Després d'un bac com el que el País Valencià va patir diumenge passat, amb la majoria absoluta de PP-Vox que controlarà la Generalitat i els principals ajuntament del país, no tenim més remei que espolsar-nos la roba bruta, parar l'hemorràgia, desinfectar les ferides, prendre algun analgèsic per calmar el dolor, recompondre'ns mentalment del xoc i posar-nos a pensar com ho farem per no tornar a caure i si pot ser continuar avançant. A fi de comptes el que ens ve al damunt no és nou, gens nou. Torna un vell conegut i xacrós que coneixem molt bé, per molt que se'ns presentarà amb desimboltura juvenil i alegria torera i molts quilos de maquillatge. La dreta continguda en l'espectre que dibuixen PP i VOX torna a governar institucionalment el País Valencià, que altres àmbits menys visibles del poder sempre els té sota control. Torna un president de la Generalitat que no sap fer la o del valencià ni amb un canut i una batllessa que, malgrat els seus somnis més humits, té el defecte [sic] que parla l'idioma del país i, per tant, farà mans i mànigues per desempallegar-se'n i confinar-lo davall les catifes de l'Ajuntament, al costat del Penó de la Conquesta o en la vitrina on es conserva el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Mazón i Català, els nous titelles d'aquest espectacle lligat i ben lligat per anys i panys de franquisme, una democràcia plena de forats i l'hegemonia ideològica d'una dreta que sempre funciona sense complexos, són la versió actualitzada de dos models periclitats, Zaplana i Barberà. Nihil novum sub sole, deien els clàssics. No pretenc llevar ferro a la situació que es dibuixa després de la batalla electoral, fidel reflex d'altres batalles perdudes sovint perquè no hem sabut o volgut lliurar-les. Que cada família dels qui encara aposten pel País Valencià, la seua llengua i cultura, per la defensa mediambiental i els drets socials, cada partit o partidet d'allò que anomenem les esquerres recompte i analitze els vots i les causes i efectes de la desfeta. La burrera més descordada torna a ocupar la poltrona del poder, poca broma. Alerta màxima per vents de ponent que amenacen un estiu tòrrid de temperatures extremes, posem-nos a cobert.
Al nostre favor, malgrat tot, tindrem el fet que el vell poder restablert ja no necessitarà posar-se la mascareta ni anar amb mitjanies ni titubejos: arrasaran amb tot el que va significar un avanç, per modest que fos, en la gestió dels recursos i la neteja dels racons més foscos de l'administració. I es dedicaran al que saben fer i tenen per objectiu principal, blindar els privilegis de classe i incrementar els beneficis privats a costa de l'esforç i els drets de la majoria social. Segurament de la lliçó apresa amb els Rato, Camps, Zaplana, Rus, Bárcenas, Cotino i tota la plèiade de furtapatos, durant un temps dissimularan el lladronici. És possible que fins i tot, obligats a donar la cara (ni que només siga per llançar balons fora en rodes de premsa perfectament controlades), el tàndem PP-VOX abandone per una temporada el llenguatge casernari de croada i modere una miqueta les maneres, encara que jo no posaria la mà en el foc: l'agitació constant a què la dreta sotmet el cos electoral li ha donat bons rèdits. El cartutx de la catalanofòbia el tindrà sempre a punt per quan calga carregar les escopetes, que serà més prompte que tard. Mala cosa, en especial, per a l'ensenyament, la llengua i la cultura, per bé que la tebiesa del Botànic va desaprofitar avançar decididament en el camí de la dignificació i normalització del valencià i els ha deixats el camp de la deserció ben adobat. Oblidem-nos de la reciprocitat entre els mitjans de comunicació en català i de qualsevol tímida reforma del sistema de finançament per al País Valencià. Se'n ressentiran també l'ordenació del territori i les polítiques mediambientals i es donarà carta blanca a l'ampliació del port i a totes les trapelleries que subjauen a la voluntat de construir (destruir) fins dins la mar, si cal, com va arribar a afirmar un dels seus sequaços. Potser mantindran durant un temps, degudament emmordassades, la televisió i la ràdio valenciana. Els mitjans propis de comunicació els continuarem creant i mantenint a escoti, però ara amb més solvència i voluntat, perquè ells no donaran ni una gota d'aigua a l'enemic. Com vam aprendre en aquella primavera, el poble és sempre el seu enemic, i en això cal donar-los la raó.
Mala peça tenim al teler, certament, tan mala que ara ja no valen excuses si no volem rebre per totes bandes. O la tenacitat, la generositat i la voluntat de resistir i plantar cara per construir les bases del País Valencià futur, que passa per l'organització efectiva de la nostra gent, o la consumació de la pitjor de les derrotes, la del lament estèril, la del qui renuncia a presentar batalla amb totes les armes, que en el nostre cas, ben mirat, no són poques. No són temps per amagar el cap sota l'ala ni esperar prebendes, càrrecs, canongies ni premis, sinó de comptar amb les pròpies forces i empoderar-nos des de la base. Ni que només siga perquè com és sabut és dels fracassos que de veritat se n'aprèn, anem posant el fil a l'agulla, amb cor, amb trellat, com sempre sap fer el poble.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de juny de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada