Àngels (i àngeles) negres

Vivim temps confusos i qualsevol sospita pot transformar-se d'un bot en una certesa i una simple aparença en realitat inqüestionable. Veritats i mentides viatgen a velocitat supersònica en aeronaus intercanviables. La voracitat amb què la fabricació d'actualitat tritura les molles del dia a dia transforma en detritus el que ahir semblava sòlid i perdurable. Hi té molt a veure l'insomne parpelleig de les pantalles amb les seues xarxes socials. Tot passa i res no queda, al contrari que en el vers machadià. La susceptibilitat i l'escàndol, les reaccions poc meditades i els prejudicis, la lleugeresa amb què fem servir paraules carregades d'energia negativa o pengem els cartells de l'oprobi en el coll de presumptes enemics no fan sinó afegir més llenya a la desorientació general. Fins col·lectius compromesos amb els drets humans cauen sovint en el vici d'acusar sense pensar, de llançar la pedra a cegues, parapetats rere les nobles causes que defensen. La cosa no tindria més importància si els pseudodebats que provoquen, viciats d'origen, no fossen una despesa inútil d'energia i si equivocar el blanc de les ires no ajornés la solució efectiva dels problemes.

Tal em sembla el cas de la denúncia de racista que una vegada més ha caigut sobre els populars patges negres de les festes de Reis d'Alcoi. I com que la sentència ja estava dictada abans del judici, per moure més la rebolica de l'escàndol, se'ls ha comparat amb els blackfaces nord-americans, amb absolut menyspreu de contextos històrics i socials. No puc deixar de relacionar el fenomen de la denúncia superficial, arbitrària i sovint injusta dels nostres dies amb l'extensió del llenguatge políticament correcte i l'ús de les fórmules consoladores de la denominada parla inclusiva. Com que la realitat és molt fotuda (amb perdó), la vareta màgica de les paraules ho apanyarà tot. Però la gramàtica i els seus gèneres no són els responsables de la desigualtat entre homes i dones i per molt que substituesca homenatge per donatge (o donatiu, que podria fer el mateix paper) el masclisme rampant no farà més que créixer mentre les arrels múltiples del problema continuen intactes, aprofitant la nostra confusió. A les proves ens remetem: el nombre de feminicidis augmenta sense parar mentre l'extensió acrítica d'aquesta moda verbal no sembla haver-s'hi demostrat gens eficaç. No deu ser, com en el cas dels patges, que disparem a les perdius i del cel només cauen oronetes? No deu ser que la brega contra els fantasmes deixa intacte l'enemic real? A qui pot interessar al capdavall aquesta malaptesa en la identificació de causes i efectes de les injustícies? Denunciem per racistes els patges alcoians, que només porten besos i regals, i ens deixa indiferent que caiguen massacrats a la frontera de Melilla negres de carn i os que fugen dels abismes de la misèria que es perpetuen mentre nosaltres cacem mosques.

La consciència cívica i política i el nivell cultural s'han esprimatxat tant en els nostres dies que qualsevol acudit troba ressò a les xarxes i es converteix en tema general de barcella. Alcoi és ciutat propensa a aquestes febrades. ¿És perquè estem massa acostumats a mirar-nos el melic esperant que la boira (la del model productiu i cultural, que ens impedeix veure cap llum futura a una ciutat cada vegada més decandida, espoliada i empobrida) escampe sola mentre naveguem en vaixell de fantasies animades cap a l'illa de la intranscendència més anodina o directes al precipici de la ruïna? És lògic que en un context de depressió que dura dècades i quasi convertida la ciutat en un parc temàtic festiu que s'estén des de Moros i Cristians a Nadal passant per la Fira Modernista i tot el que puga aprofitar-se per a l'olleta recalfada de la història, escàndols com el que ara es mouen a compte dels patges, les burretes o els camells troben un eco que ja s'encarregaran d'amplificar els guardians de les ortodòxies del llenguatge políticament correcte.

La maniobra dels nous censors, estimulada pels qui des de les diverses esferes del poder practiquen el camuflatge de la correcció política (cuidar les formes per desentendre's dels continguts) és que mirem el dit que assenyala la lluna. Desviar l'atenció i alçar una boira espessa que amaga els aspectes més sagnants d'una realitat sobre la qual, en la seua qualitat de gestors de la cosa pública, haurien de retre comptes. Als promotors de l'espectacle de l'Alcoi temàtic, representants dels partits de l'ordre, la correcció i el simulacre, en la polèmica falsejada dels patges els ha eixit el tir per la culata. No volien el mannà del turisme? Qui paga mana, què hi farem. L'alcalde Toni Francés, paradigma de la grisor acomodatícia i la correcció, defensa els patges en nom de la tradició, espasa de doble tall perquè hi ha tradicions que maten. Desmenteix així Carol Ortiz, regidora de Festes, que té la pell de la nòmina molt fina i que fent-se eco de l'escàndol i acceptant de reconsiderar la presència dels patges en la festa, ha contribuït a escampar la brama. No cal dir que ni a Francés ni a Ortiz, ni molt menys a Carlos Manzón i Carlos Pastor del PP, que han aprofitat la relliscada, els importa un rave la discriminació racial com a efecte de la discriminació socioeconòmica i de classe. Avui diuen negre, però si les enquestes se'ls giren, amb la mateixa passió diran demà blanc.

Ceci n'est pas une pipe. L'obvietat de Magritte continua sent revolucionària quasi un segle més tard. Les coses no són el que semblen, sobretot en el terreny de la representació simbòlica, on cauen de ple les festes populars. Ni la imatge del pintor belga era una pipa ni els patges alcoians són negres. Més aviat àngels i àngeles que es pinten la cara amb betum i els llavis ben rojos, que comparteixen un dels pocs llocs on homes i dones tenen a Alcoi els mateixos drets de participació i que reparteixen besades i alegria a mansalva, igual a xics que a grans, a rics que a pobres, a malalts que a sans, alts i baixos, peluts i pelats. Els àngels i àngeles alcoians són el producte històric de fantasies orientals, de la tirada a la disfressa i al sarau, a l'ebrietat de les multituds anònimes. Veure-hi discriminació racial és confondre la pintura amb l'objecte, la paraula amb la cosa, és banalitzar les autèntiques injustícies que assoten la nostra societat.

Si els benpensants que mouen els escàndols i alimenten el poder i el seu llenguatge políticament correcte i políticament inútil continuen guanyant terreny, ho censuraran tot en el seu furor purificador. Per començar la mateixa festa de Moros i Cristians, màxima exaltació de la guerra i el domini colonial, el Betlem del Tirisiti i la promoció descarada del maltractament als bous en la figura de Clásico el torero o l'abús sexual del Sagristà que no para de tocar el cul de la protagonista, o Sant Jordi, virtuós de les fletxes genocides. La llista, en l'art i en la representació simbòlica, es faria interminable. Confondre els patges amb els blackfaces, que són fruit d'una societat sacsejada per l'esclavisme i la discriminació economicoracial com la nord-americana, és pretendre que siguen iguals un ou i una castanya. Els esclaus alcoians eren blancs i es deixaven la pell en les fàbriques. Sobre les esclavituds contemporànies, massives i acceptades, ja en parlarem un altre dia. El cas és que l'han mampresa aquesta vegada contra aquestes àngels (i àngeles) negres pels quals es va esgargamellar durant tants anys Antonio Machín, heroi dels nostres pares i avis. I la boira no fa més que créixer, a Alcoi i arreu.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de gener de 2023.]