En l'arena del temps

Vicent Alonso, Han fugit les merles de març. Cafè Central/Llibres del Segle, Balbec núm. 17. Sant Andreu de la Barca, agost de 2021.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Alonso (Godella, 1948) s'obri amb una cita de John Cheever de The Journals en què després de collir unes pomes i deixar-les damunt la neu l'autor nord-americà observa per damunt d'un turó un cel que li sembla un paradís: "el cel safir, un espectacle de núvols, el sentit del món en els seus dies més curts, com arraconats" (the sky sapphire, a show of clouds, the sense of the world in these, its shortest days, as cornered). La cita és més que admiració i gratitud i ens porta directament al cor d'aquest bellíssim poemari, el vuitè en la trajectòria poètica de Vicent Alonso: un cel límpid de tardor o hivern, una mirada reflexiva, la paraula com a revelació del sentit (quan aconsegueix connectar concret i abstracte, particular i general, l'immediat amb l'infinit). Les 66 composicions del llibre s'organitzen en tres parts, Com més vell és el riu més se m'assembla (23 poemes), l'interludi Àlbum (Dotze instants i una coda), 12 poemes de dues estrofes amb 3 versos de 4-6-4 síl·labes cada una i uu poema final d'on hem pouat el títol per a aquesta ressenya, i És cert que l'excés de realitat ens afebleix? (30 poemes). El primer que caldria destacar del llibre és el rigor en la combinació del material, imprescindible perquè els passos del lector permeten sentir bé la textura de l'arena del temps sota els peus i els ulls es recreen en els matisos del paisatge a què ens convida el poeta. O perquè les indicacions siguen tan precises com perquè no ens hi perdem si no ho volem. Així les cites, les de George Trakl, per exemple, que visqué un hivern en plena primavera i en els poemes al·lucinats del qual també sovintegen, entremaliades i esquives, les merles, metonímia del temps fugit en Alonso, de la primavera de la vida. I els títols, versos que són com l'eco amb què revé la música del conjunt: el del llibre en el poema "Paral·lelisme", el de la primera part en "Addio del passato", que remet al seu torn a l'ària de La traviata, el de la tercera en "Llamborda (Pflasterstein)". Aquest mecanisme es repeteix a la inversa en motius de les cites que es reinterpreten en algun poema, com la neu inicial de Cheever o "les fulles que cauen i no et menteixen" del poema "Clarianes" inspirat en un vers de Charles Simic. Amb tots els instruments ben temprats i l'orquestra perfectament sincronitzada, la música que el poemari executa és una delícia.

Pronunciats pel jo líric sense receptor marcat ("vull posseir la veu més íntima") o sota la forma d'un monòleg entre el jo locutor i el jo receptor ("Aprèn / del cormorà, atent al moment precís: / de sota l'aigua n'obtindrà la presa") i també adreçant-se a un tu extern ("Veig el teu cos nu dalt de la morera / i abraçat a la soca el meu tremola"), els poemes del llibre es mouen amb la dansa del decasíl·lab (excepte en l'interludi, com hem vist) per les tres coordenades del temps en la contemplació reflexiva del passat, les circumstàncies presents i les certeses de futur. Si en anteriors treballs d'Alonso ja s'hi desplegaven evocacions del passat –pense sobretot en En l'aspre vent del món (2012) i en Vinces (2017)–, és en el present llibre on aquesta evocació és més vívida i es multiplica i concreta en els detalls més precisos. Per al seu propòssit de "posseir la veu més íntima" el poeta necessita viatjar al fons de la memòria, no per emmirallar-se en la malenconia de "l'or [perdut] dels dies", sinó per, seguint Wordsworth a través del film Splendour in the grass d'Elia Kazan, enfortir-se amb allò que ha quedat arrere. I, és clar, passar-hi comptes en un balanç des de la consciència que la vellesa és el lloc ("les hores són els llocs viscuts") on la mirada pot reconciliar-se amb els seus cercles, on la saviesa d'una vida intensament viscuda i l'aventura de la paraula han de fer brillar l'or del temps perdut i traure espurnes d'un present sostingut en una fugacitat de plenitud i dolor acceptats. La saviesa consisteix a viure, "Aleshores i ara", sense artificis, sempre esperant "la festa imprevista d'albes fèrtils". La travessia pel vell riu que va al passat és també un homenatge a amics d'infantesa, al germà i els pares i veïns de Godella i s'estén per tota la primera part i l'interludi, per bé que el poeta serà sempre un estrany dins la pròpia memòria. La tercera i més extensa manté el to reflexiu per evocar episodis i viatges més recents i meditar més intensament sobre la poesia. En el poema "JP" (Josep Palàcios?), per exemple, afirma: "Sembrem el temps per impedir la fi / però la poesia no és mai per als altres / soc jo o tu qui n'ha de traure profit, i podrem / morir sense recances". Però també el lector amatent, no cal dir-ho, que n'obté el guany immarcescible d'uns poemes destinats a perdurar en les platges de la memòria: "Ni oblit ni tornar enlloc, només / paga la pena el trajecte obstinat / sense inici ni arribada, preludi / del naufragi permanent del passat / en l'arena del temps".

[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 26 de febrer de 2022.]