Vicent Botella i Soler, La llàstima. XVIII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes. Edicions 96, Razef núm. 26, La Pobla Llarga, abril de 2015.
· · ·
El ventríloc espriuà Salom reporta, en el conte titulat La llàstima del llibre Aspectes (1934), el cas d'un curiós personatge que negant la possibilitat que puga existir en el món un tal sentiment, es va veient més i més aïllat del seu entorn i amistats. Fins que un dia, alleujat, en troba l'evidència en un hospital: un home que acaba de perdre la dona en el transcurs d'una operació menteix en ser preguntat per un malalt que es disposa a sotmetre's a una intervenció similar dient que la seua esposa es troba bé. La llàstima existeix, contràriament al que sospitava el nostre personatge, efectivament, pe- rò sota la forma de la mentida (piadosa, se'n sol dir) o l'ocultació.
Què té a veure, doncs, el recull de vint-i-dos poemes que avui comentem amb la paràbola espriuana del vell Salom? Per començar, el títol, i encara més explícitament l'epígraf que l'acompanya (Poemes entorn de la narració homònima de Salvador Espriu), i a partir d'aquests primers senyals, d'altres que van apareixent al llarg i ample del recorregut: les cites del conte al·ludit que obrin i tanquen el poemari o l'assimilació de la figura del ventríloc a la del poeta, l'artista capaç d'estrafer la veu perquè semble la d'un altre. I en coherència amb aquests referents, el que sembla més important per al conjunt, l'assumpció d'una perspectiva irònica d'indagació sobre el tema proposat que se sustenta en un cert tractament grotesc, d'herència espriuana, de les situacions.
En efecte, els poemes ben cisellats de Vicent Botella i Soler (Gata de Gorgos, 1985), recorren el que al capdavall no pot ser sinó inspirat per la pròpia experiència íntima amb les subtils eines del distan- ciament, eludint qualsevol excés d'explicitud però sense renunciar tampoc al cromatisme de les emocions. Aquest distanciament irònic hi queda ben palès amb la tensió produïda entre un llenguatge d'arrel científica (sistema, estructura, síndrome, dèficit, determinisme, cartesià, variabilitat, problema de fronteres, espectre, llum del sodi...) i la construcció d'imatges verbals que ens remeten directament al país del coneixement més estrictament poètic. Així la metàfora del corb amb què s'identifica una de les veus poètiques del ventríloc ("Social sense renúncia, / intel·ligent sense misteris, / sols vent sota les ales."), l'analogia entre l'amor i el record d'una cabra que no sabia recular de la penya on s'havia enfilat o el prec pel "retorn fabulós dels andragons", l'irrenunciable dialectalisme amb què s'hi expressa potser el món perdut de la infància. I la llàstima? Tal vegada es tracta que el coneixement científic i filosòfic és incapaç, per ell sol, d'arribar a l'arrel del "desfici", de "la immensa basarda" o de la soledat que són part essencial de l'aventura humana, i que per tant la possibilitat d'expressar i comprendre el dolor i compartir-lo ("les milotxes cauen on volen") depén més aviat d'una maniobra d'ocultació o, si es vol, de la capacitat de subtil suggestió a què convida la paraula poètica: "No us confessaré el dring / ni la profunditat de les meues sentències". De la certesa i precisió que exigeix la ciència als principis d'indeterminació inherents a l'ofici de viure (i escriure). I al bell mig de tot això l'home, ventríloc o no, en la seua soledat, maldant per estendre ponts amb les paraules ("Mirant les penyes grises creuava el pont, / inventava mentides."), per fer més transitable el seu aïllament, per donar forma als seus arxipèlags, per obrir escletxes cap al món fabulós dels andragons, al capdavall i en molts sentits també compartible per molt que aquests animalons només semblen moure's en els replecs més íntims dels propis somnis. Gràcies de nou a les paraules. Val la pena de prendre's seriosament la veu d'aquest ventríloc.
[Publicat a Saó núm. 406, 2015.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada