diumenge, 16 de gener de 2022

La bomba Villarejo i el dret a la veritat

I la bomba Villarejo ha esclatat. La més grossa de moment, la que pot confirmar els indicis sobre la responsabilitat del CNI (Centro Nacional de Inteligencia, sic) en els atemptats de Barcelona i Cambrils aquell fatídic 17 d'agost de 2017 que van causar 16 morts i 150 ferits. Perquè des del principi n'hi hagué indicis o sospites més que fundades amb la publicació de les aventures de l'imam de Ripoll com a confident de la policia, traficant de drogues i cervell dels atemptats. O per la negativa dels partits espanyols a crear una comissió investigadora que aclarís els fets. L'ona expansiva de l'última bomba de l'excomissari ha durat tota la setmana i ha fet tremolar les hemeroteques. Així han tornat aquelles paraules que no es va emportar el vent, i que ara ja no semblen tan enigmàtiques, de l'exministre García-Margallo un mes abans dels atemptats: "A mediados de agosto [de 2017, a les portes del referèndum] pueden pasar cosas". I van passar. Segons Villarejo amb aquestes coses que van passar es pretenia donar un ensurt a la població. La ràpida i exitosa intervenció de la policia "nacional" provocaria llavors l'adhesió entusiasta dels catalans a les forces armades –i a l'Estat protector, a l'himne, a la bandera, al rei i fins al Reial Madrid i tot, devien pensar. Quan la criminalitat se suma a la incompetència i als deliris de grandesa el resultat pot ser pitjor que una bomba de napalm. "Se'ls en va anar la mà", rebla el sicari de les bombes, i l'ensurt es va convertir en una tragèdia tal volta evitable i un tret al peu per als instigadors i executors de la guerra bruta contra Catalunya. El Major Trapero i els Mossos d'Esquadra –des de llavors objectius preferents a abatre– van gestionar amb èxit policial i mediàtic l'operació, de manera que els altres es van quedar amb la pistola fumejant entre les mans, cara de pòquer i un nou descrèdit a la butxaca.

El bombarder Villarejo, només comparable a un Bárcenas que han sabut desactivar a temps, ja havia donat mostres de la seua perícia, entrenada en les casernes, calabossos i clavegueres de la lluita contra ETA. En el full de serveis del personatge, que ha recorregut –amb medalles incloses com la de la Cruz al Mérito Policial con Distintivo Blanco– els diversos estadis de la criminalitat legal, alegal i il·legal, hi figuren entre altres perles la implicació en l'apunyalament de la doctora Elisa Pinto o l'incendi de la madrilenya Torre Windsor. Les altres bombes, com la que desvelava detalls de l'Operación Cataluña (o guerra bruta de l'estat contra el procés independentista) descarregada en 2016 o la que en 2017 enviscava el rei (encara emèrit) espanyol i les seues escenes multimilionàries d'odi i amor contra Corinna Larsen (sufragades totes elles a escoti, no cal dir-ho, pels contribuents), va llançant-les a conveniència.

Però Villarejo, enmig de l'escandalós silenci mediàtic espanyol, està assenyalant la lluna i molts no volen veure més que el dit. Si sembla un espia eixit d'una novel·la negra és només perquè la realitat té una tendència malaltissa a imitar l'art. Tanmateix Villarejo, amb la boina, el pegat a l'ull, la cartera, les ulleres fosques i la mascareta identitària per proclamar ben alt que ell és fidel servidor de la pàtria, és com tants altres que l'han precedit en l'ofici i el negoci, capaços de fer el cim dels favors, el poder i els diners aprofitant els vents favorables, que es munten la paradeta o xiringuito, que són vassalls abnegats mentre tenen bons senyors i després cauen en desgràcia perquè l'avarícia trenca el sac, perquè estiren més el braç que la mànega, perquè acaben rebent la mateixa medecina que administraven, perquè són agents i víctimes alhora d'una claveguera de crim, vici i corrupció al servei del poder, perquè saben massa i assenyalen amb el dit quan els convé la lluna o la nafra. Potser les bombes de Villarejo s'esvairan en l'aire enrarit d'Espanya com simples, infantils, bombes fètides. L'Estat i els seus vassalls i pregoners faran mans i mànigues perquè així siga, seguint una pràctica ancestral que ha portat la ruïna de la democràcia que mai no va existir i tal volta el mateix col·lapse d'un règim que ja no s'aguanta. Encendran totes les pantalles perquè hi vegem només un dit acusador mentre fan per manera d'amputar-lo. Però els qui observem la lluna volem saber com és i què amaga la seua cara oculta perquè dels seus moviments en depenen les marees i els humors. Volem saber la veritat i que es depuren totes les responsabilitats. La veritat, massa temps amagada, és un dret irrenunciable, fonamental, la primera víctima d'aquesta guerra que cal recuperar perquè sense ella no hi ha manera de continuar avant.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2022.]

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada