Com més sang fa la guerra d'Ucraïna més em revenen els ecos i les imatges dels Balcans de primeries dels noranta del passat segle. Tot i que Sèrbia, llavors la potència agressora, amb els seus Milosevic i Karadzic de torn, era més aviat poca cosa comparada amb la Rússia actual, l'escalada de bogeria i dolor que va provocar fou immensa, amb ferides que passats més de trenta anys encara no han cicatritzat, morts que encara es busquen, reparacions que potser no arribaran mai. Mentre Europa i la resta del món desfullava la margarida de la intervenció, sí, no, com i a quin costat posar-se, les persones queien com a mosques en la seua indefensió. Amb la memòria dels terribles setges de la II Guerra Mundial encara viva, assistíem, còmodament instal·lats al sofà de casa però amb l'ai al cor, al de Sarajevo. Les flames destruïen la gran biblioteca de la capital bosniana, els hospitals suportaven el pes de les bombes, els músics aprofitaven les curtes pauses de la metralla per omplir d'art la tristesa d'uns carrers en runes, les redaccions dels periòdics imprimien des de l'infern les paraules llibertat i dignitat. Teo Angelopoulos, que tantes tragèdies havia filmat, ens conduïa entre la boira, pel riu de l'horror on un vaixell transportava la ferralla del cap de Lenin d'un món ensorrat. Les primeres paraules de Tolstoi a Anna Karènina aplicades als casos d'Ucraïna i els Balcans, però, ens adverteixen de les dificultats d'establir-hi similituds. Transformem-les: "Totes les nacions felices s'assemblen, i les dissortades ho són cada una a la seua manera". Diguen el que diguen sobre la manca d'imparcialitat dels mitjans de comunicació occidentals, que això va segons països i segons mitjans i fins periodistes en la multifacètica imperfecció de les nostres democràcies, o sobre l'abassegadora presència de la guerra d'ara tot comparant-la amb l'escassa i esbiaixada informació que ens arriba d'altres conflictes, la tragèdia humana d'Ucraïna no ha fet més que començar i mereix, em sembla, tota la nostra atenció. ACNUR donava ahir la xifra dels més de dos milions d'ucraïnesos ja exiliats per la guerra. Òbviament sempre passa que l'ombra de les grans tragèdies, més com més properes, enfosqueix altres urgències. La informació, sí, ens és imprescindible per comprendre els fets i prendre partit, però el seu excés, convertit en soroll, anul·la la nostra capacitat d'atenció, ens immunitza i inclina a mirar cap a un altre costat, perquè ni que siga des del sofà de casa ningú no vol conviure amb tanta misèria. Cal, doncs, filtrar l'allau amb criteri selectiu, perquè no tota informació és verídica ni creïble, i no per establir esquemes simplistes de bons i dolents ni descarregar ningú de responsabilitats històriques. No s'hi val amb pel·liculeres divisions, doncs, però tampoc amb equidistàncies impossibles que puguen confondre agressors i agredits i per molt esbiaixades o simplistes que ens puguen resultar la majoria de les valoracions i anàlisis polítiques del cas. La Sèrbia de Milosevic i la Rússia de Putin tenen moltes coses en comú, en especial l'excitació d'un nacionalisme agressiu i amb vocació d'imperi. El poeta E. E. Cummings va deixar escrit en 1938 que "un polític és un cul en / el qual tothom s'ha assegut llevat d'un home") i Samuel Johnson (1709-1784) que "el patriotisme és l'últim refugi d'un canalla". Cap dels dos no va conèixer Putin, és clar, però la malvestat humana no coneix límits de temps ni d'espai i segur que no van faltar als dos escriptors molts models on inspirar-se. Què no haurien dit d'aquest sàtrapa que ara comanda la guerra contra Ucraïna, que és al capdavall, no ens enganyem, no una lluita contra el nazisme sinó precisament contra les llibertats. Qui va començar demanant l'entrada al club europeu i a l'OTAN i volent modernitzar les restes de l'imperi soviètic, ha trobat més rendible injectar l'adrenalina de l'orgull patriòtic i els deliris de l'agressió, combustibles infal·libles per al nacionalisme que els canalles fan servir en benefici propi. La guerra, com va demostrar a Txetxènia –una de les massacres més ben amagades de la història contemporània–, a Geòrgia i el Daguestan, és la seua manera bàrbara d'assentar el seu cul en la poltrona d'un poder immens. El que fa i continuarà fent no sabem fins quan, però, és més vell que pixar. Ara se n'ha eixit del Consell d'Europa, una excusa perfecta –si és que en necessitava cap– per continuar l'escalada del terror passant-se pel folre el dret internacional. Organismes no sospitosos de beneficiar l'OTAN com Amnistia Internacional o el mateix president ucraïnès l'han denunciat ja per crims de guerra. Les vies diplomàtiques, que haurien de ser respectades i impulsades sempre, i les sancions econòmiques, no semblen de moment doblegar el tirà ni obrir el camí de la pau. Una intervenció armada europea en suport d'Ucraïna podria, certament, provocar efectes molt negatius i fins i tot situar-nos a un pas de la guerra nuclear. Però mentrestant s'arrasa un país sencer, es massacra gent, venç la política bel·licista de terra cremada, es vulnera el dret d'autodeterminació i totes les llibertats democràtiques (en primer lloc les del poble rus). El temps passa i la tragèdia creix com una bola de neu. És urgent la pau, que segurament no aconseguirem si no trobem la clau que faça caure el tirà judoca d'esquena sobre el tatami.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de març de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada