Diguem-ho clar: Canal 9 fou, des de la primera emissió en 1989, un
clar model de televisió, sí, però un model en negatiu per als qui
pensàvem en un mitjà de comunicació modern i eficaç, democràtic,
amb voluntat de pedagogia i civilitat, i en la pròpia llengua, per
al País Valencià. La seua major contribució fou posar-nos davant
els ulls just tot allò que no havia de ser una televisió
pública valenciana. Dissipat el miratge optimista que solen provocar
les coses que naixen als qui, com els valencians, estan molt
necessitats, Canal 9 va continuar la dansa de despropòsits a què el
PP de les majories absolutes i l'absoluta falta de vergonya
democràtica va imposar un ritme frenètic que arribaria al paroxisme
en el moment estel·lar de la famosa visita papal. Canal 9 no fou, no
va voler ser mai, la nostra televisió, de manera que higiènicament
vam decidir tallar amb l'oprobiosa cadena, de qui amargament ens
burlàvem. No va ser la televisió de la part més inquieta,
creativa, civilitzada del país, l'única que tenia un projecte que
no fos la plàcida dissolució en la fagocitadora identitat
espanyola, l'única que no proposava l'harakiri d'aquest poble amb
retransmissions infinites de bous, futbol, falles i festes de tota
mena i propaganda descarada per als amos de sempre. Nascuda amb Lerma
i un Fabregat reciclat en censor lingüístic, dues obsessions en van
determinar l'inici i la història: tapar TV3 i donar pinso a la
barraqueta blavera. No fou la nostra perquè, a consciència, ens va
invisibilitzar per mostrar un país d'encefal·lograma pla fet a mida
del panxacontestisme i l'estupidesa. Però és que a força de
renúncies, tampoc no fou de quasibé ningú excepte d'aquells
voltors que visitaven els despatxos on es trossejava la
multimilionària carronya a compte de les nostres butxaques. Un
contramodel en la qualitat de molts pseudoprofessionals submisos
improvisats en cursets de valencià de 24 hores, ben pagats d'ocultar
el costat sinistre de Zaplana, en la pràctica insultant de l'endoll
i el nepotisme, en l'incompliment sistemàtic de la llei que va crear
l'ens públic per oferir amb comptagotes un valencià esprimatxat
fins a l'extenuació, en la depuració dels crítics, en els casos
d'assetjament sexual, en la dilapidació dels diners públics, en la
creació i compra de productes gasofa… És des d'aquestes cendres,
des d'aquesta ruïna civil, que un dia els valencians construirem la
televisió pública que ens mereixem i ens pertoca. I potser ja
l'estem construint fent costat als treballadors, defensant un dret
popular legítim, ocupant estudis i carrers contra porcs i lladres.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de novembre de 2013.
