Té mala fama aquest mes de trànsit entre l'hivern i la primavera. De ventós, d'inconstant, d'imprevisible, de traïdor portador de maltempsades. Una ullada al refranyer ens n'alliçona prou i massa, tot i que òbviament els canvis climàtics han anat més de pressa que la creació popular de dites, refranys o sentències, aquestes fórmules sintètiques de coneixement i dipositàries de cultura que ja gairebé ningú no tenim en compte. Matèria inerta de diccionaris i repertoris paremiològics, aquests enginys verbals ja semblen condemnats definitivament a l'arqueologia. I tanmateix enguany març marceja més que mai. Sol passar també que el febrer febreja, l'abril abrileja, el maig magenca i l'agost agosta o agosteja. Són els mesos que s'han guanyat l'honor de fornir la subtància per a uns verbs i poder així flexionar-se en temps, aspecte, mode, nombre i persona per designar accions, processos i estats. Març marceja. Sobre un fons gris clar de núvols espessos i fins a un centenar de metres de la vora cap a dins (o a la inversa), la mar s'agita enfurismada, tot un mantell blanc d'incansables onades que es trenquen, que rugeixen. El vent bat amb força les branques dels arbres i de l'alta palmera de Carri, fa més grossa la pluja fina i escampa la salabror i les olors marines que alça el bull escumós. El d'avui és un mar bellament tenebrós, diríem. Sembla mentida a més que tanta aigua i tanta agitació no es desborden, que la fúria s'apaivague just a tocar de la platja. Els temporals sempre són portadors de temors i mals averanys. En forma de llevantada, el vent deixa la mar en el seu límit i continua tot sol el seu viatge terra endins. Només merles i gavines s'han deixat veure avui, les unes en el seu tràfec terrestre de salts i corredisses pel jardí, les altres extremant la perícia de la seua dansa aèria. Vents i ocells, quin diàleg ancestral. Massa vent en canvi per als pardalets, masssa moviment i estridència per a la seua alada delicadesa, i prou deuen tenir a protegir el niu, a esperar l'armistici per poder picossejar i nodrir la pollada. L'hivern es pren una pròrroga, qui sap si la darrera, per marcejar, vaja, perquè sentim una certa recança d'aquells dies lluminosos i encalmats del gener passat amb banyistes que bracejaven en l'aigua cristal·lina o perquè després d'uns mesos secs la terra faça la seua provisió d'aigua plujana i Persèfone, puntual, torne amb els seus narcisos a encendre de colors la terra.
Vist així el temporal és bonic i i és benvingut, però a València la gent deu estar maleint-lo. Si quan cauen quatre gotes els meus conciutadans ja es posen tan tristos, en les primeres falles després de la pandèmia, tan esperades, no vull ni pensar-ho. Tot i que les omnipresents xurreries deuen haver fet ja l'agost –tanta és la seua passió bunyolera, que fa un parell de setmanes que n'hi ha quasi a cada cantonada–, el vent ha tombat algunes falles i han hagut de suspendre alguna mascletada. Ves a saber com acabarà tot plegat. Em pose també en la pell dels encarregats de mantenir una mica la decència –vull dir especialment la gent de la neteja–, els bombers i els qui que mal que bé, tot i l'ocupació dels carrers pel monopoli faller, han de continuar fent marxa i treballant. I me'n faig creus, jo que no soc creient. Si en els primers compassos de la festa l'escenari perifèric del barri on visc ja semblava un camp després de la batalla, afegim-hi l'algaravia que encara queda per davant, les aglomeracions, la tirada a la barbàrie de cert personal dissortadament nombrós, l'ànsia acumulada per les restriccions pandèmiques, més aquest temps enfurismat, aquest març decidit a reivindicar el seu nom de déu guerrer, i el merder congregat pot ser històric. Res, al capdavall, malgrat els molts emprenyats, en comparació a la guerra miserable que arrasa Ucraïna, a les mil malvestats que persisteixen com un hivern tossut allà on mires i a les quals, per sort i per desgràcia, tant de soroll posarà per uns dies sordina. I sense l'escapatòria de cap tenebrosa bellesa. De manera que esperarem pacientment que torne la calma del bon temps, que la fúria desbocada trobe el seu fre en la voluntat ferma de la gent, que la mar que bull entre escuma blanca no es desborde. Que la maltempsada passe i siguem a temps per a la visita anunciada de Persèfone.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de març de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada