dimarts, 27 d’octubre del 2026

Pagar el beure

Encara no es compleixen dos anys de la dana del 2024 que un nou temporal ha assotat amb força Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Pobles valencians com Pego, Xàbia, Forna, Els Poblets (Setla, Mira-rosa i Miraflor), Miramar, Bellreguard o Oliva s'han sumat a la cartografia cada dia més vasta i sinistra de catàstrofes que encara ens entossudim a qualificar de naturals. I ho són, certament, perquè al capdavall tot va i ve de la natura, o de la «puta mare natura», com l'anomenà Joan Fuster en una ocasió amb eixa irreverència plena d'ironia que alguns avui s'apressarien a bandejar al racó d'allò políticament incorrecte. Cal, sí, molta incorrecció per dir les coses com són en els vertiginosos temps que corren. El de Sueca no era dels qui se'n van per les branques de l'idealisme o es mamen el dit. No debades la memòria de la Ribera i dels valencians i catalans en general baixa plena de riuades, d'aigua que se n'ix de mare i desborda torrents i barrancs, de marques ben fixades en murs i parets de cases que una prosperitat esforçada, desigual i molt tronada ha tractat d'esborrar. El que passa és que aquests fenòmens són cada vegada més usuals i sagnants i estan convertint-nos en zelosos observadors de les evolucions meteorològiques i seguidors sempre amb l'ai al cor de les notícies. Ves per on, hem reprès el costum ancestral d'escrutar el cel, de tornar a la natura, ni que siga amb la mediació del mòbil i buscant recer en els pronòstics i anàlisis de la ciència, que té més predicament que l'antiga saviesa dels nostres llauradors. És ella, la ciència, i un sentit comú que no necessitava seure en cap càtedra els que van avisar dels canvis climàtics provocats per la intervenció humana i els excessos derivats d'un sistema desbocat que no té més nord que el creixement compulsiu i la multiplicació dels dividends. A costa, no cal dir-ho, de la immensa majoria de la gent i dels més desprotegits, aquells que han anat a raure a zones inundables i a qualsevol dels paranys que la selva d'asfalt ha anat escampant sense miraments moguda per l'especulació i l'amuntegament més bèsties. Les dretes destrellatades que s'emmirallen en psicòpates de l'alçada de Musk o Trump, com ací PP i Vox, juguen al negacionisme per l'emergència climàtica en una actitud que no té res de llunàtica i molt de directament criminal. Que no pare de rajar l'or del cel capitalista per regar bé el benefici privat encara que als altres ens coste el futur i la vida! En aquesta batalla és quan més es troba a faltar l'existència d'una cada vegada més hipotètica dreta civilitzada, que ha desaparegut en la batussa pel control dels ja escassos recursos naturals i productius que la humanitat hauria de fer servir sense més tardança per assegurar la seua continuïtat en termes de dignitat ben repartida en comptes de dessagnar-se en guerres suïcides. Es veu que no: signar la pau amb la natura, que és signar-la amb nosaltres mateixos, és incompatible amb aquest sistema, que extrema els seus efectes perniciosos en l'actual fase agònica. L'arribada del Niño, que es produirà més prompte que tard, incrementarà exponencialment els riscos de temporals salvatges en el ponent mediterrani. El país que fan mans i mànigues per dividir en províncies i trossejar en comunitats que tenen constitucionalment prohibit federar-se (i per tant accedir a processos de col·laboració més efectius, per exemple) va i resulta que el reagrupa la meteorologia i la tossudesa geogràfica. En aquestes circumstàncies, no hi ha major urgència que reconsiderar la manera com hem muntat tot aquest sarau. Des de baix, com sempre, no falten propostes per capgirar una situació que fa permanent l'estat d'alarma climàtica, com la del grup de científics que han adreçat una carta oberta a diverses institucions i que podeu llegir ací. També la Unió Ramadera, representant d'un sector especialment maltractat per la bogeria del fals progrés, l'agrícola, hi té molt a dir, com ens informava aquest mateix diari. Adam ha passat amb el seu rastre de fang i morts i els seus colps cruels sobre la població més vulnerable. Un altre nom de temporal personificat ja es prepara per a prendre'n el relleu. Les alarmes insistents i puntuals que ens van arribar als mòbils, per primera vegada escrites en la llengua del país (moltes gràcies i què mana!), i el seguiment a peu d'obra del desastre per part dels màxims responsables polítics, posen en evidència i de retruc la irresponsabilitat criminal de Mazón i els seus adlàters, que es va cobrar la vida de més de 230 persones. Des de Madrid declararan «zona greument afectada per una emergència de protecció civil» (ai, quantes paraules!) les localitats més castigades per l'Adam. I Pérez Llorca promet també una pluja d'ajudes (alerta amb les paraules!) als afectats. Venen temps d'eleccions. La foto ha d'eixir sense cap ombra de dubtes. Encara que ben probablement ens tocarà pagar el beure una altra volta. Si no l'hem pagat ja.


[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 d'octubre de 2026.] 

 


 

 

dimecres, 21 d’octubre del 2026

Xitxarres i formigues

A dos dies del termini per registrar les coalicions que concorreran a les eleccions del 29 de novembre (escric aquesta columna el dimecres 14 d'octubre) el galliner de l'esquerra dita alternativa, és a dir, la que habita l'ampli horitzó que s'estén a l'esquerra del PSOE, es troba certament esvalotat. Tot són presses. No va fer els deures com les formigues, que aprofiten la bonança i el temps dels fruits per fer estalvi de menjar i emmagatzemar programes de supervivència, i a les envistes de l'hivern s'ha posat nerviosa. No és per menys: s'hi juga el sou i l'existència. La passió pel cant i el sarau d'aquesta esquerra inspirada en l'alegre i sorollosa xitxarra li ha impedit veure-les venir amb temps per posar-se a cobert i les precipitacions electorals l'han tornada a agafar amb el cul a l'aire i sense paraigua. Ara que plouran vots, urnes, eslògans i espots publicitaris i en el furor de la campanya es diran massa estupideses i massa poques paraules sensates, se'n recorda, de Santa Bàrbara. I a bons vells sants s'encomana, Colau, Montero, Rufián i tutti quanti, que temps han tingut de sobres per fer alguns dels miracles que van prometre.

Quan tot ja semblava dat i beneït amb l'Ada Colau de cap de cartell per la capital del Regne al front del Front Ampli a l'espanyola (perquè el nom és de procedència uruguaiana i amb ell ja va brillar l'enyorat Pepe Múgica), que havia d'agranar cap a casa les engrunes de Podem, Sumar, els Comuns, Esquerra Unida i no sé qui més, va i Gabriel Rufián, que és una xitxarra que canta sola i desafinada per molt que pertanya a la coral d'Esquerra Republicana de Catalunya, se'n despenja amb la seua aliança amb els d'Irene Montero. Quin panorama! Per evitar la previsible trencadissa l'exalcaldessa de Barcelona ha ofert el seu cap a la guillotina alternativa per obrir la possibilitat que algú que concite més consens o menys suspicàcies lidere el vell invent del Front Ampli. És, sens dubte, un gest que l'honora. Si a cals republicans de Catalunya no acaben de saltar totes les alarmes pel seu Llanero Solitario Rufián –que per prescripció estatutària havia d'haver sotmès el projecte electoral a consulta de la militància–, potser el de Santa Coloma, tan aficionat als flaixos, podria postular-se per al càrrec. Veurem quantes xitxarres no hauran d'anar a demanar aixopluc a ca les laborioses formigues del PSOE, si és que el tsunami de la dreta no s'ho emporta tot plegat a la merda. Quin guirigall! I a aquestes hores ja haurem eixit de dubtes pel que fa a les coalicions fetes a correcuita sense que haja cessat el xivarri.

Vist des del País Valencià, on també som molt donats a l'escataineig i al xic-xic de la xitxarra, l'espectacle serveix almenys per aprendre que en política, com en tantes altres coses de la vida, és més recomanable l'actitud de la formiga que la del simpàtic i cantaire himenòpter. A hores d'ara sabrem així mateix en què ha parat la proposta d'obertura de Compromís, feta també d'aquella manera en temps de descompte, a altres forces de l'esquerra valenciana, però –i tant com ens agradaria equivocar-nos–, arrossegats pels seus germans majors d'Esquerra Unida, de Podem i d'ERC, deuen haver declinat l'oferta de manera que una vegada més ens quedarem ací per vestir sants tremolant de fred a la intempèrie. De l'esquerra explícitament i insistentment anomenada independentista, ni en parlem, perquè la CUP s'ha posat la bena en previsió de la ferida electoral i ha decidit no presentar-se a les eleccions. Cal aprendre, doncs, de les formigues basques i gallegues com el Bloque Nacionalista Galego i Bildu i treballar amb temps i perspectiva per projectar i consolidar una esquerra valenciana capaç de posar ordre i trellat en el galliner autòcton. I que les llastimoses urgències dels valencians troben per fi les veus i els canals que les facen moure, les traguen del territori de la invisibilitat i la sordera i les posen a treballar com a bones formigues.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 d'octubre de 2026.]

 


 

  

divendres, 16 d’octubre del 2026

Frontisses

Veurem en què para la mà estesa de Compromís a l'esquerra valenciana que se situa més enllà de la coalició, però d'entrada cal alegrar-se'n i donar la benvinguda a la proposta i treballar des dels diversos àmbits perquè adquiresca consistència i amplitud de mires. La temptació de repetir l'error de sumar-se al projecte de reconstrucció de l'esquerra espanyola sense haver fet els deures d'enfortir abans una alternativa valenciana capaç de mobilitzar el vot massiu del poble sembla de moment conjurada. L'emergència social i nacional en què el País Valencià viu des de fa anys i panys, agreujada per l'auge de la dreta i l'extrema dreta espanyolista i l'onada reaccionària que recorre el món, demanen fer de la necessitat virtut, sens dubte. Cal per tant convertir les fronteres entre organitzacions i partits en frontisses capaces d'afermar les portes a la paret i permetre obrir-les i tancar-les a conveniència. Però les frontisses són mecanismes inherents a les portes, en són part essencial, i per això un projecte seriós d'ampliació i millora del conjunt de l'esquerra valenciana no pot ser una resposta puntual a l'amenaça feixista i antidemocràtica, sinó un objectiu de llarg abast. Seria una llàstima cremar les naus de l'acord possible ara que la crisi de l'estat i la convocatòria d'eleccions espanyoles han precipitat decisions llargament esperades. La força del carrer demostrada en els últims anys amb les reivindicacions feministes, amb motiu de la dana, amb el moviment en favor de l'escola pública i la normalització del valencià, contra la turistificació i per la defensa del territori, el dret civil valencià, un finançament just o el dret a l'habitatge, han demostrat que tenim un poble i un país que reclamen una major i més qualificada presència institucional de l'esquerra valenciana i uns canvis socials a l'alçada de les pròpies necessitats i expectatives. Les frontisses han d'unir sòlidament totes aquestes lluites amb la urgent candidatura del conjunt de l'esquerra valenciana. El parany en què sovint hem caigut és el d'oblidar la necessitat d'unes bones frontisses per a l'òptim funcionament de les portes. Ens han demanat el vot i ens han promès el cel, però després s'han perdut en els laberints institucionals o s'han preocupat massa d'assegurar el cul en les seues poltrones i poc de retre comptes i moure lluita i reflexió. Al mateix Compromís li ha passat a voltes això. En nom d'un pragmatisme no sempre justificat per l'avanç en posicions i conquistes, ha anat desdibuixant el nom i la cosa i assumint en part el discurs de la dreta i la filosofia del «No patiu que això ho arregle jo!» com si la llavor de tot canvi no fos al capdavall l'acció col·lectiva i coordinada i no sols l'eficàcia en la gestió. No oblidem que a les frontisses se'ls ha de posar oli amb una certa freqüència per evitar que es rovellen i xerriquen i no puguen complir bé la seua comesa. La mà estesa, si és sincera, si espera de veritat l'encaixada, ha de ser impulsada per la generositat, l'honestedat i la perspectiva històrica gràcies a la qual sabem que cap projecte polític no és ni perfecte ni per a sempre. De moment sembla que les converses per a unir les forces a l'entorn de Compromís només s'obrin a partits, però és el món civil des d'on amb més arguments i insistència s'ha reclamat l'esforç de la unitat de l'esquerra. L'editorial de Moisès Vizcaino de l'altre dia resumeix molt bé les posicions que fa temps defensen persones com Vicent Maurí, Antoni Infante o Bonaventura Casanova i crec que s'haurien de tenir molt en compte per assegurar l'encaixada política. Si les frontisses són de bon material la porta, que té dues cares indestriables, la nacional i la social, resistirà tots els embats i s'obrirà a tots els horitzons. Pensem-ho bé avui 9 d'Octubre, en la nostra Diada Nacional, mentre fem un pas més per guanyar el País Valencià i eixim junts al carrer. Pensem-ho també demà i despús-demà. I despús-demà no l'altre arribem a l'entesa per renovar-la cada volta que li calga l'oli que ens aferma com a poble i ens obri a un altre món possible i necessari.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 d'octubre de 2026.] 

 


 


dimecres, 7 d’octubre del 2026

Lletra morta

La Constitució espanyola reconeix el dret a l'habitatge: «Tots els ciutadans tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat» (article 47). No cal dir que l'estat no ha estat mai capaç de garantir el dret proclamat per la també anomenada, tan ampul·losament, Carta Magna. Bé, ni aquest ni d'altres com el dret al treball, per no anar-nos-en més lluny. Diria més: no hi ha hagut govern a dreta o esquerra que haja seriosament fet complir la llei. Per una senzilla raó, perquè els drets reconeguts sobre el paper xoquen contra una llei universal de rang superior, la del mercat, que es podria dir igualment de la selva, si no fos que la selva ja deu ser el lloc més civilitzat d'un planeta que gira vertiginosament cap al col·lapse. La llei del mercat, de l'oferta i la demanda, descansa sobre el principi sagrat de la propietat privada i l'acumulació il·limitada de capital que permet especular amb les necessitats més elementals del personal, la de guanyar-se la vida i la de tenir un lloc on albergar-la. El denominat «estat del benestar» no deixa de ser un conjunt de boniques paraules escrites sobre paper mullat o lletra morta que inspira molts epitafis. L'esperit de la llei que s'expressa en l'aparatosa i inútil declaració de principis, constitucionals o no, s'hauria de materialitzar en la realitat, però és tan volàtil com aquells licors dels tonells que s'evaporen perquè beguen els àngels. En el cas que ens ocupa, els àngels es beuen tot el licor. La vista grossa, el somriure cínic, la trama de complicitats inconfessables, la inèrcia professional i la impunitat acompanyen el simulacre de lleis que són escrites perquè no s'hagen d'aplicar mai. El món, diríem, al revés, però és que sempre ha anat més o menys així. La realitat, la trista realitat, és que ni el treball ni l'habitatge no estan protegits efectivament després de quaranta-vuit anys de Constitució. Sent el de l'habitatge un problema de primer ordre en tots els països del nostre entorn, és a Espanya on ateny magnituds de tragèdia. Perquè es pot continuar fent la viu-viu, com han fet els governs bicolors que s'han alternat en el govern de l'estat, proclamant un dret que és lletra morta, mentre el nivell d'exclosos siga raonablement baix. Però quan la turistificació galopant de les nostres ciutats degradades a parcs temàtics és el principal estimulant monetari, els taurons de l'especulació alcen les aletes i esmolen els ullals per assegurar-se un negoci redó a l'ombra de la llei més silenciosa i eficient: la del capital. Un parc d'habitatges precari, cada vegada en mans de menys tenidors, sinistres fons voltors i bancs rescatats amb diners públics i als quals se'ls han condonat tots els deutes, forcen la pujada abusiva de preus i van sumant tragèdia rere tragèdia. No és només que llogar un pis en algunes de les nostres ciutats infectades pel turisme massiu s'haja convertit en un luxe impossible, sinó que gran nombre dels qui tenen un pis de lloguer es troben de la nit al dia amb preus que no poden pagar i abocats al carrer. Diguen el que diguen, però, el desgavell tindria solució si s'aplicassen algunes de les mesures que estan en vigor en altres països europeus i s'han revelat eficaces si més no per pal·liar els efectes devastadors de la llei del mercat.

Cíclicament el problema de l'habitatge es converteix en clamor quan generacions més joves s'organitzen en Sindicats de Llogaters disposats a donar la batalla en un tema que no es pot despatxar amb pedaços ni brindis al sol perquè està directament relacionat amb el model productiu d'una societat i amb una dependència desastrosa de la indústria turística. El cas, convertit en fenomen mediàtic, de la madrilenya Maricarmen Abascal, de 87 anys, desnonada i després restituïda a sa casa amb un lloguer més raonable, ha encès les protestes a les places i carrers d'arreu i provocat la redacció a correcuita d'un parell de decrets governamentals que ja veurem en què paren. L'encara més sagnant de Javi (de moment no n'ha transcendit el cognom), el sabater que s'ha suïcidat a Hospitalet de Llobregat al local d'on estaven a punt de desnonar-lo, és de moment l'última tragèdia d'una injustícia flagrant que empara el Déu Mercat i que afecta ja milions de persones. Mentre no garantesquen el dret proclamat haurien de tenir almenys la decència d'esborrar-lo de la Constitució i no allargar més la burla de la lletra morta. Però, és clar, a eixe pas el més probable és que es quedassen sense Constitució.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 d'octubre de 2026.] 

 

[Vista de l'acampada pel dret a l'habitatge a València, octubre 2026. Foto: J. Signes.] 

 


dissabte, 3 d’octubre del 2026

Continuar creant

La mateixa vesprada en què ens deixava l'artista Manolo Boix la Companyia de Teatre Micalet obria al públic el que fins ara havia estat el seu local d'assaig, a Torn de l'Hospital, al cor del barri de Velluters de València. Ho feia, després d'un acurat treball de restauració d'un espai que ara pot acollir una setantena d'espectadors, amb la reposició de l'espectacle Bomba va, bomba ve que es va estrenar en 2023. Algunes coincidències tenen el do prodigiós de l'oportunitat i estableixen noves correspondències que pareixen sorgides del no-res però tenen arrels fondes. La vigència de Joan Fuster que ha fet possible aquesta peça de teatre-documental també batega en la poderosa obra plàstica de l'artista de l'Alcúdia –com tot el que de rellevant es mou en cultura al País Valencià des dels anys seixanta. És per aquest cantó que els camins del comiat de l'artista i els de la benvinguda del grup teatral s'entrecreuen. Feliç coincidència, doncs: la continuïtat de la cultura d'un poble que no pot estroncar cap mort ni la simple circumstància adversa. S'apaga la vida de Manolo Boix en el mateix moment en què les llums d'un nou espai teatral s'encenen. La veritat ix a escena i il·lumina el llegat imperible de l'autor de Sueca tot fent memòria dels atemptats amb bomba de què fou víctima en 1977 i 1981 i de la persecució i criminalització a què el van sotmetre els poders instituïts més espuris per haver posat una mica de llum, amb la paraula raonada, a les enterques ombres de la història dels valencians. ¿I a què dedicà gran part del seu esforç artístic Manolo Boix sinó a il·luminar amb un nou realisme (que a vegades ha estat definit en termes d'hiperrealisme) i una visió pròpia oblidades escenes del passat col·lectiu, històric, literari per fer-les descansar sobre un present sempre incert, assetjat encara per la mateixa violència ambiental que alimentava les bombes de Fuster, la de la revolta cruelment reprimida dels agermanats i la de totes les Almanses, la de l'ocell que ofega una mà poderosa i implacable d'una de les composicions més celebrades de Boix? En l'escrit de 1981 «Manuel Boix, pintor» Fuster apunta una idea que trobe ben suggerent. Per a ell moltes obres de l'artista, tan precioses i precises en el detall, són autèntics documents: «Més que “símbols”, en l'obra de Manuel Boix trobem “detalls”: documents. Hi trobem, sobretot, el fet que Boix és un “pintor” que converteix en denúncia tot el que toca: tot el que veu». L'oportunitat de les coincidències: obrin un nou espai per al teatre el mateix dia en què ens deixa Boix, que a penes ha sobreviscut uns dies a un altre nom imprescindible de la plàstica contemporània, el seu amic i col·laborador en molts projectes, Artur Heras. Amb una obra que documenta els atemptats contra Fuster amb unes bombes l'ona expansiva de les quals pretenia soscavar un moviment valencianista posat al dia i eixamplat en el seu horitzó natural dels Països Catalans i la mateixa existència digna i diferenciada del poble valencià. El muntatge teatral amb què la Companyia de Teatre Micalet inaugurava la seua sala és una mostra –una mostra més– de la vigència de Joan Fuster i la constatació que només l'esforç de sobreposar-se a les adversitats (en aquest cas provocades pel «foc amic» que fa poc va privar la companyia de l'espai històric del Teatre Micalet) assegura la continuïtat d'una cultura. Desapareguts Boix i Heras, perdurarà la seua obra a través del temps, com perdura la de Fuster. Si es tanca un teatre, se n'obri un altre. Si una llum s'apaga (com en aquella elegia primerenca de Raimon, aquell Som que va obrir-nos les portes de la joventut), noves llums il·luminen l'escena perquè la veritat del teatre continue trobant el seu públic natural. Ni les bombes ni la violència poden matar les idees i la paraula ni la força imperible de la imatge artística que es multipliquen en els seus ecos. Ho devem, sens dubte, a persones com Fuster, Boix o Heras, però també als qui han estat capaços d'encetar la nova aventura de la Companyia de Teatre Micalet al barri de Velluters enlairant una torxa antiga i molt ben encesa: Laura Sanchis, Joan Peris, Pere Mallol, Guille Zavala i Pilar Almeria. Gràcies.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 de setembre de 2026.]

 

[Joan Fuster vist per Manuel Boix, 1984.]