Havia pensat deixar estar el tema dels resultats electorals i la marea negra (molt negra) que ja ens arriba a l'alçada del coll i retirar-me als meus quarters estivals. D'una banda per la sensació d'estar repetint-me i per no cansar els lectors, de l'altra amb la idea de sumar forces reflexives per aportar al debat que les circumstàncies actuals fan més peremptori i necessari que mai. Un canvi de terç, ara que l'argot de la tauromàquia ens empudegarà l'aire fins a la nàusea, em deia, em vindrà bé, després de quatre o cinc articles que giren sobre la mateixa qüestió, des del fàstic, la perplexitat o la bel·ligerància. Quan heus ací que la columna de l'amic Joan Garí del passat dimecres, titulada Perspectiva trinxera i publicada en aquest espai compartit del nostre periòdic, m'impulsa a tornar-hi, no tant amb ànim de polemitzar amb un autor que per altra banda fa molt temps que aprecie i seguesc com per introduir-hi matisos i consideracions que puguen animar el necessari debat entre nosaltres (i supose que ja ens entenem amb un pronom tan esvarós com tots els altres). La pluralitat de veus no solament no malmet l'harmonia coral sinó que és condició indispensable de tota polifonia.
Vaja per endavant que compartesc amb l'escriptor de Borriana moltes de les idees que planteja en els seus articles, inclòs aquest a què ens referim avui, i que vaig votar en les passades eleccions com he votat en totes les altres, amb la preceptiva pinceta en el nas, perquè com és sabut no sol ploure a gust de tothom i menys per terres valencianes. En un punt, però, no hi puc estar més en desacord, en la manera entre frívola, descordada i insultant com pretén liquidar l'abstencionisme. Entenem i compartim el cabreig que produeix la perspectiva sinistra que els vots (i no vots) han obert, però no és aconsellable deixar-se portar pel rampell per buscar en l'abstenció la causa final del fracàs de les esquerres (o si voleu, de la democràcia) i menys insultar els abstencionistes. Si el que vols és guanyar-te'ls, no pots convèncer-los dient-los fills de putes. L'insult, de vegades tan higiènic, és millor reservar-lo per als qui han votat dretes o directament per als electes de tants insultants opcions. Crec que Garí en aquesta ocasió mira el dit i ignora la lluna: l'abstencionisme com a causa i no efecte de la desfeta democràtica (ai, democràtica!). L'abstenció, com el vot en blanc o el vot nul són tan legítims com els vots. Si no és que un pica l'esquer i fa bona la proclama que les eleccions són la festa de la democràcia. Perquè la festa de la democàcia hauria de ser –i de fet ho és en altres latituds– cada dia, amb la possibilitat de control periòdic dels electes o per decidir segons quines qüestions d'interès comú, per exemple. La construcció i blindatge de la democràcia delegativa en processos electorals previsibles i perfectament controlats fa més de quaranta anys que ha convertit aquesta democràcia a l'espanyola en un enorme i desesperant cercle viciós. Una de les maneres que la gent té –i esperem que alguna mena d'intel·ligència col·lectiva s'articula en determinats contextos– d'aplicar correctius al cercle viciós de la política, de manifestar el descontent, de subvertir la norma de la submissió és, precisament, l'abstenció, un sac que escapa per naturalesa al control estadístic. Perquè hi cap el miserable que viu al marge de la llei com bonament pot, el benestant que passa de la música i del tocador i que, mane qui mane, sempre té les de guanyar, però també el militant abnegat que es multiplica en les seues tasques a favor de les causes més nobles, l'abstencionista polític, conscient, radical. Sospite que com més va aquest model democràtic que ens han encolomat i que hem ratificat elecció rere elecció més creixerà la síndrome Bartleby, una posició digna i indomable, última alternativa per als qui no tenen una altra alternativa., una negació en tota regla. No cal que ens remetem a plomes tan lúcides com la de Julià de Jòdar o Vicent Partal per defensar la dignitat de l'abstenció i la complexitat d'un fenomen que està posant el dit en la nafra de la manca de projectes i esperances que ha fet de les esquerres permanent candidat a l'uvi. L'amic Garí segurament recorda aquell brillant Assaig sobre la lucidesa, la magnífica novel·la de Saramago que planteja un vot massiu en blanc com una revolució silenciosa. Si ens conformem amb el mal menor i acceptem totes les regles del joc (inclòs aquest injust 5% que els partits del Botànic es van comprometre a rebaixar a la mitjana autonòmica i que va influir tant en la derrota electoral, si no més, que l'abstenció), votem amb pinça o sense, en blanc o nul o no votem, continuarem escaldant-nos en cada elecció. Potser seria aquest un bon moment, per exemple, per revisar el comportament social dels nostres artistes, intel·lectuals, escriptors i professionals diversos, votants o abstencionistes, dels últims anys i el seu acomodatici anar fent la viu-viu enmig d'episodis tan sinistres com la repressió desfermada contra el poble de Catalunya a compte de la sagrada unitat d'Espanya. Hi ha silencis més clamorosos que totes les abstencions del món i que poden explicar molt bé que gran part dels hipotètics votants progressistes hagen optat, legítimament, per no participar en el que potser consideren una farsa. Qui els ho retraurà? Els qui van decidir mirar cap a un altre costat quan es vulneraven totes les regles del joc democràtic? Ara toca que ens llepem les ferides però sobretot que persistim, sí, en la trinxera, i que tornem a guanyar el carrer, a combatre amb les armes de les idees i de l'exemple, a llaurar-nos un futur més digne. Perquè les paneroles de la faula de Ian McEwan han tornat, sota l'aparença d'homes i dones normals, per la porta gran, ja es fan la manicura i trepitgen la moqueta dels despatxos del poder. I ens han declarat la guerra.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de juny de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada