El parèntesi

Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins els mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida. El que diferencia la nova pandèmia respecte d'altres tragèdies anteriors no és al cap i a la fi la virulència, sinó la seua extensió i el fet que ha començat fent trontollar l'edifici per la part que ens semblava més sòlida, els països rics. En aquest parèntesi d'incert final l'espai públic es defineix per la distància física que ens allunya dels altres, cosa que no deixa de ser una paradoxa. En certa manera internet ja ens havia preparat per a l'aïllament en xarxa: proximitat en la llunyania (i buit en la immediatesa, ai!). És com si ja haguéssem entrat en part en una existència virtual, precisament quan la consciència de la fisicitat i la defensa del propi cos s'han convertit en absoluta preferència. Caiem també en el compte de la importància de les paraules, les úniques capaces d'esquivar els condicionaments espaciotemporals imposats pel virus, d'acostar-nos als altres que sentim tan lluny. La reducció del nostre espai als límits de la casa ens ha obligat a ajornar les urgències del futur personal i ens ha fet més permeables a un present que sempre se'ns escapa. En aquesta immersió al propi món distingim amb més precisió l'essencial de l'accessori, el que realment importa de totes les bagatel·les que han anat omplint els armaris de la vida, coses que ja sabíem i que és probable que tornem a oblidar quan tancarem per fi el parèntesi. De moment ens fem forts amb unes quantes certeses, la importància dels afectes i les paraules, la necessitat que tenim els uns dels altres i la immensa bellesa d'un món que hem situat al caire de l'abisme i del qual ara ens priva la pandèmia. Pensem en els més vulnerables, la immensa majoria, en els que són a peu d'obra fent que continue girant la roda, en els que defensen la vida amb ungles i dents als hospitals, en els que investiguen i experimenten per tots, en els que decideixen i anteposen la salut a l'economia, en els que viuen sols, en els que morin abandonats. Una tirada atàvica a la superstició ens empeny al balcó cada dia a aplaudir no sabem ben bé què, i continuem sent tan o més submisos a l'autoritat competent com ho érem abans, per molt que en la majoria de casos haja demostrat la seua radical incompetència. Encara no ens hem acostumat al sinistre silenci dels carrers, al fons del qual sentim l'udol amenaçador de la por. Sabem que ens n'hem de protegir tant com del virus i les mentides, que aquests dies es propalen com una altra pandèmia, i ens resistim tant com podem a pitjar els botons compulsius del desassossec i contribuir amb les pròpies impotències al caos que pot incitar molts a abraçar el discurs del feixisme i de la guerra. De fet ja en tenim símptomes més que preocupants amb l'espectacle (inútil per a la salut però utilíssim per a la defensa dels interessos de l'estat i del statu quo dels poderosos) de l'exèrcit espanyol simulant quefers imprescindibles i de l'antipàtic militar ple de medallotes que comanda les rodes de premsa com si visquéssem en temps del NODO. Però tot i que sabem que al capdavall la vida és un parèntesi, que la vida és allò que ens passa a tots, i que el d'ara no fa més que posar-nos davant la realitat més simple i crua, no ens resignem a no tancar-lo per continuar elaborant pacientment i amb plena llibertat les ratlles que en volen donar compte i la subratllen. No ens resignem a plegar del tot les ales del futur, perquè també els horitzons són part de la nostra essència, de manera que decidim fer dels balcons, allò que ens uneix ara als altres i alhora ens en separa, un lloc amable on alenen plantes i flors, decidim tenir cura d'aquest petit jardí domèstic amb la idea que un dia baixarem de nou al carrer i el farem més ample i el compartirem amb tothom que haja entès que canviar de dalt a baix el món és possible i necessari i que tot canvi comença a l'interior de cadascú, en els límits del parèntesi i del trànsit, i quan tots fem i traiem el millor que portem dins i ho escampem defora balconades i parèntesis. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de març de 2020.]

 

[Foto de Begonya Mezquita.]

 

Aplaudiments, cassolades

Diuen que les crisis posen a cadascú en el lloc que li pertoca i trauen el millor i el pitjor de la gent. Si la llei que fa virtut de la necessitat es compleix de nou, la crisi que aquests dies ens sacseja ens deixarà lliçons impagables. A Casado li ha faltat temps per fer-se el milhòmens saviceba citant el Churchill de sang, suor i llàgrimes, tot i que ell no fa molta pinta d’arromangar-se per arrimar el muscle ni té intenció de despentinar-se. No ho ha fet en temps de més o menys calma i no ho farà en la tempesta que els agrada anomenar guerra per excitar l’ardor patriòtic i tractar de justificar la presència de l’exèrcit al carrer, com si es poguessen matar virus a canonades. No són les lliçons sobre la ineptitud que els polítics espanyols es reparteixen de manera tossuda i transversal i que hem verificat tantes voltes el que més importa. La vigent pandèmia té precedents notables i fins més letals en la història, però la crisi del Coronavirus pot ser un punt d’inflexió amb un abans i un després. No només a nivell de l’Estat, la continuïtat del qual, de la Monarquia en avall, és avui més incerta que mai, sinó a Europa i el món. De sobte hem caigut en el compte de les nostres febleses i maleïm els diners que, sostrets a la sanitat pública, la investigació científica i la resta de necessitats bàsiques per al benestar i la supervivència, s’han esmerçat a produir màquines de guerra i altres balafiaments sinistres, inclosos el manteniment de la cleptocràcia que domina el món i que és especialment cridanera aquests dies amb l’enèsim escàndol de l’Emèrit i el seu Hereu, que aquesta nit (escric aquest article en dimecres) intentarà blanquejar la corona amb l’espot publicitari en forma de discurs que retransmetran tots els mitjans. La incompetència, extensiva als qui comanden el govern espanyol, necessita la parafernàlia buida de l’espectacle per endormiscar una audiència que de la por i la responsabilitat que la confina a casa pot passar en qualsevol moment a la indignació i la fúria. L’espectacle de l’exèrcit ocupant el lloc en els discursos que correspondria a científics i autoritats sanitàries, la posada en escena de les declaracions de Sánchez, que no té ni la delicadesa d’estalviar-nos l’omnipresent corona de fons (i a cal penjat, no anomenes les cordes), són males maneres d’ocultar errors vitals com el de no haver aïllat Madrid a temps ni permès el tancament de Catalunya, fer-se un embolic amb perruqueries i fronteres que no existeixen però existeixen i recentralitzar el poder, que és precisament el que els experts en aquestes coses i el sentit comú diuen que no s’ha de fer. L’instint d’un polític és mantenir-se en el poder com siga, però subordinar el bé i la salut pública a aquest instint és, com a poc, imprudència temerària. Temps tindrem per comprovar si aquestes maniobres serveixen per apuntalar un estat en descomposició amb la falca de la poltrona o si estat i poltrones naufragaran alhora, com el vaixell que naufraga enfonsa amb ell timó i timoner.

Tot indica que el confinament va per llarg. La responsabilitat a combatre un mal com el que avui amenaça tothom, però que sí que coneix fronteres i classes i grups més o menys vulnerables, demana esforç individual, cohesió social i solidaritat. Demana aquest reconeixement en forma d’aplaudiments que brollen des dels balcons i les finestres dedicats als professionals sanitaris que s’hi estan jugant la pell, sovint en condicions precàries. Cal que aplaudim el civisme i l’esforç dels treballadors més exposats al risc. El confinament en certa manera ens deixa inermes i aïllats, i en aquestes circumstàncies agraïm aquest tipus d’iniciatives que estimulen l’autoestima col·lectiva. Però és també crucial expandir la consciència crítica capaç de corregir les pitjors inèrcies i vicis del poder, és imprescindible la protesta que ens dignifique, ens prepare per l’endemà i ens faça forts en l’autoorganització i el civisme de la responsabilitat compartida. La cassolada contra les malvestats i la corrupció de la Monarquia i de l’Estat serà el nostre eco, el nostre tam-tam, la nostra gimnàstica més eloqüent per preparar el dia de demà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 20 de març de 2020.]

 

Corona i virus (o a l'inrevés)

Que tot això del Covid-19, àlias Coronavirus, va de veres ho sabíem des de feia setmanes, entre altres coses per les dràstiques mesures que els xinesos no van dubtar a aplicar al principal focus d’infecció de Wuhan, després de clamorosos silencis inicials. Encara no fa un parell de dies ningú es pensava que cancel·larien les falles o que els partits de futbol es jugarien a porta tancada, cosa perfectament previsible per als no contaminats del virus no menys letal del fanatisme. De moment, però, no s’ha produït cap rebel·lió de les masses que es pensen que la vida és una tabola sense aturador i la disbauxa un dret inalienable guanyat a pols (no com el treball, la cultura, l’habitatge o la sanitat, posem per cas). La crisi, asseguren els experts, no ha arribat al punt àlgid, i pot allargar-se encara entre dos i quatre mesos. Veurem, doncs, si la pandèmia es convertirà en pandemònium, on es concentraran els esperits infernals entossudits a fer sotsobrar la humanitat i com afectarà les nostres vides tal com les hem viscudes fins ara o pensàvem viure en un futur. Perquè el futur, de moment, queda ajornat. Com queden ajornats sine die costums tan entranyables (anava a escriure saludables) com encaixar, tocar i besar-se, i més ens valdrà reprimir l’esternut i la tos en públic si no volem ser objecte de mirades esbiaixades o d’algun reprotxe nerviós. És el moment de l’ara i ací, la qual cosa bé deu tenir algun avantatge. És per exemple l’hora d’apamar la consistència de les nostres institucions o del sistema sanitari, però sobretot la solidesa, el sentit de la responsabilitat col·lectiva i la fortalesa d’ànims de la població, dels valencians i valencianes en particular i de tothom en general. És ací on més dubtes es plantegen, perquè no es pot passar d’afirmar que vivim en el regne de xauxa a haver d’enfrontar-nos a la punyetera i letal realitat del virus d’un dia per l’altre sense que s’hi produesca més d’una indesitjada trencadissa. De sobte el món i les persones ens hem tornat fràgils i vulnerables. L’emergència climàtica i les altres evidències palmàries de la pròpia misèria, tot i ser tan o més perilloses que el Coronavirus, no ens havien situat en l’estat de consciència capaç d’ullar l’abisme, però ara hi hem de mirar senser deixar-nos-hi arrossegar per la por i el pànic. En un món global tots som part de la mateixa xarxa, no podem gaudir-ne els avantatges sense considerar els perills que entranya, de les pandèmies a l’economia, dels models de producció a la realitat de milions d’exclosos, exiliats i refugiats. I encara una altra urgència, la de decidir sobiranament per defensar els interessos col·lectius per damunt els particulars, de la vida i la salut humana i el planeta per sobre els càlculs espuris de manaires i elits i elegits de tota mena.
A qui li ha vingut al capdavall molt rebé aquesta pandèmia és a la senyorassa monarquia, els escàndols documentats de la qual han cedit amablement el lloc en tertúlies, converses de perruqueria, barcelles de mercat i altres llocs de sociable xerrameca al diabòlic virus. De manera que l’Emèrit, amb les generoses recompenses de les tiranies saudites, les pressions dels serveis d’espionatge espanyol a les examants (que l’home ja no deu estar, malgrat la fama borbònica, per a massa passions de bragueta) reials, i tota la parentela se n’eixiran de nou de rosetes. El virus brinda una coartada perfecta a la premsa del règim, que ha amagat els crims del corrupte coronat i abdicat i la institució que representa. La inviolabilitat de la corona (pare, fill i esperit sant si molt convé) és el contrari de la vulnerabilitat al Coronavirus, al qual estem tots exposats, i assegura, gràcies a la Constitució i els vots a l’uníson de PSOE, PP i Vox, el blindatge de privilegis i corrupteles que alimenten les caparres del poder en detriment dels drets democràtics i el benestar de les majories afectades per la pandèmia d’un règim obsolet i d’un capitalisme cada vegada més salvatge.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de març de 2020.]

 

Lliures papallones del sentit

Les flors àrtiques, Ricard Ripoll, Premi Miquel de Palol 2007. Columna Edicions, col·lecció Àuria, Barcelona, novembre de 2007.

· · ·

Els llibres solen esborrar les petjades del camí, fixar el punt de l'arribada, cremar la rica suggerència dels palimpsestos sobre els quals van inscriure's. En una maniobra intel·ligent Ricard Ripoll ens passeja per una galeria d'espills i horitzons sempre oberts, mòbils i inabastables.

· · ·

Aportem avui a la consideració del lector la veu i el traç d'un altre perifèric, arbre esponerós que creix ple de salut poètica al bell marge del camí reial (o camí real) on la institució literària basteix les seues torres de guaita i exerceix el control amb duanes plenes de filferrades. L'arbre es mou i, com volia Agustí Bartra, “camina / a través de les hores, els éssers i les pàtries / seguit de flors àrtiques (sé molt bé que existeixen)”. Es tracta de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), professor del Departament de Filologia Francesa a l'Autònoma de Barcelona, director del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives) i de la col·lecció Palimpsest de March Editor, traductor de l'obra completa del comte de Lautréamont i de La llibertat o l'amor! de Robert Desnos. Amb Les flors àrtiques hi ha d'entrada la voluntat d'il·luminar els palimpsests d'on parteix l'autor, d'escarbotar la terra de les tradicions de la subversió i la modernitat poètica que fertilitzaren els simbolistes francesos i on van anar prenent cos les espècies més belles d'aquesta rica flora, des de Foix a Fabre o Brossa, passant per Agustí Bartra, i, més a la vora, totes les experiències que a mitjans dels setantes van ser engolides pels refluxos de la literatura més submisa i apoltronada. Les flors que germinen a l'Àrtic, que existeixen i no existeixen, imatge per antonomàsia de la utopia i de la poesia com a risc, com a dialèctica del que sempre és viu i, doncs, incomplert i inexhaurible, han escampat el seu pol·len –malgrat l'estridència dels ecos acadèmics i el seu poder mediàtic i uniforme– per l'ample paisatge valencià, des dels genesíacs Jàfer i Navarro, les petjades inesborrables de Joan Vicent Clar i els primers treballs de Josep Enric Grau i Vicent Escrivà, fins a les propostes de Josep Sou, Manuel Bellver o els més joves Josep Manuel Esteve, Josep Ribera (“I les roses absents de l'Àrtic verge”) o Elies Barberà. I en les zones més profundes del subsòl poètic, com no reconèixer la seua aroma penetrant en la millor poesia d'ara? Ignorar, en l'altra cara de la moneda, l'impuls transgressor, les tradicions de la revolta, és la manera més directa d'ascendir als llimbs d'allò superflu i prescindible, d'habitar la inòpia inoperant de concursets, capelles i escoles.

Però no basta l'impuls, la rauxa i el tremp. La poesia que no existeix i demana ser reinventada cada volta, com el lloc que habiten els nòmades sense pàtria, ens estimba al pou profund de les paraules, al silenci vertiginós de cada abisme. I així els mots han de tenir la solidesa de les pedres, contenir la melodia de músiques noves, cristal·litzar la llum d'altres galàxies, pintar-nos el blau de mirades que intuíem. I això és el que ha aconseguit, prodigiosament, Ricard Ripoll, poeta que en cada nou llibre inventa la forma i allibera les ferides del passat amb la metzina d'un oblit ple de memòria: Engrunes d'estels irats (1987), De l'abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (2001), La Memòria dels Mots (2003) i el més recent, El cant del Salvador (2008).

Els 27 poemes de Les flors àrtiques parteixen d'uns mots essencials, espigolats a l'atzar del diccionari, es troben i col·lisionen en la sintaxi plena d'el·lipsis d'uns poemes despullats i creixen, alliberats en torrent d'energia, en la bromera d'uns poemes en prosa que solen situar-se en escenaris surreals dignes de mestre Foix. Ricard Ripoll ho explica amb altres paraules: preparació (fase física o de les essències), consolidació (fase metafísica o de la transcendència) i plenitud (fase patafísica o de l'alliberament). Proposem-ne un tast, manipulat, per a joia del lector, seguim al nostre aire aquests decursos: “La poesia es troba arreu on no hi ha el somriure de l'home amb cara de guatlla, perquè amb els mots delitosos que no volien dir res ens va tancar en cel·les d'espant i ara cal trobar quelcom que digui el buit sense arribar a donar-li nom, obrir les portes a la follia, perdre's en la passió de cada dia i desfer en silenci el teixit del temps amb paraules que es formen endins, papallones de sentit que cap xarxa no podrà atrapar. Lluny de la fredor dels matins quan passen les processons del deure, l'anhel compartit del futur per inventar, la dura realitat del desig, l'escriptura d'un poema que és combat”.

[Publicat a Saó núm. 325, febrer de 2008.]

[Ricard Ripoll, L'Escenari, Alcoi, el dissabte 7 de març de 2020. Foto Tomàs Tàpia.]

               [L'autor amb M. Rodríguez-Castelló. Foto Tomàs Tàpia.]

La panerola

Són els mateixos que van esbatussar a pler votants pacífics aquell 1^r d’octubre, sense mirar pèl, homes, dones, joves i vells, amb ganes de fer mal. Els mateixos que eixien disparats de les clavegueres al crit de l’«¡A por ellos, oé!», convertit ràpidament en el hit parade de l’estultícia. Els mateixos que, drogats de violència, van provocar més d’un miler de ferits en a penes unes hores. Els mateixos que saltant-se a la torera la llei disparaven bales de goma i buidaven ulls, els mateixos que demanaven que els deixassen «treballar» per acabar d’imposar el seu ordre de gossos de presa a mossegades. Els mateixos que, vestits de paisans, eixien de ràtzia per fer hores extres punxant rodes, amenaçant el personal, pixar des dels balcons dels hotels on s’allotjaven, repartir hòsties, emborratxar-se i exigir que els parlassen en espanyol en aquell bar d’italians. Els mateixos que es pensen que tota llengua que no entenen (de fet totes excepte la pròpia, i segons com) ha de ser català, una ofensa imperdonable, una humiliació als seus cervells centrifugats. Els piolins que volien ser vistos com a herois en terra aliena i van posar a prova la digna hostilitat dels nadius i tones i tones de sarcasme i burla guanyats a pols. Són les paneroles a qui no es pot parlar en valencià (ni èuscar, gallec, astur-lleonès, aranès o aragonès, només en cristià) sense haver d’empassar-se un glop amarg, arriscar-se a ser emmanillat, amenaçat amb calabós o multa. En fi, les mateixes paneroles que van anar creixent en nombre a costa del pressupost franquista invertit en la misèria de l’Espanya profunda, desarrelats del bancal i el tall, i que han anat canviant de color pseudodemocràtic idèntics en la seua essència al servei de les grans paneroles de l’Estat. Els mateixos que van ser condecorats i van cobrar diners extres per les covardes gestes de Catalunya i van ser alliçonats per a declaracions falsejades contra els presos polítics. Els mateixos del Jusapol que ahir es manifestaven amb total impunitat sota la mirada còmplice de les germanes paneroles pels carrers de Madrid i llançaven petards i bengales a les portes del Congrés. Els mateixos que amagaven el rostre i prometien guerra al govern i assetjaven i insultaven la diputada catalana Laura Borràs, per això, per ser dona, catalana i independentista, ara que s’acosta el 8 de març, perquè escarmenten i prenguen nota totes elles. Els mateixos que acumulen testosterona en connivència amb les bandades de Vox, PP o Ciudadanos, aquests insectes dictiòpters tan repulsius.

Capgirant La metamorfosi, una panerola es desperta un bon dia convertida en un ésser humà enorme, que a més resulta ser el primer ministre britànic. En plena crisi del Brèxit l’objectiu d’aquesta panerola i de les altres del consell de ministres transformades en humans és enfonsar el país en la misèria. Saben que com pitjor estaran els homes, més prosperaran elles, perquè així ha estat des d’un principi: fa tres-cents milions d’anys que s’alimenten de podridura. Aquestes són les línies bàsiques de la novel·la de Ian McEwan que avança amb un peu en Kafka i l’altre en Jonathan Swift. De vegades la literatura s’assembla tant a la realitat! O potser és a la inversa? A qui interessa que les paneroles continuen fent de paneroles, envaint espais de llibertat de les persones, contaminant l’exigua democàcia? No és casualitat que aquesta democràcia mantinga una policia d’arrel feixista després de quaranta anys, al·lèrgica a les llibertats, nodrida en l’odi a l’altre, per forçar una unitat que es cau a trossos. Les paneroles estan aconseguint els seus objectius amb el vist-i-plau de les paneroles grans. Com en la faula de McEwan, ¿no deu ser una panerola el mateix rei emèrit, que ara hem sabut que tenia un compte suís ple de diners negres dels seus amics saudites, aquelles paneroles amb turbant? El que no sabem és com acabarà aquesta invasió de paneroles ni quan ens acabarà d’enfonsar a tots plegats en la pura merda. Ni si hi ha prou cucal al supermercat.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de març de 2020.]

 [Foto EFE via El Nacional.cat]