un d'entre els molts exemples, una llei que atorgava la nacionalitat espanyola als jueus sefardites. Ens sona?Afortunadament visqué per contar-ho, per donar noms als sense noms. En temps d'oblits persistents, horitzons gasius i desencís són moltes i valuoses les lliçons que en podem aprendre. Moltes derrotes del passat i del present, ben apamades, podrien convertir-se en victòries de demà. El llibre de Xavier Díez pot ser un estímul perquè vaja completant-se l'immens i fragmentat mosaic dels sense nom, inclosos els moltíssims que encara poblen la desmemòria valenciana.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de gener de 2022.]

 

 

Pel retorn dels andragons

Vicent Botella i Soler, La llàstima. XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes. Edicions 96, Razef núm. 26, La Pobla Llarga, abril de 2015.

· · ·

El ventríloc espriuà Salom reporta, en el conte titulat La llàstima del llibre Aspectes (1934), el cas d'un curiós personatge que negant la possibilitat que puga existir en el món un tal sentiment, es va veient més i més aïllat del seu entorn i amistats. Fins que un dia, alleujat, en troba l'evidència en un hospital: un home que acaba de perdre la dona en el transcurs d'una operació menteix en ser preguntat per un malalt que es disposa a sotmetre's a una intervenció similar dient que la seua esposa es troba bé. La llàstima existeix, contràriament al que sospitava el nostre personatge, efectivament, pe- rò sota la forma de la mentida (piadosa, se'n sol dir) o l'ocultació.

Què té a veure, doncs, el recull de vint-i-dos poemes que avui comentem amb la paràbola espriuana del vell Salom? Per començar, el títol, i encara més explícitament l'epígraf que l'acompanya (Poemes entorn de la narració homònima de Salvador Espriu), i a partir d'aquests primers senyals, d'altres que van apareixent al llarg i ample del recorregut: les cites del conte al·ludit que obrin i tanquen el poemari o l'assimilació de la figura del ventríloc a la del poeta, l'artista capaç d'estrafer la veu perquè semble la d'un altre. I en coherència amb aquests referents, el que sembla més important per al conjunt, l'assumpció d'una perspectiva irònica d'indagació sobre el tema proposat que se sustenta en un cert tractament grotesc, d'herència espriuana, de les situacions.

En efecte, els poemes ben cisellats de Vicent Botella i Soler (Gata de Gorgos, 1985), recorren el que al capdavall no pot ser sinó inspirat per la pròpia experiència íntima amb les subtils eines del distan- ciament, eludint qualsevol excés d'explicitud però sense renunciar tampoc al cromatisme de les emocions. Aquest distanciament irònic hi queda ben palès amb la tensió produïda entre un llenguatge d'arrel científica (sistema, estructura, síndrome, dèficit, determinisme, cartesià, variabilitat, problema de fronteres, espectre, llum del sodi...) i la construcció d'imatges verbals que ens remeten directament al país del coneixement més estrictament poètic. Així la metàfora del corb amb què s'identifica una de les veus poètiques del ventríloc ("Social sense renúncia, / intel·ligent sense misteris, / sols vent sota les ales."), l'analogia entre l'amor i el record d'una cabra que no sabia recular de la penya on s'havia enfilat o el prec pel "retorn fabulós dels andragons", l'irrenunciable dialectalisme amb què s'hi expressa potser el món perdut de la infància. I la llàstima? Tal vegada es tracta que el coneixement científic i filosòfic és incapaç, per ell sol, d'arribar a l'arrel del "desfici", de "la immensa basarda" o de la soledat que són part essencial de l'aventura humana, i que per tant la possibilitat d'expressar i comprendre el dolor i compartir-lo ("les milotxes cauen on volen") depén més aviat d'una maniobra d'ocultació o, si es vol, de la capacitat de subtil suggestió a què convida la paraula poètica: "No us confessaré el dring / ni la profunditat de les meues sentències". De la certesa i precisió que exigeix la ciència als principis d'indeterminació inherents a l'ofici de viure (i escriure). I al bell mig de tot això l'home, ventríloc o no, en la seua soledat, maldant per estendre ponts amb les paraules ("Mirant les penyes grises creuava el pont, / inventava mentides."), per fer més transitable el seu aïllament, per donar forma als seus arxipèlags, per obrir escletxes cap al món fabulós dels andragons, al capdavall i en molts sentits també compartible per molt que aquests animalons només semblen moure's en els replecs més íntims dels propis somnis. Gràcies de nou a les paraules. Val la pena de prendre's seriosament la veu d'aquest ventríloc.

 

[Publicat a Saó núm. 406, 2015.]

                                                                        [Vicent Botella en una imatge recent.]

El bosc i la casa

Mentre va aclarint-se l'Any Fuster, que esperem fecund i engrescador a tots els nivells, inclòs l'imprescindible de la producció literària i la incitació (paraula molt fusteriana, per cert) al debat i l'acció col·lectius, comence la columna d'avui parant esment en un dels molts deutes reconeguts o per reconèixer que tenim amb el nostre escriptor. Em referesc al dietarisme o escriptura literària de diaris (o dietaris), un gènere en alça als nostres dies i que no para de créixer. I això és en bona part efecte d'aquell magnífic Diari 1952-1960 de Joan Fuster, sens dubte, però també del conjunt de la seua obra, que pren tot sovint la forma, el to i la intenció d'aquest assagisme de la quotidianitat i el dia a dia, desvagat i obert als infinits temes i motius que pot inspirar la realitat (inclosa la inventada o fabulada). I dels altres dietaris i autors que van venir de la seua mà. Com tot assaig i al capdavall tota forma artística, no hi ha límits per al dietarisme i cadascú transita com vol, o com pot, per aquest territori. Fuster posà també ací el llistó ben alt, de manera que, com sempre seguint les petjades del seu (i ja nostre) admirat Montaigne, va renovar i dignificar un gènere que semblava destinat a refugiar-se en l'autobiografia de l'autobombo o a convertir-se en producte de xarcuteria per a la societat de l'espectacle. De la seua ploma naix entre nosaltres un dietarisme plenament assagístic, literari, que connectava amb el bo i millor del memorialisme de postguerra i que obria moltes possibilitats futures que el temps s'ha encarregat de solidificar i d'eixamplar. Ja fa molts anys, doncs, que entre els valencians és fecunda l'escriptura de dietaris. Potser el moment dolç del gènere xifra més bé que altres fenòmens la maduresa i consistència de la literatura valenciana. Se'n publiquen en quantitats i qualitats raonables, se'n premien, se'n lligen (altrament la cadena de muntatge no podria funcionar). Bon senyal de civilitat i una alegria sostinguda per als aficionats al gènere. Perquè quan un dietari és reeixit, no hi ha lectura més amable, o més punyent, que més ensenye sobre la condició humana en els seus infinits i envitricollats aspectes.

Que és el que passa en bona mesura amb El bosc i la casa de Joaquim Espinós, home d'una ja extensa trajectòria en el camp de la novel·la i de l'assaig de tema literari, aquest darrer vinculat amb el seu treball de professor de la Universitat d'Alacant. Escrit mentre feia els primers tombs pel que va acabar sent la seua darrera novel·la fins ara, La presó del cel, que s'inspira en la vida del Pare Peris (Lluís en la ficció), i durant els primers mesos de la pandèmia, el dietari ofereix tots els punts d'interès que hi sol buscar el lector. Hi ha, òbviament, les necessàries immersions autobiogràfiques, que ens dibuixen el personatge (inevitablement i afortunadament tota escriptura d'allò que en diem la literatura del jo no deixa de ser la construcció d'un personatge, si bé més reconegut en la seua versemblança: projecció literària d'un mateix) i les interioritats d'una casa on viuen els altres personatges del drama, també els que ja ho són de fet només en la pròpia memòria, amb la qual es passa compte i s'hi fa balanç amb una voluntat manifesta de donar allargues a l'oblit. Hi ha, és clar, les excursions freqüents al bosc, de vegades tan allunyat com ho puguen ser, per exemple, la ciutat de Trieste, Oviedo o Lisboa. En el bosc i la casa simbòlics d'Espinós hi ha la vida i la mort en carn crua, expressades sense estridències, amb tot el realisme de què només són capaces les persones que enfonsen ben endins les seues arrels a la terra, i totes les coses que els donen sentit, els pares i els germans, l'amor (els amors) i els amics, la gent de Benilloba i de la ciutat d'Alacant, i el centre motriu de la creació literària, l'ofici d'escriptor. Potser la vida i la literatura no siguen més que aquests trajectes constants d'anada i tornada entre la casa i el bosc, de dins a fora, del concret a l'inabastable, aquest viatge d'incidències i dispersions, aquests fragments que es van lligant per esforç de la memòria que els reinterpreta amb una llum nova. O els infinits itineraris entre Benilloba i Alacant, el lloc on es va nàixer i des d'on es va partir i el lloc on es treballa i es viu, dels carrers estranyats i entranyables de la ciutat a la casa i els bancals i els paratges familiars del Comtat. Les anades i tornades, les pèrdues i mancances, les il·lusions que es mantenen dempeus. Les pàgines que l'autor dedica als seus monstres literaris –es confessa un mitòman empedreït–, cinematogràfics o musicals (aquests darrers m'han semblant especialment brillants, siguen a propòsit de Beethoven, Gould, Thelonius Monk, Monteverdi o Couperin), van entrellaçant aquest text múltiple sarzit de petits poemes, aforismes, relats, diàlegs, retalls d'un viure insistent i amatent que l'escriptor ha volgut estalviar a les urpes de la mort. Val la pena, i molt, perdre's per aquests paratges, apamant proximitats i distàncies, de la casa al bosc i del bosc a la casa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de gener de 2022.]

 

La bomba Villarejo i el dret a la veritat

I la bomba Villarejo ha esclatat. La més grossa de moment, la que pot confirmar els indicis sobre la responsabilitat del CNI (Centro Nacional de Inteligencia, sic) en els atemptats de Barcelona i Cambrils aquell fatídic 17 d'agost de 2017 que van causar 16 morts i 150 ferits. Perquè des del principi n'hi hagué indicis o sospites més que fundades amb la publicació de les aventures de l'imam de Ripoll com a confident de la policia, traficant de drogues i cervell dels atemptats. O per la negativa dels partits espanyols a crear una comissió investigadora que aclarís els fets. L'ona expansiva de l'última bomba de l'excomissari ha durat tota la setmana i ha fet tremolar les hemeroteques. Així han tornat aquelles paraules que no es va emportar el vent, i que ara ja no semblen tan enigmàtiques, de l'exministre García-Margallo un mes abans dels atemptats: "A mediados de agosto [de 2017, a les portes del referèndum] pueden pasar cosas". I van passar. Segons Villarejo amb aquestes coses que van passar es pretenia donar un ensurt a la població. La ràpida i exitosa intervenció de la policia "nacional" provocaria llavors l'adhesió entusiasta dels catalans a les forces armades –i a l'Estat protector, a l'himne, a la bandera, al rei i fins al Reial Madrid i tot, devien pensar. Quan la criminalitat se suma a la incompetència i als deliris de grandesa el resultat pot ser pitjor que una bomba de napalm. "Se'ls en va anar la mà", rebla el sicari de les bombes, i l'ensurt es va convertir en una tragèdia tal volta evitable i un tret al peu per als instigadors i executors de la guerra bruta contra Catalunya. El Major Trapero i els Mossos d'Esquadra –des de llavors objectius preferents a abatre– van gestionar amb èxit policial i mediàtic l'operació, de manera que els altres es van quedar amb la pistola fumejant entre les mans, cara de pòquer i un nou descrèdit a la butxaca.

El bombarder Villarejo, només comparable a un Bárcenas que han sabut desactivar a temps, ja havia donat mostres de la seua perícia, entrenada en les casernes, calabossos i clavegueres de la lluita contra ETA. En el full de serveis del personatge, que ha recorregut –amb medalles incloses com la de la Cruz al Mérito Policial con Distintivo Blanco– els diversos estadis de la criminalitat legal, alegal i il·legal, hi figuren entre altres perles la implicació en l'apunyalament de la doctora Elisa Pinto o l'incendi de la madrilenya Torre Windsor. Les altres bombes, com la que desvelava detalls de l'Operación Cataluña (o guerra bruta de l'estat contra el procés independentista) descarregada en 2016 o la que en 2017 enviscava el rei (encara emèrit) espanyol i les seues escenes multimilionàries d'odi i amor contra Corinna Larsen (sufragades totes elles a escoti, no cal dir-ho, pels contribuents), va llançant-les a conveniència.

Però Villarejo, enmig de l'escandalós silenci mediàtic espanyol, està assenyalant la lluna i molts no volen veure més que el dit. Si sembla un espia eixit d'una novel·la negra és només perquè la realitat té una tendència malaltissa a imitar l'art. Tanmateix Villarejo, amb la boina, el pegat a l'ull, la cartera, les ulleres fosques i la mascareta identitària per proclamar ben alt que ell és fidel servidor de la pàtria, és com tants altres que l'han precedit en l'ofici i el negoci, capaços de fer el cim dels favors, el poder i els diners aprofitant els vents favorables, que es munten la paradeta o xiringuito, que són vassalls abnegats mentre tenen bons senyors i després cauen en desgràcia perquè l'avarícia trenca el sac, perquè estiren més el braç que la mànega, perquè acaben rebent la mateixa medecina que administraven, perquè són agents i víctimes alhora d'una claveguera de crim, vici i corrupció al servei del poder, perquè saben massa i assenyalen amb el dit quan els convé la lluna o la nafra. Potser les bombes de Villarejo s'esvairan en l'aire enrarit d'Espanya com simples, infantils, bombes fètides. L'Estat i els seus vassalls i pregoners faran mans i mànigues perquè així siga, seguint una pràctica ancestral que ha portat la ruïna de la democràcia que mai no va existir i tal volta el mateix col·lapse d'un règim que ja no s'aguanta. Encendran totes les pantalles perquè hi vegem només un dit acusador mentre fan per manera d'amputar-lo. Però els qui observem la lluna volem saber com és i què amaga la seua cara oculta perquè dels seus moviments en depenen les marees i els humors. Volem saber la veritat i que es depuren totes les responsabilitats. La veritat, massa temps amagada, és un dret irrenunciable, fonamental, la primera víctima d'aquesta guerra que cal recuperar perquè sense ella no hi ha manera de continuar avant.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2022.]

 

Dia de Reis

Escric aquesta primera columna de l'any el Dia de Reis. Són vacil·lants aquests primers passos en què encara t'has d'acostumar a la nova xifra, enguany molt redona, de nombres parells, propícia, com alguns han suggerint mig en broma, per tocar el dos. Però per tocar el dos, anar-se'n o escampar el poll, sempre s'és a punt i sempre a destemps. I sí, un voldria anar-se'n, com en el poema d'Espriu, nord enllà, però acaba quedant-se sud ençà, en un Dia de Reis d'avui o de fa segles, quan era un xiquet i els patges pujaven per aquelles escales llarguíssimes, cofats amb els bonets rojos, amb una faixa també roja i els llavis despintats de tant besar xicalla espantadissa, quasi paralitzada en l'emoció, amb les galtes brutes d'entranyable i olorós betum, que és l'olor mateixa dels Reis d'Orient. Els falsos negres que ho empastifaven tot eren tan reals com la vida mateixa al capdavall. L'acceptació il·lusionada que les coses eren així, que la màgia era més forta que l'evident pantomima, que el principi de realitat a través del qual sabies perfectament que el patge que aquell any et portava el carbó era un amic del pare vestit per a l'ocasió i que anava contentet, amb uns ulls brillants que accentuava el fons d'impossible negritud, no malmetia cap somni. Ni la perruca desencaixada d'aquells heralds pollosos que deixava entreveure caps pelats o cabells autèntics, ni el so desafinat dels clarins, ni el pas desganat de rossins ossuts, la humil parafernàlia d'una cavalcada encara no retransmesa per cap pantalla, real i casolana com la vida mateixa, com el carbó dels plors irreprimibles, que en el fons acceptaves com una lliçó necessària i prèvia al gran regal, com l'avís que la vida en conté tantes de verdes com de madures, tantes amargors com dolceses. Més aviat al contrari, amb la consciència que tota aquella festa era feta per a tu, per a vosaltres, i també per a ells, com una excusa estupenda per muntar l'alegria i la il·lusió enmig de la grisalla d'aquell franquisme arnat, d'aquesta democràcia arnada, de totes les tristors de la vida. L'agraïment per aquell esforç generós i col·lectiu, nascut contra les adversitats, era un motiu que se sumava a l'emoció, que la feia més forta i també aliena a la màgia postissa i adulterada que sempre us volen vendre. Aquell parèntesi del Dia de Reis, que per als alcoians és el 5 i no el 6 de gener. El d'aquelles escales llarguíssimes per on pujaven els patges carregats amb caixes bellament empaquetades fins al quart pis del carrer de Sant Llorenç. Embolics del temps: escriure en Dia de Reis, que per a qui veia tremolós entrar pel balcó aquells patges que ara entén perfumats per tantes copes com els anaven servint en cada casa que visitaven va ser en realitat ahir, el dia en què els Reis d'Orient (reixos en deien) arriben a Alcoi, per ser llegit l'endemà de Reis, avui. I el pacte tàcit, l'equilibri inestable entre realitat i ficció, entre emoció i simulacre, entre vida i representació, va guanyant tons i matisos amb els anys, es pinta de tota l'enyorança adolescent, s'entristeix quan coneix els abismes de les diferències socials, quan aprèn que hi ha al món xiquets sense reis patint la injustícia de les necessitats, xiquets que no viuen només en els relats de Txèkhov escrivint una carta que no arribarà mai al seu destinatari, que ningú no salvarà. La distància insalvable entre el que es pregona i es fa, quan la tristesa es converteix en rebel·lia juvenil, o quan ja plenament assumida com el preu de la butaca en el teatre inacabable de la vida es refà el pacte tàcit en la maduresa, o s'extrema la contestació dissident de la vellesa en veure la pròpia ciutat exempta d'horitzons, fent del parèntesi de la festa una ficció que dura tot l'any i any rere any, com en la cançó d'un Ovidi que molts citen i pocs creuen, una ciutat que va enfonsant-se en la desmemòria dels horitzons que es despinten com el carmí dels llavis a força de besades i que la manca d'idees i projectes va transformant-la en anodí parc temàtic, en una sala fosca que només s'il·lumina en dies de guardar i si venen les visites. La tristesa és saber que el que més ens cal no ens ho poden portar ni aquells reis de la infància que erren eternament nord enllà o sud enllà, exiliats per totes les injustícies, fugint d'una mediocritat que se'ns menja i d'uns falsos heralds que no hi han cregut mai i els han convertits en una excusa més perquè continue girant la roda sinistra i les passes perdudes ens aboquen a carrerons sense eixida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de gener de 2022.]

 

[Foto de Paco Grau]

Valtònyc i els ulls de poll de la democràcia espanyola

 

Que la condemna a tres anys i mig de presó al raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc, pels delictes d'injúries a la Corona, enaltiment del terrorisme i amenaces era una barbaritat en tota regla ho sabíem des del primer dia. O més que una barbaritat, un xafó maldestre en l'ull de poll de la democràcia espanyola, la llibertat d'expressió, on més mal li fa, el punt més feble després de segles d'inculta intolerància, sagrada ortodòxia i incapacitat per reconèixer l'altre en tota la seua amplitud que quaranta anys de règim formalment democràtic no han aconseguit de superar. La interessada polèmica sobre criteris estètics aplicada al cas que ens ocupa sempre m'ha semblat una manera com una altra de pixar fora de test. Des de quan a un raper se li han de demanar segons quines subtileses i llenguatges correctes quan, com en altres expressions artístiques, el que pretèn és ser un revulsiu, un kalasknikov que apunta a la mala consciència i el conformisme? A la mínima que ni que siga llunyanament veuen tremolar o senten qüestionats els seus poders i privilegis, la maquinària de la justícia es posa a treballar a tot gas, amb conseqüències fatals per als nombrosos ulls de poll que trepitja sense pietat. El judici als líders independentistes ens ho va mostrar ben a les clares, i fins per retransmissió televisiva: això de la unitat d'Espanya (la coartada històrica i patriòtica amb què les elits de l'estat s'aferren al seu domini) no es tocava, ni es posava en dubte ni se'n feia cap broma. El teatret que van muntar llavors amb totes les fal·làcies, testimoniatges i testimonis alliçonats i fantasies de tota mena i amb l'exhibició desvergonyida del contorsionisme juridicoadministratiu més tronat (que criminalitzava, per exemple, les mirades dels apallissats per la policia o convertia la resistència pacífica de la gent en actes d'agressió brutal contra els pobres antidisturbis cuirassats fins a les dents) feia sentir vergonya aliena als no fanatitzats per l'allau de propaganda i manipulacions que sol acompanyar aquestes operacions d'estat i als no còmplices silenciosos (que n'hi va haver, i molts!). Es desmuntava així el mite d'una justícia imparcial, equànime i democràtica i entràvem de ple en els terrenys pantanosos d'un autoritarisme sense complexos assumit pels grans partits del règim a dreta i esquerreta. Perquè ni Valtònyc ni els líders catalans no eren casos aïllats fruit del rampell d'algun jutge o fiscal fatxa, sinó una resposta automatitzada i la conseqüència d'haver obert la caixa dels trons de la interpretació restrictiva de drets i llibertats feta sota el paraigua d'una constitució convertida en ariet contra tota mena de dissidents: titellaires i artistes, joves d'Altsasu (un cas com un cabàs de flagrant i venjativa injustícia que encara xafa molts ulls de poll), rapers com l'empresonat Pablo Hassél i els milers de casos oberts contra independentistes catalans, inclosos uns quants càrrecs electes. Paral·lelament, quanta indulgència amb els corruptes de guant blanc, quanta complicitat amb el feixisme rampant i les seues esbravades, quant de zel a impedir la investigació parlamentària pels delictes del rei fugat, quina rapidesa en l'execució de desnonaments, quina solvència a atendre les reclamacions contra el sistema educatiu i la immersió a Catalunya! Com en les recents victòries jurídiques de Valtònyc o Puigdemont i els altres exiliats catalans, la justícia europea va posant les coses al seu lloc i desmuntant l'estratègia repressiva de l'estat. Però això no sembla de moment desanimar el sector majoritari de l'ultranacionalisme judicial espanyol, que conviu en alegre repartiment de papers amb l'executiu i el legislatiu, el trípode que aguanta la Corona i el seu règim corrupte, sempre inasequible al desaliento i impasible el ademán. De moment almenys, mentre segueix en vigor la Llei Mordassa i els intocables i inviolables de sempre continuen enrocats i trepitjant els ulls de poll de les llibertats individuals i nacionals. Amb tota la que ens està caient amb les diverses pandèmies que ens fan viure amb l'ai al cor, però, la victòria de Valtònyc a Bèlgica, com en el seu moment les d'altres exiliats polítics, ens animen a brindar per la llibertat d'expressió, ull de poll d'una democràcia fallida, en l'últim dia de l'any i mentre obrim ja la porta d'un 2022 que esperem que ens regalarà no poques alegries més. Salut, doncs, i bon any nou!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de desembre de 2021.]