El matís d'Hugo Mas

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

                                                     Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a 
                                                                    l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.