Que la condemna a tres anys i mig de presó al raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc, pels delictes d'injúries a la Corona, enaltiment del terrorisme i amenaces era una barbaritat en tota regla ho sabíem des del primer dia. O més que una barbaritat, un xafó maldestre en l'ull de poll de la democràcia espanyola, la llibertat d'expressió, on més mal li fa, el punt més feble després de segles d'inculta intolerància, sagrada ortodòxia i incapacitat per reconèixer l'altre en tota la seua amplitud que quaranta anys de règim formalment democràtic no han aconseguit de superar. La interessada polèmica sobre criteris estètics aplicada al cas que ens ocupa sempre m'ha semblat una manera com una altra de pixar fora de test. Des de quan a un raper se li han de demanar segons quines subtileses i llenguatges correctes quan, com en altres expressions artístiques, el que pretèn és ser un revulsiu, un kalasknikov que apunta a la mala consciència i el conformisme? A la mínima que ni que siga llunyanament veuen tremolar o senten qüestionats els seus poders i privilegis, la maquinària de la justícia es posa a treballar a tot gas, amb conseqüències fatals per als nombrosos ulls de poll que trepitja sense pietat. El judici als líders independentistes ens ho va mostrar ben a les clares, i fins per retransmissió televisiva: això de la unitat d'Espanya (la coartada històrica i patriòtica amb què les elits de l'estat s'aferren al seu domini) no es tocava, ni es posava en dubte ni se'n feia cap broma. El teatret que van muntar llavors amb totes les fal·làcies, testimoniatges i testimonis alliçonats i fantasies de tota mena i amb l'exhibició desvergonyida del contorsionisme juridicoadministratiu més tronat (que criminalitzava, per exemple, les mirades dels apallissats per la policia o convertia la resistència pacífica de la gent en actes d'agressió brutal contra els pobres antidisturbis cuirassats fins a les dents) feia sentir vergonya aliena als no fanatitzats per l'allau de propaganda i manipulacions que sol acompanyar aquestes operacions d'estat i als no còmplices silenciosos (que n'hi va haver, i molts!). Es desmuntava així el mite d'una justícia imparcial, equànime i democràtica i entràvem de ple en els terrenys pantanosos d'un autoritarisme sense complexos assumit pels grans partits del règim a dreta i esquerreta. Perquè ni Valtònyc ni els líders catalans no eren casos aïllats fruit del rampell d'algun jutge o fiscal fatxa, sinó una resposta automatitzada i la conseqüència d'haver obert la caixa dels trons de la interpretació restrictiva de drets i llibertats feta sota el paraigua d'una constitució convertida en ariet contra tota mena de dissidents: titellaires i artistes, joves d'Altsasu (un cas com un cabàs de flagrant i venjativa injustícia que encara xafa molts ulls de poll), rapers com l'empresonat Pablo Hassél i els milers de casos oberts contra independentistes catalans, inclosos uns quants càrrecs electes. Paral·lelament, quanta indulgència amb els corruptes de guant blanc, quanta complicitat amb el feixisme rampant i les seues esbravades, quant de zel a impedir la investigació parlamentària pels delictes del rei fugat, quina rapidesa en l'execució de desnonaments, quina solvència a atendre les reclamacions contra el sistema educatiu i la immersió a Catalunya! Com en les recents victòries jurídiques de Valtònyc o Puigdemont i els altres exiliats catalans, la justícia europea va posant les coses al seu lloc i desmuntant l'estratègia repressiva de l'estat. Però això no sembla de moment desanimar el sector majoritari de l'ultranacionalisme judicial espanyol, que conviu en alegre repartiment de papers amb l'executiu i el legislatiu, el trípode que aguanta la Corona i el seu règim corrupte, sempre inasequible al desaliento i impasible el ademán. De moment almenys, mentre segueix en vigor la Llei Mordassa i els intocables i inviolables de sempre continuen enrocats i trepitjant els ulls de poll de les llibertats individuals i nacionals. Amb tota la que ens està caient amb les diverses pandèmies que ens fan viure amb l'ai al cor, però, la victòria de Valtònyc a Bèlgica, com en el seu moment les d'altres exiliats polítics, ens animen a brindar per la llibertat d'expressió, ull de poll d'una democràcia fallida, en l'últim dia de l'any i mentre obrim ja la porta d'un 2022 que esperem que ens regalarà no poques alegries més. Salut, doncs, i bon any nou!
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de desembre de 2021.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada