diumenge, 22 de gener de 2023

Ací no s'ha acabat res

Entre el càlcul de qui té pressa per començar la campanya electoral i la ignorància que tot dirigent espanyol arrossega sobre la realitat catalana, Pedro Sánchez va citar-se amb el seu homòleg i aliat Emmanuel Macron en el marc incomparable del Museu Nacional d'Art de Catalunya. La mentalitat colonial espanyola sempre s'ha fundat en el menyspreu envers tot allò que ignorava (la saviesa de Machado sempre tan oportuna). Pagat d'aquesta ignorància (para la presa cuervos, para la lid leones), Espanya va anar perdent un llençol en cada bugada. Al contrari que l'imperi anglès, ben assentat en el seu sentit pràctic i el coneixement científic i tecnològic gràcies al qual va trobar la manera de perpetuar el seu domini per altres camins (a través dels seus hereus nord-americans, amb la universalització del seu idioma i la seua cultura, en la Commonwealth, un imperi comercial al servei de la seua indústria), que poc va aprendre l'espanyol de la immensitat de terres i nacions on no es ponia mai el sol. Sánchez és astut, un expert en l'art de sobreviure i navegar contra el vent de les enquestes. És això el que l'ha dut a Barcelona. Agranar vots dels camps incultes de l'espanyolisme dominant, enmig del vendaval que s'alça als flancs de la seua dreta per acusar-lo de pusil·lànime per una reforma del codi penal pactada amb ERC que ja hem vist com rebreguen magistrats, fiscals i advocats, tots tallats pel mateix patró per molt que una taxonomia enganyosa els dividesca en conservadors i progres. O a compte de la croada contra l'avortament del govern PP-VOX. La dreta-dreta té pressa per recuperar el lloc preeminent en el poder que li permet gaudir amb plena tranquil·litat del seu històric dret de cuixa sobre béns i hisendes arreu dels dominis colonials. 

Sánchez ha de demostrar almenys un parell de coses: que ja té de nou pacificada Catalunya i ben collats els seus súbdits, que l'aventura i les entremaliadures del procés, per les quals serà extradit i engarjolat Puigdemont, l'enemic públic número u, es poden donar per acabades; i dos, que la seua altura com a estadista, natural en un exjugador de bàsquet, se situa a l'alçada del seu homòleg francès o dos pams més amunt, i amb ell encaixa alegrement en el marc incomparable del MNCA mentre mira de reüll la ciutat que s'estén als seus peus entre la mar i la muntanya. No ve amb el posat impassible dels conquistadors d'antany ni cal que es pregunte com aquell general paradigma de la ignorància més fatxenda qui ha permès això (referint-se a la gran ciutat que ara té literalment als seus peus). És una jugada de risc, com s'ha comprovat en la mobilització que l'independentisme ha organitzat contra la cimera, pletòrica i nombrosa ateses les hores, el vent i el fred. Bufar sobre el caliu és ignorar que les flames poden revifar. Ara vindran les anàlisis, el ball de xifres per comptar manifestants i retallar o subratllar l'abast de la protesta i la possibilitat que les flames s'alcen de nou, ara veurem si la cimera ha servit per donar aire electoral al PSOE. Amb tanta gestualitat i bufera com Sánchez sempre porta a les butxaques de l'americana, el que menys importa al capdavall són els temes sobre què presumptament havien de parlar els dos mandarins o si al final han relegat l'amfitrió Pere Aragonès, tan bon xicot, a la sala de recepció del Palau Nacional, en companyia de secretaris i grums. Tampoc podrem saber si enmig d'aquesta adobada ignorància sobre la realitat nacional de Catalunya, proverbial entre els poc il·lustrats dirigents espanyols, li ha arribat al president la remor estelada de la protesta, la imatge de la multitud allà baix, pels volts de les columnes de Puig i Cadafalch. Sánchez decreta el final del procés, com si ací no hagués passat res, com si la persecució política i els més de 4.000 represaliats fossen una anècdota del passat, com si el problema catalán (per a qui s'entossudeix a ignorar-lo i menysprear-lo) s'hagués esvaït per art de màgia. Voldria girar full, que li signassen la derrota incondicional i regnés per sempre més el silenci. "I, tanmateix, la remor persisteix".

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de gener de 2023.]

 


 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada