Torrent

Quan habitem un paratge tan bell com el que aquests dies acull els viatgers, amb consciència de ser-hi de pas, pensem que el món podria reduir-se a unes coordenades com aquestes, a l'espai d'una cabana senzilla i confortable alçada entre la mar i la Serra d'Irta, per exemple. Que a poca distància de casa hi hagués el bosc i camins que porten a platges d'aigües transparents i arena gruixuda. Que per moments la realitat es concentrés en les braçades del nadador, en el silenci que busseja i observa el fons rocós de la platja, en l'ànsia de joc infatigable dels nets a què tothora cal donar resposta, a les paraules que van fecundant el seu coneixement, llentiscle, coscolla, garrofera, margalló, peix aranya, polp, esparralló. Coneixem i compartim el plany que el País Valencià, o si sembla massa, el moll del seu os, entona aquests dies atziacs en què el nacionalcatolicisme torna d'on no se n'ha anat mai per xuclar metòdicament les poques energies gràcies a les quals, mal que bé, encara mantenim dempeus una llengua, una cultura, una esperança per un futur més just i lliure. Que ho anunciassen els mals averanys amb insistència d'oracle, que en sabéssem les arrels històriques, que coneguéssem la força i estratègies d'un estat entossudit a assimilar-nos a la versió més crua de l'espanyolitat, no ens ha estalviat penes. Som on som, que diria el poeta, governats ja en tots els fronts per l'enemic que ha fet niu a casa i vol ensorrar-la ofrenant les glòries de la submissió a Espanya i acabar d'ofegar-nos-hi. Som on som, i després del lament, sovint estèril, hem de recuperar l'alè, veure la manera de resistir els embats presents i futurs, continuar sembrant les llavors de la cultura que un dia ens permetran pensar en aquest temps com un parèntesi amarg, una porga de realitat, una experiència que reclama de cada un de nosaltres la més ferma persistència, el més enraonat dels convenciments.

El canvi que arrancarà el nom de Vicent Torrent de l'auditori de la seua ciutat mostra bé quins objectius mouen la mà dels nous amos. Desertitzar el paisatge de la memòria perquè no hi puga brollar l'aigua de les cançons i l'exemple cívic de persones imprescindibles com Vicent és una declaració de guerra en tota regla que se suma a les iniciatives i anuncis que en a penes unes setmanes han sacsejat el país. De Borriana, passant per Torrent, fins a cada un dels 290 municipis on governarà la dreta nacionalcatòlica i des de les principals institucions, les accions furibundes contra la llengua, la cultura i els drets dels valencians seran el pa de cada dia. Això és el que fan i faran amb la mà esquerra, movent soroll i sense despentinar-se, mentre amb la dreta es dedicaran a l'important, a incrementar els seus negocis a costa dels recursos públics, contravenint el principi evangèlic que una mà no sàpia què fa l'altra. Però han convertit la seua religió en una croada i un vestit de camuflatge per a l'exercici del seu domini. Es repartiran els papers. Als uns els tocarà encendre la traca de la conversió del valencià en matèria optativa, del pin parental, de la catalanofòbia per terra, mar i aire, de la tauromàquia com a bé d'interès cultural, de la negació de l'evidència de la violència masclista, de la devastació turística que ningú no ha estat capaç d'aturar. Els altres signaran amb nocturnitat i traïdoria els contractes sense papers pel mig que els asseguraran l'increment dels beneficis amb privatitzacions, retallades salarials i tota la pesca.

Les mobilitzacions de resposta a les primeres escaramusses del PP-VOX ja han començat, a Borriana, a València i altres pobles i ciutats el dia de la investidura de Mazón i avui mateix. El que trobe més urgent, però, és cosir bé tot el front valencianista d'esquerres (diria que, excepcions puntuals a banda, de dretes no n'hi ha) i avançar en l'organització que assegure l'eficàcia de les tàctiques i la claredat dels horitzons. El cas de la Diputació de València és l'exemple del que no s'ha de fer tot i que entra dins la lògica del partidisme ulcerat que es practica habitualment. Ens toca defensar-nos amb les ungles de la voluntat i les dents de la raó, arrimar el muscle a la causa comuna, amb generositat i fermesa. Com ho han fet les cançons, la investigació musicològica i l'exemple cívic de Vicent Torrent i Al Tall. I si ells hi apliquen el menyspreu i l'ostracisme, enlairem nosaltres les senyeres al vent, entonem les melodies que ens fan ser arrel i llavor i mantenen endreçats els paratges que ens permeten ser enmig de la bellesa i l'harmonia, entre les muntanyes i la mar. La venjança i la injustícia contra Vicent Torrent ho són contra el conjunt del país. Convertim el lament i la força dispersa del valencianisme en un torrent imparable capaç de subvertir tanta ignomínia. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juliol de 2023.]