dimarts, 8 de març de 2022

Lux aeterna

 

Antoni Ferrer, Poesia completa 1979-2021. Institut Alfons el Magnànim Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació. Pròleg de D. Sam Abrams. València, 2021.

· · ·

Per fi podem gaudir, en la completa i ordenada extensió de la present edició, de tota la poesia escrita fins ara per Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943). La meritòria col·lecció d'obres completes que comanda Vicent Berenguer des de l'Institut Alfons el Magnànim ja ha donat a la premsa per a alegria del públic lector l'obra d'alguns dels sèniors de la rica, variada i abundant panoràmica de la poesia valenciana actual. Així, ja han organitzat el seu corpus poètic, el que es mesura de cap a peus, i per aquest ordre, Marc Granell (1953), Josep Piera (1947), Jaume Pérez Montaner (1938) i Teresa Pascual (1952). Debades hi buscaríem un criteri selectiu que no fos el més o menys sostingut consens sobre la importància, transcendència, pervivència o incidència dels autors publicats. O l'acceptació d'un cert cànon establert des dels anys setanta ençà, o el gust lector o la valoració històrica del mateix director de l'orquestra. O segons quines urgències, ves a saber, que de tot n'hi deu haver en les preferències electives del personal. Al capdavall deu ser qüestió de temps, perquè si de pes poètic, físic i espiritual, es tractava, sempre hi trobaríem a faltar, entre els primers volums de l'aclamada col·lecció, Joan Navarro i Salvador Jàfer. En qualsevol cas, l'edició d'obres completes, ací com arreu, no solament serveix per ordenar i rematar (no voldria semblar escatològic), i per tant rellegir en i amb un sentit nou l'obra de cada poeta, sinó també per establir-hi connexions i dissemblances, i fins per contribuir políticament i institucionalment (ja que l'empresa editora és en aquest cas una institució pública) a la construcció del cànon poètic de l'últim terç del segle XX i del que portem del XXI. I ací és on, vist i llegit amb la mirada del lector, salten més dubtes. Començant per la consistència de les definicions generacionals que encara s'estilen tant. La dels 70, posem per cas, en haver-hi entrat de trascantó un poeta com Granell, que hi pertany per edat però escassament per opcions estètiques, o Pérez Montaner, més tardà en la publicació de llibres i en certa manera immune a algunes de les palloles del grup, no diguem Teresa Pascual, que si hi pertany per naixença i experiència i tot el que això implica, hi és aliena perquè començà a publicar a finals de la dècada següent. Aquestes primeres seleccions d'obres poètiques, al capdavall, no fan sinó palesar que el panorama poètic valencià sempre fou divers i que la denominada generació dels 70 no hi va tenir l'abassegador predomini que alguns pretenen. No té més importància. Però ara sortosament li ha tocat el torn a l'Antoni Ferrer, un dels cims de la poesia catalana de tots els temps per als happy few, per fortuna cada vegada més nombrosos, entre els quals em compte. Perquè a més, el nostre poeta és una rara avis, com es diu en la llengua sagrada que ell tant s'estima, o un outsider, un original remenador de tradicions artístiques que no ha volgut ser mai ni rara avis, ni outsider ni original. Sol ser aquesta l'actitud dels esperits genials: fan les coses que els ixen de més fondo de la manera més natural possible.

Doncs ací el tenim, ben ordenat i amb un concís i clarivident pròleg de D. Sam Abrams, el volum que reuneix tota la poesia d'Antoni Ferrer, inclosa la poesia castellana del seu primer llibre, citat més amunt, i amb una llum esplendorosa (eterna en diu l'autor) emergint d'aquesta magnífica nebulosa de poesia: la del llibre fins ara inèdit titulat precisament Lux aeterna. Més els altres nou llibres publicats, de Partitura Laberint a Variacions Goldberg (2015), incloent-hi les Sis bachianes de 2015 que les precedien i que ara apareixen com una peça independent, les Tres peces corals (Quasi oliva speciosa, Charitas i L'Eliana), un conjunt de trenta-dos Poemes dispersos, alguns d'ells formant sèries, i dos aplecs de Poemes inèdits, Quatre cançons primeres i Aproximacions al "límit de Calcedònia". I un apèndix memorable, Poètica – Les formes inconsútils, que l'autor va escriure en 2001. Una obra monumental molt ben pensada. Com a obra artística d'un poeta excepcional alçada al llarg de 42 anys i també com a peça bibliogràfica d'alta filologia.

Però parlem una mica ara d'algunes impressions que aquesta Lux aeterna ens ha produït. Per començar o per acabar (o en l'univers metafísic de l'autor: per acabar començant de nou per sempre), el títol ja el deuen reconèixer les persones més instruïdes en la litúrgia cristiana. Es tracta, com sabem, de les dues primeres paraules de la part final de la missa de rèquiem o de difunts, la corresponent a la Communio: "Lux aeterna luceat eis, Domine, cum sanctis tuis in aeternum, quia pius es. Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis" ("Que la llum eterna els il·lumine, Senyor, perquè ets misericordiós, amb els teus sants en l'eternitat. Dona'ls el repòs etern, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumine").

Deia Joan Fuster, en les paraules introductòries al seu Sagitari (1985), que com els poetes lírics ja saben, "escriure un vers és una manera de fer testament". Si tota l'obra d'Antoni Ferrer s'inspira en la idea i l'esperança de la vida eterna, que no poden desorientar mai les passes per aquest món ni les passions més profundament humanes, Lux aterna és el testament lluminós que tanca i obri el cercle. Hi batega, condensat, tot el sentit de la poesia de Ferrer i tots els mecanismes amb què el poeta ha sabut recrear la música del món amb nova lletra, pouada d'una llum que "ens dona blaus turqueses que il·luminen / el combat dels vivents contra el no-res / i el nostre pas pel món i els seus afanys". Qui, podent, es privarà de compartir tanta saviesa: "Que en el desig de ser com l'estimat / està la prova de l'amor de qui estima"? De Llull a Mozart, d'Ausiàs a Bach, del pintor anònim de Lascaux a Vermeer o Turner. Tots aquells que, com l'Antoni Ferrer, han sabut captar aquesta estranya llum en fuga que naix des del més profund de l'ésser, que ens configura el dir i es compleix en el fer, perquè "Està en defalt el dir, si l'home no s'arrisca / a fer el món que diu".

[Publicat a Saó núm. 477 de febrer de 2022.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada