La mesura del món

Ramon Ramon, Mar de Xeraco. Edicions 96, Razef Plaquetes núm. 44. La Pobla Llarga, abril 2026.

· · ·

Feia temps que Ramon Ramon (Catarroja, 1970) no publicava poesia, concretament des d'Els temps interromputs (2016), el llibre que feia sis en la seua trajectòria poètica. Amb Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012), de 2014, el primer dels quatre dietaris publicats fins avui, el poeta iniciava un fèrtil camí com a escriptor de prosa que li ha valgut un parell d'importants premis literaris, el d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta per Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) en 2018 i en 2020 l'Andròmina de Narrativa per No sé què mor. Dietari 2017-2019) (2021). El darrer L'any dels cinquanta. Dietari 2020 (2025) completa de moment la sèrie dietarística.

De manera que aquest Mar de Xeraco significa el retorn, brillant, amb una llum molt mediterrània i molt particular alhora, de Ramon Ramon al camp de la poesia publicada. Publicada si més no: em resistesc a creure que el poeta deixés mai completament d'escriure'n. La millor prova del que dic, convencionalismes de gèneres a banda, és la pulsió poètica amb què Ramon Ramon escriu també la prosa dietarística, que en no pocs moments ateny els més alts cims de l'art verbal, és a dir, d'això que comunament entenem per poesia. Quan l'escriptura presenta la potència i el rigor a què l'autor de Catarroja ens té avesats les costures dels gèneres salten pels aires, oblidem les etiquetes, ens quedem nus davant la màgia de les paraules bellament i sàviament combinades i deixem que ens penetre tota la força evocadora de què és capaç la pura i simple literatura. Al capdavall el dietarisme no és lluny de la poesia, la poesia no és lluny de l'assaig i el pensament, que no deixen de ser també maneres d'interrogar el temps i anomenar-lo, de mirar la vida cara a cara com qui mira la mar i l'infinit que no es deixen mai atrapar. Com qui mira la mar i escriu i dona veu transitiva al silenci, o invoca els morts, poua l'absència i el dolor, i acaba omplint la botella amb un missatge essencial que ajude a entendre la mesura del món. Com qui mira la mar i escriu per sobreviure's.

Ramon Ramon explica en l'epíleg d'aquest bell llibre les circumstàncies específiques en què els vint poemes o fragments que el componen van anar eixint a la llum, emmirallats en les onades, bressant-se al ritme dels vaivens de la mar verdosa de Xeraco. A primera hora del matí, amb el sol despuntant per llevant, en dejú, assegut en la seua cadira de platja, en dies d'agost de 2022 i 2023, el poeta escrivia. Mar de Xeraco és una suite, un únic poema estructurat en vint fragments numerats escrits en forma de prosa i d'extensió variable (el més llarg, el V, té vint línies; el més breu, el XVI, en té cinc). Des d'aquesta disponibilitat de la mirada, potser sense idees preconcebudes o projecte previ, el poeta comença amb el primer vers a estirar el fil de la madeixa del pensament i l'emoció, de la memòria i de l'oblit, «No hi ha mar sense poema», per tot seguit deixar caure, com qui no vol la cosa, «No hi ha poema sense naufragi». I ja som de ple navegant la mar de la poesia.

Així, alçada onada a onada, en frases breus, senzilles i redones, amb la nua, vibrant, veritat del llenguatge, tota la mar ens cap dins les mans obertes, la sal emblanquina la pell coent mentre el sol va llaurant el nostre enlluernament. El poeta potser no pretén res que no siga afirmar la pròpia existència, que merèixer el paper de testimoni atònit i humil davant la mar, però els seus versos brollen i avancen com una pregària («I pregant, cada dia pregant, perquè aquesta humil bellesa de la mar no tinga un mal pensament i ho anorree tot»). El poema és fill d'una cultura i una Mediterrània que no es diuen, que hi són «com un vi antic», i defuig sàviament tota impostació i la mandrosa tirania dels tòpics. El seu alè busca la música a través del llenguatge repetit i inspirat pel ritme de les ones, que és la lliçó més vella del silenci, perquè el poeta es vol «mariner del temps» i sap que «sense el far de la mort no navega el llenguatge». Davant la mar de Xeraco al poeta li arriba per fi «la brisa dels morts». El gran naufragi de la mort mou tots els poemes. El paisatge infinit de la mar és el buit poblat per les veus dels qui ja no hi són: en l'espill de la mar es reflecteix l'infinit interior de qui hi mira i de qui hi parla. I «Qui parla amb la mar sinó un mort?», es pregunta. Amb el pas de les hores, altres presències van entrant als poemes: una nadadora solitària, vella i encara vigorosa, una parella de joves que es besen i es fotografien, que «sobreactuen» als ulls del poeta («La mar és la metàfora més cruel de la Història: l'enfonsament de tot amor, el fracàs de tot llenguatge»), una gavina que mira impenetrable la mar, unes formigues («Volen veure la mar, aquesta aigua que es queixa, aquest part que no acaba?»).

La mirada del poeta va afinant-se a cada instant, creix en espiral des de la primera paraula, aprèn del mar («Fem com la mar, no jutgem. […] Fem com la mar: no siguem res sinó un poema lliure», «La mar m'ha ensenyat a no apropiar-me del llenguatge») i el vent li recorda «que algú ens va deixar, que sobrem dins la nostra solitud». Ara la pregària ja ha trobat les formes més diàfanes, «Mar de l'enyor, deu matinal, porta'm el pare, trau-lo del corall del temps», «Descansa, mar, dins dels meus morts, que no són murs, que no són pous», «Que el final siga aquest: una mar que ens travessa». La mirada és el viatge del poema que es construeix en la contemplació de la mar. Contra la duresa eixuta del món, l'aigua infinita i la llibertat del llenguatge. I el missatge en la botella que ens salva del naufragi: «Ens trobarem ací, en la mar de Xeraco. […] L'amor és el fons del temps […] Serà a l'estiu, quan tot cap en els ulls». Es completa el cicle, se succeeixen les mirades de les generacions, sobre el mateix fons marí la brisa ens retornarà els morts: «I tant farà que estiga mort. Perquè llavors ja haureu entès la mesura del món».

Agafeu el llibre de Ramon Ramon, seieu davant la mar, ompliu-vos de paraules i silenci, deixeu que totes les presències del mar us inunden amb el ritme i emoció de les ones.

[Publicat a Saó núm. 525, juny de 2026.]

 

 

 [Edicions 96]