Si mai se n'havia anat del tot, ara torna el discurs més pur de la inanitat a les Corts. Amb motiu de la investidura del flamant (Flamege en l'aire la nostra senyera! Visca València, visca!) nou Molt Honorable President, Carlos Mazón, que ha tingut lloc aquest 13 de juliol de 2023 amb tota pompa i circumstància, com és habitual. Els tractaments protocol·laris adscrits als càrrecs tenen això, que sempre s'apliquen al càrrec i només a voltes són aplicables a la persona. En fi, honorable, i molt, mentre no es demostrarà –si no ha quedat demostrat ja– el contrari, que de precedents, n'hi ha un fum, començant pel seu mestre i mentor Eduardo Zaplana, de qui avui ningú sembla recordar-se'n. Sí, la inanitat torna a ensenyorir-se amb majoria absoluta PP-Vox a les principals institucions valencianes a través de la boca de Mazón. Mai com en aquestes cerimònies no és tan evident la naturalesa estrictament falsària de la política, com una mala peça de teatre on res en realitat no és el que sembla i es diu. Però una cosa tan senzilla de comprendre com aquesta, que l'espectacle visible i previsible del poder (institucional), és fum de canyot, una pantalla on apareixen els ninots de certs ventrílocs per a no dir res de nou o substancial o merament interessant o simplement ben dit. No seuria a taula, ni per tots els diners del món, amb individus (i indivídues) d'aquesta espècie. La inanitat, doncs, com la manera més banal d'amagar el veritable fi de tanta parafernàlia: ofrenar noves glòries a Espanya per la via d'omplir-se bé les butxaques amb l'espoli dels recursos públics. Per això el discurs d'investidura, de cinquanta-cinc minuts eterns que justifiquen una miqueta els substanciosos honoraris del Molt Honorable i els seus companyons, protectors i protegits. Però alerta amb la inanitat, que és la manera com els populars i adlàters feixistes tenen de marejar la perdiu. I que compta, no cal dir-ho, amb il·lustres precedents. Vencedors a les urnes, ara han d'insistir en la tàctica productiva d'avorrir fins a les pedres amb les seues inanitats perquè tothom deserte de la política, que és el somni humit d'una dreta com déu mana: deixa-ho tot en les nostres mans, fill meu, no et preocupeu de res, etcètera. Però l'articulació de la inanitat no adorm només la pròpia tribu fidel de votants i beneficiats, sinó també l'esquerra, certa esquerra, incapaç d'eixir de l'escàndol i de l'expressió d'aparent sorpresa (perquè no devien creure que el franquisme era mort i enterrat, no?), de la indignació pel que es diu i no es diu, però que en canvi ha decidit continuar com a espectador de la farsa, sense moure's de la platea, la llotja o el galliner sense parpellejar, amb l'ai al cor, fins que hi morirà fins l'apuntador.
Per això no ens ha d'escandalitzar, sorprendre ni indignar que Carlos Mazón comencés el seu discurs d'investidura amb la cançó dels terroristes i de les seues víctimes, que és el que el PP fa sempre perquè mirem el dit per comptes de mirar la lluna. PP-Vox necessiten ETA tant com l'aire que respiren, després de més de tretze anys sense atemptats i cinc d'ençà que es va dissoldre definitivament, perquè l'estat permanent de tensió i alarma (inexistent) redueix la realitat als termes maniqueus que més els convenen de bons i dolents, de patriotes i separatistes, una coartada molt útil per als seus ímpetus autoritaris que buscaria justificar iniciatives democràticament poc decoroses. És la mateixa estratègia que alimenta sense descans l'anticatalanisme. Entre l'exaltació de les víctimes d'ETA i la solidaritat amb les seues victimes, obligat episodi de l'espectacle que a més no costa un duro, i la cita final d'Antonio Machado, cinquanta-cinc minuts de letal inanitat. El poeta sevillà, mort a l'exili i símbol republicà molt estimat, no és només una apropiació injusta ni li serví només per donar-se una mica del llustre cultural que no té, sinó que l'ha agafat pels pèls per als interessos espuris que representa i santificar el seu monolingüisme castellà i el projecte antivalencià que ja s'ha posat en marxa amb casos com el de Borriana. "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar". Més enllà de metàfores que ara com ara l'alacantí no està en disposició d'entendre, és evident que ignora per complet el camí per on portarà aquest país que li han donat les urnes. No és estrany: el seu objectiu és anar passant, fer la viu-viu, acumular triennis, abrigat per la perfecta inanitat de la farsa. Ha caigut en la casella de l'oca i ara tira perquè li toca. Però li espera més pena que glòria, que la partida serà llarga.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juliol de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada