Saials de Cap d'Any

S'acosta el Cap d'Any, torquem la pols, parem la millor taula, celebrem el trànsit al nou any, el salt del set al vuit, com en el joc de l'enxanc o sambori. A peu coix, espentant la pedra, dempeus. Pensem en allò que deixem i en allò que ens espera. Per continuar dempeus, en els rituals de la repetició, en l'aventura del nou de trinca. / La sonsònia de les «retallades» és, paradoxalment, anestèsia pura. Ens volen fer creure que alguna vegada l'Estat benefactor, el Pare Patró, repartia equitativament la hisenda entre els seus fills. En quina Edat d'Or? Quan els pactes politicosocials de les forces hegemòniques de dreta i esquerra establien quin era el límit suportable de l'explotació, per exemple quants diners es destinaven a educació o sanitat o a garantir la renda de desocupats i jubilats (sempre lluny dels estàndards europeus, és clar). Es tractava de sacralitzar l'almoina, disfressada de dret social, sense posar mai en dubte el sistema de (no) repartició de la riquesa. / Però van venir de nou les vaques magres i la mamella europea ja no donava per alimentar tanta desídia i van ordenar ajustar-se el cinturó (les famoses retallades). I com que els guanys del capital i l'avarícia financera i les despeses de la corona (d'espines) i els pressupostos per a policia i militars i els fastos prescindibles i tot el sursuncorda i la bíblia en pasta eren intocables… A protestar contra les retallades de l'Estat del Benestar (un altre dels eufemismes tramposos), a pidolar les molletes que cauen de la taula del festí del capital, però sense qüestionar-ne mai les causes ni despentinar-se massa, no fos cas que despertés la fera. / Retallades? Ací ho teniu: es passen les sentències del Suprem per l'entrecuix quan volen, per exemple per pagar a Florentino Pérez per la ignomínia del Castor. D'on ixen tants diners? Algú qüestiona que el bandoler continue de president del Reial? I que no dimitesca ni déu per l'enèsim escàndol? / Els promotors de l'«¡A por ellos!» no descansen malgrat la derrota sense pal·liatius en les eleccions catalanes. Ara miren d'estimular-se somniant en la tornada de Puigdemont i engarjolar-lo. Al·leguen que és pròfug de la justícia, però ho és del garrot, que no és el mateix. És legítima autodefensa salvar la pròpia pell i la de la inviolabilitat de la institució que es representa. I continuar internacionalitzant la denúncia i la causa. / Mentre apliquen l'embolica que fa fort a compte (sobretot) de la revolta catalana, han buidat la intocable vidriola de les pensions. És inevitable pensar que s'ho han gastat en part en les descomunals despeses que implica mantenir tanta policia amarrada a Barcelona i donar-los el ranxo, per dolent que siga. Era precís això? –diríem en alcoià. / Quan una política no té més faena que acusar de racisme els patges (i patgesses, com n'hauríem ja de dir) de la festa de Reis alcoiana i ningú no la cessa és que aquesta democràcia està malalta. També això és causa de «retallades». / Que acabeu de passar unes bones festes i no us donen gat per llebre. I ara alcem la copa: «L'any que ve que mos ho millore».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de desembre de 2017.]

 

No volies caldo?

No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s'acostés ni remotament al veredicte de les urnes d'aquesta jornada històrica del 21D. Però la realitat és tossuda i l'independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l'1 d'octubre. Que C's haja estat el partit més votat, en detriment d'un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l'estil mestretites d'Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d'Alcapone a nivell d'Estat, amb la qual cosa tindrem idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l'exili, l'altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l'exterior, la Virreina Soraya presumint d'haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç ("¡A por ellos!") i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l'ajuda de les declaracions d'Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)... I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d'un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d'estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s'ha proposat repetir la gesta d'abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d'unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d'haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d'aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l'orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l'ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d'un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l'abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de desembre de 2017.]

Fal·làcies de dreta a esquerra i viceversa

La revolució democràtica de Catalunya i la construcció de la república està trencant molts dels esquemes amb què l'anàlisi i teoria política anaven tirant. Contràriament al que podíem esperar, aquest envit democràtic no està suscitant la solidaritat, ni tan sols la simpatia, que es mereix, cosa més que lògica en el cas de les elits, dretes i estructures a què s'enfronta directament sinó tampoc en les denominades esquerres amb veleïtats més o menys republicanes. Ben mirat totes les revolucions desfan els motles de les que les van precedir, perquè tota revolució, si ho és de veritat, s'inventa a ella mateixa. La incomprensió del fenomen a dreta i esquerra parteix òbviament de la ignorància (de les circumstàncies històriques i actuals de la societat catalana), de la mandra que significa pensar i replantejar-se coses, de càlculs electorals partidistes, però sobretot d'una (in)cultura que s'abeura en les fonts ancestrals de l'espanyolisme catalanofòbic (si és que n'hi ha que no ho siga). Així, una de les coartades que l'esquerra de l'espai que representen Podemos-Izquierda Unida i les seues variants territorials, és que no es pot fer una revolució liderada, diuen, per la burgesia i la dreta. Obvien, d'aquesta manera, que la gran burgesia catalana, la del «pont aeri», la que representen La Caixa o el Banc Sabadell, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball i d'altres, és contrària, en aliança amb la gran burgesia espanyola parasitària del BOE i de l'espoli de l'Estat, a la independència. Col·locar, per altra banda, el PDEcat en el mateix sac del PP o el C's, en tant que «dreta» sense més, és simplificar i fer trampa. ¿És el mateix una més o menys dreta catalanista de tradició republicana i democràtica, que patí la derrota civil, la mort i l'exili que el franquisme victoriós de tota la vida? ¿I com pot ser que germans de classe i ideologia «dretana» s'hagen separat en víctimes i botxins? És lícit col·locar-los en el mateix sac quan ara com ara són irreconciliables? Més que per apriorismes fàcils que ens van molt bé per calmar la (mala) consciència i creure'ns que controlem des del sofà de casa la realitat, punyetera, subtil, esmunyedissa, potser hauríem de pensar més en què fan les persones que en què són o diuen ser. Mal encaixa la radicalitat democràtica, que estan tornant a pagar amb multes, exili i presó, o les lleis contra els desnonaments, el fracking, la pobresa energètica o la renda garantida, totes tombades per l'Estat, amb les definicions a l'engròs de «burgesia» o «dreta». Sense comptar que en l'actual PDEcat hi conviuen des de socialdemòcrates i democristians a liberals i conservadors. El mateix passa en l'espectre de l'esquerra. Vistes les coses amb perspectiva, qui gosaria afirmar encara que el PSOE és d'esquerres, o federalista, o republicà, mentre avala el 155 i dona suport a Rajoy? Sol passar que els mateixos que es curen en salut i dimiteixen de la responsabilitat històrica de donar suport al procés de Catalunya des d'una perspectiva republicana, democràtica i de classe, acusant-lo de «burgès» (una fal·làcia més vella que el pixar), s'han fet un fart de pactar amb la burgesia des de la «reconciliación nacional» de 1959, la Constitució, els Pactes de la Moncloa o la Reforma Laboral, de l'acceptació de la monarquia o les lleis de punt final dels crims del franquisme. Hi ha també el malentès del que anomenarem, amb permís del diccionari, la «dirigitis»: no poden entendre un moviment transversal, que s'orienta de baix cap a dalt i s'enforteix en els lligams i la confiança entre el poble i les seues institucions perquè és una cosa inaudita en la tradició política espanyola. Siga com vulga, i sense necessitat d'avalar la independència, l'esquerra i els altres pobles de l'Estat estan perdent una ocasió d'or per obrir camins d'aprofundiment democràtic i republicà en la defensa decidida del dret de decidir i de les sobiranies populars. O és que no els interessa i prefereixen continuar fent la viu-viu pels segles dels segles? Podem dir, així, que siguen forces d'esquerra i que siguen útils per a les causes populars?

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 16 de desembre de 2017.]

Saials. Deperta, Europa

Batre els propis rècords, com si això fos tan fàcil, ja forma part de la rutina de l'independentisme català. Marca de la casa, estil Kilian Jornet o el Barça de la darrera dècada, per tirar mà del conegut exemple esportiu. La normal anormalitat, però, no pot restar ni un gram de valor al mèrit acumulat ni al que es demostra en cada nou repte./ La guàrdia urbana de Brussel·les parla de 45.000 manifestants. Altres fonts n'eleven la xifra fins a 90.000. La premsa espanyola del règim es manté contra vent, marea i evidències en els 10.000. Això també forma part de la normalitat./ «Se cree el ladrón que todos son de su condición». No sé per què no s'apliquen a ells mateixos un proverbi tan assenyat. Titular d'El País: «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas». Ni un sol aldarull remarcable en aquests anys, ni un vidre trencat, ni un paper en terra. No volen entendre que les coses es poden fer d'una altra manera, perquè ells no les saben fer sinó odiant els diferents, fomentant la catalanofòbia, aplicant l'argument de la porra i el (seu) DNI. A més del nombre de manifestants, hi ha la qualitat, la força democràtica basada en la raó i justícia dels arguments./ Un dels ases (que no asos) de C's feia mofa de la manifestació de Brussel·les. Deia que el que importaven eren els vots, no els «manifestòmetres», pensant-se que els del 155 ja tenen la partida guanyada. Però el cas és que les forces independentistes han guanyat totes les eleccions fins ara més el referèndum de l'1 d'octubre. És típic del llop feixista, quan li convé, posar-se la pell de corder demòcrata. Si tant s'estimen els vots, com és que no han permès mai un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya?/. Un altre ase del mateix partit deia que li importaven més els presos d'arreu del món i les foques [sic] que els presos polítics de Catalunya. Gràcies a l'estat d'excepció que des de Catalunya s'escampa arreu d'Espanya, miserables com l'al·ludit poden amollar les seues bajanades amb alegria torera. El poble i les urnes els passaran factura./ En una democràcia normal, Albiol seria excepció i no norma. És clar que en una democràcia homologable el partit més corrupte d'Europa ja faria temps que estaria il·legalitzat. Aquest fantotxe no només es carregaria el model d'escola pública i la TV3 sinó que prohibiria l'estelada al carrer (mentre promociona l'esvàstica i la bandera borbònica amb l'aguilot)./ Que diguen el que vulguen els seus mitjans de deformació de masses. Centenars de bombers vestits de feina donen sang en un hospital de Brussel·les: «El procés cap a la independència ha estat i serà sempre no-violent i pacífic. No vessarem ni una gota de sang per la República Catalana: és massa valuosa. Això sí, la donarem!»./ Quan Pablo Iglesias va despertar de la seua melopea (art de formar melodies) el feixisme encara era allà vetlant armes i ben despert./ La capital d'Europa va reunir dos mons distants i distints: l'esforçada dignitat d'un poble de fermes conviccions democràtiques i europeistes passant fred alegrement al carrer, la trista calefacció dels buròcrates mirant-s'ho fredament des dels despatxos. Només el poble, els pobles, salven el poble, salven Europa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de desembre de 2017.] 

 [Foto de Jordi Borràs per a Vilaweb.]

 

Les veles del capvespre

Lluís Alpera, Les síl·labes secretes. Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, Alberic, 2016. Perifèric Poesia núm. 29, Catarroja, juny 2017.

· · ·

L'últim poemari de Lluís Alpera (València, 1938), després d'El nou rapte d'Europa (2008) i l'antologia bilingüe català/castellà Los mapas de Odiseo (2010), és alhora un cant elegíac i una celebració profundament vitalista. Dividit en tres seccions d'extensió desigual, la primera, Poemes del confí, aplega set composicions breus en què el poeta mira serenament la vida des de l'últim tombant del camí. La consciència d'estar habitant en aquest «confí», la regió fronterera més enllà de la qual s'estén el «nefast destí», el «no-res», «l'altra riba», empeny el poeta a fer balanç i a reafirmar-se en aquelles conviccions cíviques que han donat sentit al seu viatge a través de la vida i la poesia. D'un costat, doncs, la fidelitat a un país que sent «inacabat», «orb, sense nom», expressada a través de referents clàssics del viatge, els vaixells, els capvespres i les albes, d'arrel tant ribiana com espriuana («Domini fosc de pedra encercla / el país inacabat»), equilibrant la formulació èpica amb l'experiència més individual. A «l'hivern dels meus ossos» el poeta expressa la soledat («abandonat pels amics», «Em vaig quedant tot sol») i la preocupació pel futur que en un món tecnificat tindran els propis versos. El primer poema d'aquesta sèrie acaba així: «La llum de l'alba et convidarà de nou / a nàixer dempeus». El caràcter eminentment elegíac dels poemes s'hi combina amb la pura celebració genesíaca que contrapunta el material de tot el llibre i que s'explicita amb major intensitat en el títol de la tercera part, Un esbós d'aurora. La innegable desolació del «confí» troba un cert lenitiu en la reafirmació de la rebel·lia cívica de qui va «nàixer dempeus» (en un poema dedicat a Jaume Pérez Montaner hi torna: «nasquérem ben lliures el 38») i en la festa sensual que incita la paraula poètica capaç d'evocar l'esplendor carnal dels amors de joventut.

La segona part es titula, amb una fórmula que prefereix mantenir intacte el seu misteri (com en certa manera també fa el sintagma Les síl·labes secretes que dona títol al conjunt), Els tres mars de les tenebres, i és encapçalada per una citació de Salvatore Quasimodo que reprén un dels temes preferits de la primera part i del conjunt de l'obra alperiana: «Però l'home crida des d'on siga la sort d'una pàtria». Aquesta és la part més extensa del present llibre, estructurada d'una manera ben peculiar, sense títols que n'individualitzen les composicions, que el lector ha de destriar amb les citacions i les dedicatòries que les encapçalen. Lluís Alpera es lliura en aquesta part central del llibre, de no menys de vint-i-sis poemes, a un inestimable exercici d'homenatges personals vinculats la majoria d'ells amb la poesia i els poetes, però també un de molt emotiu a la mare i un altre a la néta com a continuadora de la transmissió lingüística i cultural, evocacions del passat (amb predomini d'exaltacions desinhibides, sovint deliberadament estellesianes, del sexe: «l'entrecuix de donzelles», «la passió pel pinyol», «grandària que t'eixia cabuda i ferotge entre les cames», «la faveta peluda») i paràfrasis i referències poètiques (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu...). Menció a banda mereixen les constants al·lusions a la lluita civil i política, de vegades inserides en els homenatges a poetes amics com Jaume Pomar, Jaume Pérez Montaner o Josep Maria Llompart, i la militància poètica que se'sdevingué «allà pels anys del realisme històric» «que vàrem alletar, sense saber com», sovint enmig de la tensió entre la temptació lírica i la denúncia de les misèries socials que de vegades tant ha costat de pair. Destaquem també en aquest breu repàs la presència explícita dels esdeveniments dels darrers anys sintetitzats poèticament en forma de «vaixells d'esperança» amb «càrrega d'estelades» i l'espai dedicat a l'exaltació dels plaers gastronòmics, de la libació i els amics d'ofici en una mena d'hedonistes cants tavernaris.

L'última part, breu i en certa manera simètrica de la primera, ja ho hem dit, és Un esbós d'aurora, on s'extrema la tensió entre elegia i celebració que conforma tot el poemari, que vol obrir finestres a la llum mentre «El pols i les síl·labes secretes emigren amb sigil / de la mà de Caront vers la vora incerta de l'avern». El degà dels poetes valencians ha tornat a desplegar les veles en aquest capvespre, quan la llum del sol ponent més bé il·lumina el paisatge. I el viatge continua.

[Publicat a Saó núm. 430 d'octubre de 2017.]

 

[Lluís Alpera a la Glorieta d'Alcoi el març de 2008 durant l'homenatge que diversos poetes van fer a Ovidi Montllor amb motiu dels XXV Premis Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Foto de Tomàs Tàpia.]

 

Saials. Grocs

Convé recordar-ho. Avui (escric en divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat policial, la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les elits que viuen del conte del lladronici./ Tanta por que, en el seu deliri, ha prohibit el color groc, fa despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el color de les fonts lluminoses, persegueix llaços i piulets… De moment no han tocat els semàfors. Autors del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans a partir d'ara seran de color blau./ Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula `groc´?/ El cas és que som a la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els ulls s'esplaien ja en ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu solar, en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on va ser també el comunista alcoià Enrique Peidro, pare de Lino i Emma, la infermera de mon pare) ha arribat de mà en mà fins a les mans del President Puigdemont, també exiliat a Brussel·les com Macià i Ferrer i Guàrdia abans que ell./ Mariana Pineda també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps d'extermini i als dels guetos a l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido no se n'ha assabentat. Un dels atacants al Blanquerna de Madrid, condemnat i excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és fort i ho vol. I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb els ulls oberts de l'esperit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]