Són bojos aquests romans!

L'Estat espanyol ha perdut l'oremus. L'ha perdut o l'ha abandonat conscientment? L'1 d'octubre de 2017 va marcar un punt d'inflexió en un conflicte que fins aleshores transcorria per les vies habituals de la burrera hispànica de l'«ordeno y mando» i el «ni hablar del peluquín», per usar dues expressions castisses de la proverbial intransigència estepària, però encara no s'havia desbocat com ho va fer en aquella jornada vergonyant per als uns i heroica per als altres. Fins aleshores, sí, en comptes de la resposta política a unes demandes legítimes, hi havia hagut la judicialització (molts ja en diuen partidització) de la política, el menyspreu, la manipulació de la premsa, la criminalització de l'independentisme, la guerra bruta... S'hi va entrar en la típica espiral de quan fallen les vies del diàleg, a més repressió més mobilització. ¿Era possible aquest diàleg, que vol dir reconeixement de l'altre i voluntat de negociació i acord, quan una determinada idea o projecte (per exemple la unitat d'Espanya feta a imatge i semblança de Castella) és declarada sagrada? ¿Serà mai possible el diàleg considerant la tradició absolutista i autoritària d'Espanya, que de l'aznarat ençà (en la feliç definició que Vázquez Montalbán va popularitzar) no ha fet més que reafirmar-se fins a deixar al descobert les febles costures amb què van voler repuntar una democràcia de tan escassa qualitat? L'Estat va fracassar estrepitosament en el referèndum de l'1 d'octubre. No solament el va menystenir irresponsablement, sinó que no va ser capaç ni de trobar les odiades urnes malgrat la quantitat de mitjans econòmics i humans que hi va esmerçar. Però sobretot es va embrutar les mans amb una violència cega (bé, segons el pervers llenguatge que ha fet seu, «proporcionada») que el món i, sobretot, els veïns d'Europa van poder veure dissimulant la pròpia estupefacció. A penes quinze dies més tard venien els primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dos abanderats del moviment cívic i la no-violència, perquè l'Estat havia decidit endinsar-se més i més en el camí de la venjança i la repressió, que al cap de poc temps es farien extensives a moltes altres persones i àmbits de dins i fora de l'independentisme. Encara funciona, i potser amb més força que mai, el «Santiago y cierra España», un antic complex d'inferioritat d'un imperi nebulós que no guanya una batalla des del segle XVI i que només sap respondre amb visceralitat i violència als embats de la vida moderna. Espanya prefereix immolar-se abans que cedir, parlar, negociar perquè encara es creu en el fons de la seua ànima «reserva espiritual de Occidente» i «martillo de herejes». Crèiem ingènuament que les coses havien canviat, que la modernització que pregonava el PSOE i altres falsos federalistes anava de debò. El germen destructiu i autodestructiu dels espanyols es va fer visible en les reaccions populars que seguiren al miserable discurs de Felip VI, aquell «a por ellos» on es concentra tot l'odi de què aquesta barbàrie de la incultura és capaç, però també ha estat eloqüent a propòsit del xiquet assassinat a Níjar, amb les hordes tan manses a l'hora de defensar els seus drets cridant a cor el linxament de la desgraciada homicida, una mescla de set de pogrom, d'afirmació en la força bruta amb què els entretenen els de coll blanc que escriuen el discurs antidemocràtic, els polítics i els seus altaveus mediàtics, els que mouen els titelles des de l'ombra d'aquest gran teatre hispànic que va resolent-se a poc a poc cap al no-res. Són bojos aquests romans, que dirien Astèrix i Obèlix.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de març de 2018.]