Fuga d'esperança

L'esperança, virtut teologal, no és com el gas. Una fuga de gas és un dels perills domèstics més temuts, i amb raó, perquè les seues conseqüències poden ser letals. Si l'esperança va existir alguna vegada en l'Espanya nacional segurament es devia a algun estat d'ebrietat transitori, però a hores d'ara podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que ja fa temps que va escampar el poll cap a llocs més amables. Probablement és millor així perquè, com diuen al meu poble, el que espera desespera, de manera que farem ben fet de no esperar res, ni menys esperar l'esperança. Al capdavall, modestos per necessitat, podríem anar tirant amb una parent pobra de l'esperança que es diu confiança i que si no telogal, té almenys la virtut de no allunyar-nos massa de les evidències, amb tot i que hi ha qui fa mans i mànegues perquè ni la humil confiança puga asseure's a la nostra taula. Per exemple la presidenta del PP madrileny, la celtibèrica Esperanza Aguirre, una de les dames de ferro colat que més bé branda la vara del manar i que exerceix el seu poder sense les desagradables simulacions que de vegades imposen la vergonya, la moderació o el llenguatge políticament correcte. Ni pandémica ni celeste, el més bragat no gosaria parlar-hi de tu a tu ni compartir amb ella la botella i el cendrer quan li sobrevé la còlera divina, que és capaç de descarregar sense parpellejar. Segur que el seu oncle, el gran poeta Gil de Biedma, no s'inspirà en cap esperança per entonar les seues Moralidades. I de les ramificacions del seu noble arbre familiar, sens dubte el que millor li escau és el de ser casada amb un Grande de España, que això trempa molt el caràcter. El cas és que l'Esperanza va fugir o tocar el dos mentre uns municipals li fotien una multa per aparcar malament. Però una fuga d'Esperanza, sobretot quan és captada per l'ull de la càmera, no és com una fuga de gas inodora tot i que quasi tan perillosa, ja que empesa pel seu orgull ferit, en el rampell es va dur per davant la moto d'un agent, afortunadament sense agent damunt. Confessa la portentosa senyora que va tenir un dia atziac, i nosaltres ens la creiem. A fi de comptes deu ser molt dur ser exministra, expresidenta de la capital del Regne i esposa d'un Grande i haver de trepitjar un dia el mateix fang en què ens rebolquem els mortals, amb multes, fugues de gas i tota la pesca. Per sort per a Esperanza i tots els grandes i peixos grossos, al capdavall no ha de témer una fuga sobtada d'esperança, ni les picoretes de la manca de confiança que als altres ens assetgen, ni la desconfiança envers una justícia terrenal que rares vegades toca els intocables de la paella i el mànec. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 d'abril de 2014.]