La bota malaia PPVox continua pressionant la base del país, els peus amb què camina, la llengua amb què viu, amb què té dret a viure, i la cultura que s'hi vehicula des de fa segles. Avui impedeixen la distribució de la revista Espai Carraixet a l'Ajuntament de Meliana, demà retiren la subvenció a Saó al de Montserrat, despús-demà li tocarà el rebre a Camacuc. No hi ha setmana ni dia que en l'àmbit institucional i en milers de situacions quotidianes no tinguem un disgust a compte de la llengua, que vol dir de la dignitat personal i col·lectiva. Demanes en un restaurant qualsevol i es dispara el pilot automàtic de l'hábleme en castellano que no le entiendo quan encara no t'ha donat temps ni a parlar. I si del que es tracta és de fer una gestió a la Policía Nacional, posem per cas, la consciència i intuïció de parlant minoritzat fa que et planteges mossegar-te la llengua tan bon punt ixes de casa, no siga cas que l'agent de torn gallege i amenace d'emmanillar-te si continues parlant-li en el teu idioma. I si et paren per fer-te una prova d'alcoholèmia? Et deixaran entrar a la discoteca si parles al porter en valencià? I si t'han d'atendre a l'ambulatori? Si vas al notari o te les has de veure amb el jutge? Quantes vulneracions dels drets lingüístics deuen haver-se produït en els darrers temps, mentre ens pensàvem emparats per lleis i estatuts? Quants abusos no s'estan cometent ara mateix mentre escric aquesta columna?
Però del lament no se'n trau res i sí d'una actitud ferma, d'una denúncia, d'una protesta. A aquestes alçades de la pel·lícula, després de l'experiència dels anys de màxima corrupció institucional, amb la Generalitat i l'Ajuntament de la capital en mans de la dreta espanyolista, i amb l'augment de pressió sobre la bota malaia que exerceix ara el seu matrimoni amb el feixisme, les cartes són damunt la taula. En coneixem al detall les trampes i els objectius, declarats sense complexos des del primer dia que les urnes els van donar la majoria. No, ací qui plora no mama quasi mai. El plor, a més, s'ha convertit en l'expressió autòctona més genuïna de la impotència, en una maniobra que vol justificar la inèrcia i la passivitat civil sota excuses de mals pagadors com ara "ací no hi ha res a fer", "el poble els ha votats", "els valencians som addictes al menfotisme" i similars. I si tota la vitalitat i l'enginy d'aquest poble se'n va amb la traca o el trabuc dels dies de festa, malament ho tenim; si festa i impuls cívic s'exclouen mútuament, malament rai.
Mai com en les actuals circumstàncies no s'ha fet tan evident l'afirmació que "només el poble salva el poble". I si no el salva, almenys ho intenta amb totes les seues forces. Dels partits institucionals presumptament situats a l'esquerra, PSPV i Compromís, no podem esperar res, desapareguts com estan en el no-combat i els càlculs i interessos partidistes que fan impossible per exemple la recuperació del dret civil valencià, un finançament just per al país, el requisit del valencià, la immersió lingüística a l'escola, la simple presència de l'accent valencià al Congrés o la retirada de l'obscur projecte d'ampliació del port de València. Urgeix, doncs, alçar una organització civil unitària i transversal que aplegue el màxim de les nostres forces i efectius i siga capaç de donar forma a la resistència que recupere i amplie l'espai social perdut. Els milers i milers de valencians actius i conscients no podem resignar-nos a la invisibilitat a què ens aboca el procés de substitució lingüística i hibridació nacional que estem patint, el més descarat des del franquisme, i que ens situa en les darreres fases d'assimilació completa a la nació castellanoespanyola. De lliçons d'arreu i de tots els temps no ens en falten per acarar el repte organitzatiu i programàtic, de manera que no cal inventar la sopa d'all per posar en marxa un moviment de resistència civil i d'anar convertint-lo en una mena d'Assemblea Nacional Valenciana. Hi sobren plors i desistiments emmascarats de gravetat teòrica, hi sobren els protagonismes dels qui sempre volen dur la pancarta i aparèixer a la foto, dels custodis de veritats inqüestionables, dels mediocres que només busquen prosperar a l'ombra de l'arbre més gran. Hi cal esforç i generositat, capacitat de sacrifici, trellat i treball, perquè als valencians ningú no ens regalarà mai res. Ens cal intel·ligència per combatre els tòpics fàcils dels quatre dogmes socials i nacionals, ens cal acumular entusiasme i energia que s'encomane, la força de la joventut, l'experiència dels més vells i la determinació, sensibilitat, passió i saber fer de les dones.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de gener de 2024.]
