Aquest d'avui és un article que ja he escrit altres vegades. Bé, no en els termes exactes en què finalment t'arribarà als ulls (de la lectura, de l'enteniment, del cor…), amic lector, però sí pel que fa als motius i reflexions que hi aniré desgranant una mica a la impensada, mentre sospesem en cada revolt si val la pena endinsar-se per aquest camí o per aquell altre, o canviar el ritme de les passes, o detenir-nos un moment en la contemplació del paisatge i alenar a ple pulmó i pausadament, com si no hi hagués res més a fer en aquest món. Aquest és més o menys, doncs, l'article que solc escriure quan s'acaba la temporada, com en el cas del d'enguany, o quan recomence la meua cita setmanal amb tu pel setembre. I doncs, com que l'article i jo som dos vells coneguts, em permet aquest to confidencial i gratuït que anem agafant (l'article i jo) com qui no vol la cosa. I em permet tutejar-te per una vegada, lectora o lector (ara sí, diferenciats en gènere, lluny del tic tan capriciós i arbitrari dels doblets, tan fill del llenguatge pretesament correcte, falsament inclusiu, que ja he denunciat altres vegades), perquè he decidit sostraure't de la massa innominada i incorporar-te en el decurs d'aquest article, que és un eco entre els infinits ecos possibles. De fet, abans de triar el títol que deus haver llegit abans d'animar-te a arribar fins ací, he fet una ràpida cerca a l'ordinador per assegurar-me que efectivament ja havia escrit tot el que ara apareix ací organitzat d'una altra manera, variacions d'una música que en el passat ha sonat d'altres maneres. I només d'articles on apareix justament la paraula parèntesi n'hi he trobat El parèntesi, de 2012, un altre El parèntesi, de 2020, i Comentari de text amb parèntesis, de 2016. De manera que una mica per pruïja professional o per dissimular una mica i que no em digues que em repetesc en excés (que sí, que ens repetim, qui no es repeteix quan està condemnat a viure entre parèntesis?), he introduït un parell de matisos: la preposició entre, que m'agrada tant, i el plural de la paraula clau (temàtica, en dèiem en els comentaris escolars).
Els cicles, les estacions, l'etern (mentre durarà) vaivé. Aquesta música de les onades que és l'únic so que entra per la finestra oberta –i ara els lladrucs de Thor i el parrup d'una tórtora. Vivim dins un parèntesi que vam obrir quan vam nàixer i que es tancarà quan morirem. És això, al cap i a la fi, el que vols dir (atenció: ací el tu s'ha trasformat en una altra cosa)? (Tot al capdavall és una qüestió de pronoms personals.) No, jo vull parlar del mentrestant, del que hi ha a dins del parèntesi, de tot allò que anirem omplint amb paraules (sobretot amb paraules). Però també dels parèntesis metafòrics, d'aquells espais que queden com detinguts en el temps esperant que algú hi repare, que algú els allibere del cercle viciós, que els done la possibilitat de transformar-se en discurs, en decurs, en moviment. Parèntesis personals i col·lectius, espais en blanc que s'omplin de silenci, temps d'espera i temps d'esperança, parèntesis oberts que aspiren a la completesa, infinits que malden per concretar-se, allunyament dels sorolls que envisquen la realitat amb la seua substància apegalosa i fètida. Però tot el que és personal és alhora i en el fons col·lectiu, polític. I ja ve el tema dels parèntesis a concretar-se en la seua dimensió política sense haver de demanar permisos (com diria el Miquel Martí i Pol de Vint-i-set poemes en tres temps). L'incís, la puntualització, el detall, els matisos, els excursos, les paràfrasis, els comentaris marginals… són els habitants naturals dels parèntesis. Per això els trobe tan vitals i per això deu ser que els use (ja te n'has adonat?) amb tanta freqüència en aquestes proses. S'acaba la temporada de les columnes i entrem en el parèntesi d'una situació política, la referida al govern del Regne d'Espanya concretament, que està lluny de ser encara resolta. Les hipòtesis que obrin aquest parèntesi són ben interessants. Mentrestant, una de les claus de la governabilitat és guardada a Waterloo, a la butxaca perseguida i menystinguda del president Puigdemont. Un altre parèntesi dins el parèntesi agostenc obri noves expectatives per a satisfer reivindicacions històriques, essencials i mai no ateses, dels valencians a través de l'organització d'un nou espai sobiranista al País Valencià que s'ha fet públic amb el manifest Cal guanyar. Com que som a temps d'aportar-hi alguna idea, matís o especificació al projecte, que supose que és el que s'espera de nosaltres, cride l'atenció sobre la importància dels parèntesis, de la lletra menuda, de les anotacions al marge, perquè l'horitzó polític guanye la claredat de les paraules sense la qual està condemnat a redundar en les tenebres. Voluntat i rigor han d'anar sempre de la mà. D'altra banda, no creus que això de guanyar és una fórmula esgotada en altres projectes polítics? No sona una mica triomfalista, a concurs televisiu, esport o loteria? Guanyar? Perdre? Els bons parèntesis defugen els binomis fàcils. En fi, amic o amiga, que entrem de ple en un altre parèntesi. Que hi tingues una bona estada o una bona travessia. Al setembre veurem de completar aquest parèntesi amb els fils que ara busquen la seua trama i que llavors ja seran passat, dibuix perfecte. Hauran tancat un parèntesi per obrir-ne d'altres.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juliol de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada