És cert que després de la transició (o restauració d'una monarquia que el franquisme va deixar-nos ben lligada i coronada) hi hagué una desmobilització que afectà tots els ordres de la vida social del país, molt especialment aquelles entitats civils tan inquietes i importants en la resistència democràtica que s'havien dedicat amb molt d'esforç i generositat a la tasca del que es coneix per fer país. La consigna de les forces que havien aconseguit la seua part del pastís exigia deixar la política als professionals del ram, que d'ara en avant vetlarien pels interessos del poble. Una part de cansament, dues de decepció d'un món que s'estrenava però no semblava tan bonic com l'havien pintat i tres parts de cedir (per grat o per força) a l'imperatiu que els nous gestors proclamaven d'arriar les veus i les banderes en nom d'una reparació democràtica que mai no es va fer efectiva. Aquesta fou la recepta amb què es va cuinar el desengany i ens va fer caure en l'evidència que havíem deixat un treball preciós a mitges. El temps no faria més que confirmar la idea que la política (o la cultura, o la llengua, la pau o el medi ambient o el que vostè vulga) era massa important com per deixar-la en mans dels polítics i que en les cunetes de l'oblit havien tornat a enterrar els millors esforços i projectes d'un poble. El decurs històric és ric en exemples de l'oscil·lació del caure a l'alçar-se, del temps de l'oblit al de la memòria, del decandiment a la recuperació i la plenitud fins en lapses molt curts. En el fals dilema entre cultura i política, la cultura va eixir-ne mal parada i la política burocratitzada en les mans excloents dels professionals. Aquest debat volgudament superficial i fet de restes ben calculades s'establí al País Valencià en termes de nacionalisme cultural enfront de nacionalisme polític, com si fossen menys que amics, simples saludats o fins i tot rivals. Era l'hora de la política, d'abaixar la persiana de casals, ateneus i centres de cultura perquè institucions ben dotades i tècnics molt formats remenassen les cireres (escasses) de la cultura.
Malgrat tot, i com més va amb més força, el país ha mantingut o creat de nou entitats rigorosament independents de la mamelleta capriciosa del poder que impulsen la creació cultural des de l'únic lloc on pot ser sòlida i ben fundada, des de la base autogestionada, arrelada al veïnat. És veritat que en tot de casos hi trobem a faltar la saba jove de la renovació, la presència d'aquelles generacions sobre les quals la despolitització i la propaganda del consum cultural (que no difereix en essència de qualsevol altra mena de consum i que xifra el projecte de domesticació del ciutadà en consumidor) ha fet més mal. Però no ho és menys que del narcòtic de la delegació en les mans benefactores dels mandarins de la cultura ja fa temps que al País Valencià anem desintoxicant-nos-en. De manera que casals, clubs, ateneus i associacions recuperen el pols i guanyen nous impulsos arreu del País Valencià. Hem après que aquest magatzem de civisme i cultura ens és indispensable com l'aire que respirem, sabem que sense aquest rerepaís, fet de nervi i voluntat, malament podem alçar res de digne i perdurable.
Tal és el cas, paradigmàtic, de L'Ateneu cívic i cultural de Bétera, que formalment des del 2010 però en la pràctica des de fa ja unes quantes dècades, practica la cultura de l'anar caminant i sumant, de l'autogestionar els recursos i els projectes sense esperar el mannà ni el beneplàcit de déus incerts però inspirat en la sàvia mirada de la deessa Atenea. Fidel als principis de l'ateneisme, que al país es coordina a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans des de 2011, el de Bétera no para quiet en la tasca de crear i difondre cultura, la qual cosa exigeix el coneixement i defensa del medi natural, l'arrelament al poble. Després de quaranta anys, en què acompanyat a la guitarra per Xema Climent, vam fer el nostre primer recital de poesia en aquest bell poble del Camp del Túria, hi vam tornar el dimarts passat en un retrobament màgic que potser ha trigat massa a produir-se, per dir poemes del meu darrer llibre en el context de la VI Fira de Llibres, que va tancar Vicent Partal ahir amb una xarrada sobre Nosaltres els valencians. Després d'un oportuníssim i significatiu homenatge a George Orwell, hi han passat Raquel Ricart, Manel Alonso, Empar Esturi, Pep Ricart, Circorama Teatre, Toni Mollà, Manolo Gil, Begonya Mezquita i Vicent Torrent. Són els fruits de l'esforç tenaç de gent com l'Albert Dasí, el Toni Marzo, la Rosa Dasí o el mateix Vicent Partal i tots els socis i sòcies de l'entitat, la mateixa gent que vaig conèixer en 1983 mantenint la flama de la cultura, portant els tresors dels llibres a un poble que malgrat les seues dimensions i importància no té encara cap llibreria, alimentant el rerepaís que ha après que tota política i tota cultura que no fem nosaltres serà feta al capdavall contra nosaltres. És de persones ben nascudes agrair-los-ho ara i ací. I desitjar-los que perdure i cresca la bella flama. Gràcies.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de gener de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada